Els atemptats contra persones, si eren fets en regla, és a dir, d’un liberal contra un clerical, no tenien pas correcció. Sobretot als capellans, els calia anar sempre esparverats. Dels crits de “corbs” i altres per l’estil, no se n’escapaven pas mai, i gràcies que no hi hagués cosa pitjor. En ple carrer Major veiérem a un reverend desfer-li la boca d’un cop de culata, per pur capritx.
Heus aquí el que principalment encengué la guerra civil. Veritat que les idees eren exaltades i que la fe era viva, però el cert és que els elements més valuosos i àdhuc molts dels mateixos cridaires, no anaren a la muntanya fins que els hi obligaren per força els revolucionaris. Avui mateix que, donat l’estat d’aplanament en què es troba el país i l’escepticisme que regna, fruit dels mals exemples de tothom, no es trobarien en tota la muntanya sis homes que de bona fe es llancessin al camp; si el Govern desitja guerra, no té més que retornar a aquells procediments.
Així vaig arribar als disset anys, en què el meu pare caigué malalt i morí quan ja la sublevació carlina, fracassada vint voltes i altres tantes represa, s’anava estenent com taca d’oli. Estava, el pobre, sense esperances de vida quan rebérem l’ordre de desocupar la casa pairal, que havia de ser convertida en fortalesa. A la bona voluntat del director de les fortificacions, bella persona, amiga de la família, es degué que el pare pogués morir en el seu propi llit.
Lliure jo de l’única autoritat que podia contrariar les meves intencions, ja no esperava més que arrencar la volada envers la muntanya. Em contenia, no obstant, el meu propi encongiment, la meva ingènita falta d’esperit. Un fet vingué a precipitar-me. Passava un dia per davant de la Casa de la Vila, on hi havia una reserva de Voluntaris de la Llibertat —que, com he dit, es componia del millor de cada casa—, quan de prompte vingué una pedreta a ferir-me del clatell. En girar-me, indignat, vaig topar-me amb la mirada burleta i provocadora d’aquells dignes sostenidors de l’ordre públic. Vaig sentir rebotir-me la sang del cap al cor i vaig concebre intencions de tirar-me com un lleó a venjar aquell afront; mes va mancar-me el coratge, retirant-me ple de ràbia impotent. Després vingué l’avergonyiment de la meva pròpia covardia i, amb ell, el ferm propòsit de tirar-me al camp, somniant en el moment en què pogués revenjar-me.
Per aquells dies s’escampà la nova d’haver entrat per la frontera el príncep don Alfons, germà de don Carles, junt amb la seva esposa, donya Maria de les Neus, i amb aquest motiu hi hagué un gran revifament de l’esperit guerrer de les masses carlines. Es tractà de formar un esquadró de joves distingits del país que li servís com de guàrdia d’honor, i el meu germà segon, que ja havia fet algunes sortides fracassades, fou invitat a unir-s’hi. Sense ser-ho jo, vaig adherir-m’hi i ningú s’hi oposà.
Se’ns passà avís de fer cap a una masia comarcana, i els dos germans acudírem a la cita. Era nit fosca i plovia quan sortíem de la casa pairal per una porta que donava al camp, sense acomiadar-nos de ningú de la família. Marxant camps a través i enfangant-nos fins als genolls, arribàrem al lloc designat, on no trobàrem cap dels citats, la qual cosa tampoc era d’estranyar, perquè es necessitava vocació per transitar de vespres i amb semblant temps. Transcorregué la nit i també el dia següent, en què el temps millorà. Mes solament va presentar-se la persona encarregada de guiar-nos. Afectats pel desengany, però decidits a tot, resolguérem partir sols amb el guia, i a punta de sol ens trobàvem trescant per les Escales del Sallent, veritable escala de pedra incrustada en l’espadat de Santa Magdalena, vorejant la gran cascada d’aquell nom. Sols i desapercebuts, arribàvem, hores més tard, al mas Cavaller de Vidrà, convertit en quarter general de la carlinada.
LA XOCOLATERA
La casa Cavaller de Vidrà és, sens dubte, una de les més grans de la muntanya, amb la particularitat de ser tota ella construïda en un sol temps i sota un sol pla, a diferència de la major part de les grans masies, que són una juxtaposició d’edificis o cossos erigits en diverses èpoques i acusant gustos diferents. En l’entrada, que té accés per sota uns porxos, hi podria maniobrar una peça d’artilleria. Està tota empedrada amb rierencs de caire, excepte un gran pas central enllosat, conduint al peu de l’escala, que, sense grans línies arquitectòniques, és la més grandiosa que he vist en tota la muntanya.
Donades les condicions d’aquesta casa, situada a un tirat de pedra del poblat de Vidrà —pinyol del nus de muntanyes del mateix nom, primer baluard de totes les sublevacions carlines—, res té d’estrany que fos ella el centre on s’arraulien, en busca d’aixopluc i descans, no sols les partides d’errants i fugitius, sinó que també en ella prenguessin cos les primeres manifestacions dels organismes administratius de la causa carlina. Ella ho ha estat tot: caserna, fortalesa, ministeri d’Hisenda, hospital i fins acadèmia militar.
Allí, doncs, en la seva gran entrada, aparegué, com plogut del cel, el primer canó d’artilleria de què disposaren les forces carlines de Catalunya, i allí el vaig veure jo per primera vegada, en ingressar en el carlisme militant amb totes les il·lusions i totes les curiositats del catecumen. Recordo que la casa bullia de gent de tota mena, paisans i militars, entenent jo per militars tots aquells que feien armes, per més que molts d’ells, així que havien deixat la que duien a la mà, no es diferenciaven en res dels paisans. Alguns es distingien sols per dur una canana cenyida, calçons de cuiro o polaines de tela i la boina. Altres usaven un mig uniforme, que consistia en garibaldina vermella o verda i una franja o veta cosida al llarg dels cuixals del pantaló. Alguns, pocs, portaven uniforme complet, si bé ideat a llur capritx i sense subjecció a cap reglament, no mancant-ne de ben extravagants i llampants de color.
Mes el canó era l’objecte de totes les curiositats, de tots els entusiasmes i de tots els comentaris. Muntat sobre la seva curenya, lluïa la seva gràcia, bastant casolana, enmig d’un cercle de curiosos que el contemplàvem respectuosament a alguna distància. No sé el que un director de les fàbriques de Trubia o de Krupp hi hauria tingut a dir, però a mi, malgrat tota la meva admiració i tot el meu entusiasme, em semblava fet d’un esclopeter. Era curt i fart, i com que mancava del reviró o xescle de resistència que tots porten a la boca, tenia l’aspecte d’una xocolatera, comparança que eixia de la boca de tothom. La curenya era de roure, feta a cops d’uixol, i les rodes tenien la factura de les de les carretes de bous.
Allí s’organitzà el servei de la peça, per al qual es disposava d’alguns voluntaris que havien servit en l’arma i que s’afanyaven a donar-nos tota mena d’explicacions, lluint coneixements en la matèria i assegurant que la peça era bona, de resistència i que faria soroll.
Del que no estàvem mancats era de quefes; n’hi havia tres. Dos d’ells eren vells, procedents de l’altra guerra, i tenien el grau de coronel. Lluny de mi suposar que no s’havien ben guanyat llurs empleos i que no era ben legítima llur respectabilitat, però considero molt possible que llurs coneixements estiguessin un tant rovellats i es ressentissin dels llargs anys de passivitat passats en les reserves de l’emigració. El que no tenien rovellat era l’entusiasme per la causa, el foc de llurs mirades ni la vivesa de llurs accionats.
Desgraciadament, per no sé quina mala intel·ligència, dels seus respectius nomenaments en resultava una dualitat en el comandament de la bateria, sobre la qual no aconseguien posar-se d’acord, a pesar de les animades discussions que entaulaven i de les quals semblava que volien fer-ne jutges els presents, com si, a falta de poder superior, volguessin apel·lar al vot del poble. Nosaltres escoltàvem respectuosament i callàvem, però ens inclinàvem a considerar amb millor dret un dels dos que, com un rei sobre el seu tron, es passava les hores assegut sobre la peça, com prenent-ne possessió efectiva i real.
El tercer era jove, portava els galons de capità i procedia del cos de sergents d’Artilleria del Govern. Ell era, en realitat, el quefe efectiu, ja que manava i disposava, fent cas omís dels seus superiors, i a ell obeïen els artillers. La veritat és que feia feina: estava organitzada la brigada, a punt els bastos, enginyosament apropiats sobre la basa dels de tragí, i tothom corria d’aquí d’allà, enfeinat, com les abelles al buc. Tot eixia millor o pitjor compost, tot es trobava i totes les dificultats eren vençudes, almenys per sortir del pas. Aquest