Records de la darrera carlinada. Marian Vayreda

minyons, que ara els emprendrem a la baioneta!

      —Vós anireu al davant! —digueren alguns familiarment.

      —Ja sabeu que allà on va la companyia jo vaig sempre al davant—contestà ell amb el mateix to.

      I, en efecte, sortírem en mitja formació per la porta del cementiri i arrencàrem rostos avall a la desfilada, sense ordre ni concert, cridant com esperitats, mentre que les cornetes eixordaven amb el toc de paso ataque i un escamot de cavalleria donava una falconada per la carretera, rodant algun cavall per la pols.

      Nosaltres, corrent i cridant sempre, passàrem el pont i, travessant la carretera, emprenguérem la costa del davant. Aquesta nova fàcies de la lluita m’engrescà més que l’altra, perquè era més animada, i el mateix moviment permetia reflexionar menys. L’enemic es retirava escalonadament i amb ordre, guardant sempre una regular distància que no poguérem disminuir gran cosa. Veritat que acabàrem aviat el pit, perquè no era pas tot u córrer costa avall que costa amunt. El seguírem, no obstant, picant-lo de ferm, fins a les envistes de Ripoll, sense poder-lo arribar a desbaratar.

      Jo vaig sortir bastant satisfet de la jornada, semblant-me que ja havia fet quelcom. No obstant, no havia de tardar a convèncer-me que allò no havia estat gaire més que un joc de nois. En aqueixa mena de guerres, únicament en el cas d’una defensa obstinada de posicions, en els assalts de poblacions, o en sorpreses ben combinades, es fan baixes. En els altres casos, de cada mil bales a penes una fa blanc.

      Un detall. Les eugues de què he fet menció abans, a pesar d’ocupar el centre del camp de batalla, ni es mogueren, ni pararen un moment de pasturar. Únicament se’n fugiren quan un cavall, que havia caigut travessat de part a part, s’alçà de nou i, com si res tingués, anà galopant a buscar-los les pessigolles.