en la nostra causa. La xocolatera hagué de ser endreçada, tornant a aparèixer molt rarament, ja que més tard l’enemic ens proporcionà excel·lents canons de diversos sistemes, i alguns bons oficials procedents de la cèlebre cuestión Hidalgo.
BATEIG DE FOC
A l’atac i presa de Ripoll, puc dir que no hi vaig prendre part més que com a curiós espectador i, tot el més, com a sanitari. L’endemà, havent-se recollit una bona quantitat d’armes i municions, es repartiren entre les companyies velles, i amb les que aquestes deixaren s’armaren els novament allistats. En aquestes operacions estàvem a Campdevànol, quan en Martínez Campos, que havia arribat a Ripoll traient foc pels queixals, se’ns tirà a sobre, si bé no amb tanta promptitud que no hi hagués temps de prendre posicions i organitzar alguna resistència.
La companyia en què vaig quedar provisionalment agregat fou situada en el cementiri del poble que domina el pont del Ter. Era una bona posició. Una muralla d’uns quatre pams d’alt ens permetia fer foc arrecerats.
De bales, moltes n’havia sentides xiular el dia abans, mes eren bales perdudes, d’aquelles que, havent mancat el primer blanc, anaven per mont enllà fins que perdien la força: però allí vaig sentir les intencionades, les de primera mà, que diríem, dirigides dret a buscar-nos el cos, i vaig començar a distingir, pel xiulet, si eren de Remington o de Bérdan. Les primeres, fines i silencioses, semblaven rompre l’aire de traïdor; les segones, brunzents i fressoses, i miolant a vegades igual que un gatet.
Ignoro si tots els que per primera volta es troben en consemblant cas experimenten iguals sensacions, però m’afiguro que aquestes poden variar en la forma segons els distints temperaments, però en el fons conceptuo que tothom deu anar a parar a igual ordre de reflexions. Quant a mi, he de confessar que els pocs minuts que transcorregueren des de la vista de l’enemic fins a rompre el foc, em foren summament anguniosos i em semblaren eterns. Sols podria comparar-los amb el trànsit del reu en capella: la idea de la mort se’m representava amb tota la seva nuesa, convidant-me a resar credos i fer confessió general, de la qual a la millor me’n distreia no sé quina mena de curiositat per l’inconegut, que em portava a desitjar el mateix que em feia formiguejar la pell de por, obligant-me a prendre nota dels més petits detalls, admirant-me de no trobar-hi sempre la deguda relació amb el que allí es preparava i que, als meus ulls, prenia les proporcions d’una gran tragèdia. Aquesta falta de relació o de concordança que notava entre el món exterior i el meu estat d’ànim em produïa les més xocants sensacions i em suggeria reflexions d’un gènere ben innocent. ¿Per què (semblava preguntar-me a mi mateix) si a mi el cap em bull, si el cor se’m desboca com un cavall sense brida, si ja sofreixo totes les angoixes de l’agonia i pressento totes les amargures del trànsit mortal i tot el trastorn de la naturalesa quan passa del ser al no ser (i aquí confonia la naturalesa universal amb la individual), per què aquesta naturalesa no s’associa amb mi en aquesta crisi que es prepara? ¿Per què el sol joguineja encara amb els brancatges dels arbres, amb les floretes dels prats i les blanques parets de les cases, inundant-ho tot amb els seus més daurats raigs de la posta? ¿Per què l’aigua del riu llisca arrissada i platxeriosa, reflectint com sempre les verdes riberes, i els ocells canten i saltironen per les branques, i fins aquell escamot d’eugues pastura tranquil·lament per la prada entre tiris i troians sense fer-ne altre estat?
Veritat és que ens trobàvem al cementiri, que sota els nostres peus jeien infinitat de cossos que ens havien precedit en el camí de l’Eternitat; però precisament això que, en aparença, havia de casar-se millor que res més amb la meva situació d’esperit, no em parlava tan fort ni em preocupava tant com la indiferència de la resta. Aquest gènere d’impressió no m’era pas ben nou: recordo haver sentit quelcom per l’estil, d’estudiant, per exemple, en temps d’exàmens, en què em fixava més en la indiferència dels a qui res els hi anava, o l’alegria dels qui havien sortit de penes, que no amb les cares llargues dels qui, igual que jo, esperaven l’hora de la justícia.
Dels meus companys n’hi havia que ben segur estaven com jo, si bé que, com a més foguejats, tenien major domini de si mateixos; altres es manifestaven del tot indiferents, i alguns fins es permetien riure i bromejar.
Així, entre ànsies, suors i esgarrifances, mirava acostar-se l’enemic en direcció al pont que estàvem encarregats de defensar. Com que les municions no abundaven gaire, se’ns donà ordre d’estalviar-les, prohibint-nos rompre el foc fins a senyal. L’enemic, que anava més ratxós, no gastava tants compliments i ens foguejava de valent, essent sols contestat per altres guerrilles, a dreta i esquerra nostra.
Rompérem, per fi, atraient sobre nosaltres el principal foc de l’enemic. Les bales rebotien per les parets del cementiri, esquitxant-nos de calçobres, i dels xiprers i desmais se’n desprenia, caient-nos per damunt, una pluja desfeta de fullam i branquillons. Allò esvaní totes les meves anteriors idees, portant-me’n de noves, més confoses i ràpides. Els sons aïllats de les bales, sumant-se i multiplicant-se, es convertien en un soroll vagarós com d’una caldera en desvaporació, mentre que l’espetec de les escopetades es fonia en una mena de tronada sorda com braó de la mar enfurismada, sentint-se sols, seques i clares, les detonacions que sonaven més a prop de les nostres orelles. Llavors em semblava sentir dintre de mi com dues personalitats diferents i fins antitètiques. Per una part, l’instint animal, l’arrapament a la vida amb tots els seus terrors i debileses; per altra, l’atractiu del que és nou, gran, heroic, amb totes les seves cobejances i fantasies. Es comprèn que de la lluita d’aqueixos dos sentiments, de la supremacia de l’un o de l’altre, en resulta el valor o la covardia de l’individu. El sentiment de l’honor, el compliment d’un deure, l’abnegació del sacrifici en pro d’una causa justa i santa, poden entrar per molt en la formació de valents i d’herois; però l’afany de notorietat, la set de glòria, la vanitat, el respecte humà en fi, s’ha de reconèixer que són també factors importantíssims per ofegar l’instint de conservació. Per això, jo poso el valor del torero, que lluita davant de milers de testimonis que han de premiar-lo o vituperar-lo sobre el camp, cent colzes per sota del valor de l’infeliç soldat que, en les darreres guerrilles o fos entre la massa anònima de l’entitat numèrica, lluita sense testimonis, sense esperança de glòria, ni de premi, ni tan sols d’agraïment.
Perdoni-se’m aquesta digressió, no massa oportuna, que m’ha suggerit el record d’aquells moments, en què rebia la primera investidura de la milícia, el bateig de foc, com es diu en llenguatge militar.
Però, amb tot, em sorprenia que de tot aquell terratrèmol, de tot aquell cruiximent, d’aquella pluja de bales, en fi, no en resultessin les immediates i deplorables conseqüències que jo m’havia imaginat sempre. Ni les files enemigues s’aclarien, ni nosaltres, llevat d’algun gemec que se sentí files enllà, en sofríem majors danys. A la fi, el meu immediat company, un home d’uns trenta-cinc anys que, posseït d’una mena d’exaltació, no es cansava d’animar-se i animar-nos, reptant en castellà l’enemic i invocant els lemes de la bandera que de-fensàvem, s’enfilà damunt del petit parapet que ens emparava, a l’objecte, sens dubte, de fer-se sentir millor, caient a l’instant, el pobre, part de dintre del cementiri, causant-me una terrible impressió. Corregueren alguns a alçar-lo, però no es tenia, ni parlava, ni es queixava. Mentre el palpaven vaig sentir que un deia: “Té la bala al sagí: mala ferida.” El recolzaren a la soca d’un xiprer, i el capellà del batalló acudí, començant a recitar-li, tot aguantant-lo per les espatlles, les recomanacions de l’ànima, veient que no hi havia lloc per a la confessió. L’infeliç, amb la cara traspassada, d’un color verd cendrós, dirigia al sacerdot mirades de gairell amb els ulls entelats i mig en blanc, en què semblava notar-s’hi encara una resta d’intel·ligència. La boca, mig badada i torçada com d’un aireferit, dibuixava una mitja rialla estúpida, i per les boqueres li baixaven dos fils de verdosa bava.
Vaig apartar la vista d’aquell espectacle, perquè em feia mal, procurant distreure’m amb la feina. Quan poc després vaig tornar-me a girar, el ferit ja era difunt, i ningú es cuidava d’ell. Recolzat encara contra la soca, amb les cames tan estirades que quasi em tocava els talons, i la cara tapada amb