atribuir al seu descobridor, l’insigne Milà i Fontanals, l’autoria de la falsificació. La datació científica del manuscrit, original del segle XV, n’ha esvaït tots els dubtes de cop. D’altra banda, la seva atribució a Milà i Fontanals, si bé possible, era molt poc probable. El mestre Milà no era com, per exemple, l’indòmit rector Meslier, el capellà que no creia en Déu i que, a cavall dels segles XVII i XVIII, va escriure unes memòries incendiàries, la inflamació de les quals ens ha arribat fins al present. Com les va escriure sense que el descobrissin? Cada dia, al vespre, a la claror d’una espelma. I el que escrivia, ho relligava i ho amagava sota el llit. Era un rector d’un poblet de mala mort de les Ardenes que podia anar confegint una bomba nuclear antidoctrinal d’amagat, de mica en mica, com una formiga. A part de les seves obligacions com a pastor renegat del seu ramat, no tenia gaire més a fer. Al contrari de Milà i Fontanals, un home ocupat, amb un ritme de feina constant. No el veiem inventant-se el Curial, una obra extensa i complexa, de nits, d’amagat, o escrivint-lo a les vacances, com si fos una mena d’entreteniment erudit. És gairebé impossible que Milà i Fontanals, un home d’obra extensa, de gran activitat acadèmica i cultural, pogués dedicar temps, esforços i energies a compondre una burla d’aquesta categoria sense que n’hagi quedat cap constància, cap comentari de cap coetani. I, a més a més, hi ha l’altra pregunta clàssica de les novel·les de misteri: per què? Si era per afany bromista o autocomplaent, la magnitud de l’esforç no ho compensava. Després d’haver donat notícia de l’existència del manuscrit el 1876, pràcticament no en torna a parlar. Va morir el 1884 i no va ser fins al 1901, després de diversos ajornaments, que Antoni Rubió i Lluch va publicar l’obra per primer cop. És cert que s’han fet públics treballs i articles on es remarquen les similituds que té el Curial amb d’altres obres o autors famosos, contemporanis o posteriors, com ara el mateix Tirant, el Quixot o fins i tot I promessi sposi, la famosa novel·la històrica d’Alessandro Manzoni, publicada el 1827. Però, tal com afirma Joan Santanach,2 tot plegat són troballes sens dubte sorprenents, però que confirmen «la dita que, qui busca, troba». Arribats en aquest punt, per què no plantejar-ho al contrari una mica provocativament? I si resulta que el Curial, tot i la seva manca de visibilitat històrica, n’és la font? En qualsevol cas, d’ençà que la datació del manuscrit va fixar-ne l’edat al segle XV, la controvèrsia s’ha acabat en sec. A part, veiem complicat que Milà i Fontanals guardés a casa litres de tinta i quilos i quilos de paper originals del segle XV. Quant al títol, sembla que no va haver-hi gaire problema. Ja Milà, quan en parla el 1876, en diu «Curial e Güelfa» provisionalment. L’any 1901, Rubió i Lluch el fixa d’aquesta manera definitivament. Així mateix, també el presenta de manera oficial com a anònim.
Pel que fa a l’autoria, tot i el debat existent i aguditzat en els darrers temps, fins ara els especialistes no n’han acceptat unànimement cap hipòtesi. Abel Soler, en la seva tesi doctoral (Universitat de València, 2016), dirigida per Antoni Ferrando, va aventurar la hipòtesi que l’autor podia ser el cavaller castellà Enyego d’Àvalos (1414-1484; Íñigo Dávalos en castellà, Innico d’Avalos en italià), home de cultura, educat en la cort valenciana d’Alfons el Magnànim, que va ostentar càrrecs diplomàtics a Itàlia per compte del rei. És l’última aportació a la qüestió, però, tal com hem dit, no n’hi ha cap que s’accepti unànimement, de manera que ara per ara el Curial continuarà sent oficialment anònim. Això sí, l’obra ofereix molta informació sobre l’autor, encara que no en puguem saber el nom. Permet situar-lo força bé, si més no culturalment, tal com descriuen, per exemple, Lola Badia i Jaume Torró en la introducció de la seva edició, on també argumenten que l’obra es podria haver redactat als anys quaranta del segle XV.3
El text del Curial consta de tres llibres. El primer explica que el jove Curial, d’origen humil, pot canviar d’estat gràcies a l’acolliment del marquès de Montferrat, que serà el seu senyor i li oferirà una acurada educació, i a la protecció de Güelfa, jove vídua, germana del marquès. Curial i Güelfa s’enamoren, però la malintencionada intervenció d’uns vells envejosos prop del marquès força Curial a allunyar-se de la seva estimada i protectora. Marxa a Àustria per defensar la innocència de la duquessa, falsament acusada d’adulteri. Guanya la batalla i li és oferta la mà de la joveníssima i bella Làquesis, la germana de la dama alliberada. Curial, tot i mostrar-se receptiu davant la bellesa de Làquesis, no accepta l’oferta. Tanmateix, la història arriba a coneixement de Güelfa, que pateix un gran atac de gelosia. El marquès de Montferrat organitza un torneig per celebrar el seu retorn, que desemboca en una batalla entre uns cavallers italians i Curial, acompanyat per tres cavallers catalans, súbdits de Pere el Gran.
En el llibre segon es narra l’anada de Curial al torneig de Melú. El protagonista fa el camí en qualitat de cavaller errant, acompanyat d’una donzella de Güelfa que té l’encàrrec secret de vigilar de prop el cavaller i de fer arribar les notícies que calguin a la seva senyora. El viatge passa per diversos episodis, el més divertit dels quals és la visita a un convent de monges, on la bellesa i la cavallerositat de Curial causa furor entre les religioses. Hi ha la detallada i magnífica reconstrucció del torneig de Melú, on Curial, associat amb els cavallers aragonesos capitanejats pel mateix rei Pere, triomfa espectacularment. Aquest èxit el porta a París carregat de glòria i diners. Però els vells envejosos tornen a actuar i fan que Curial sigui rebutjat per Güelfa i per la cort del rei de França. Pobre, descoratjat, torna a Montferrat, però no aconsegueix somoure el cor de Güelfa, que, tot i que l’estima, s’enfada molt i fa un jurament: no concedirà a Curial el seu perdó fins que la cort del rei de França en ple, al Puig de Nostra Dona, no l’hi demani.
El tercer llibre ens explica com, després d’un viatge a Terra Santa i a Grècia (on se li apareix una visió força erudita del Parnàs), Curial naufraga a les costes d’Àfrica. En companyia d’un cavaller català, passa gairebé set anys de captiveri com a esclau d’un noble tunisià. Fa d’hortolà tan bé com abans feia de cavaller. I no s’escapa perquè creu que és un càstig just. Gràcies a l’amor de Càmar, la dissortada filla del seu amo, i a la donació d’un tresor secret, el cavaller pot tornar a Montferrat, amb aparença de captiu, desastrat, barbut, on intenta en va de guanyar-se el favor de Güelfa amb la cançó trobadoresca «Atressi con l’orifanz». Expulsat definitivament de Montferrat, Curial torna a París i es dóna a una vida dissipada. Sembla el final del cavaller, sense esperança. Però llavors els turcs apareixen a les fronteres de la cristiandat i Curial reneix convertit ara en un hàbil general dels exèrcits cristians. Primer mata el cap de l’exèrcit turc en un combat un contra un, i després en derrota l’exèrcit i salva els regnes de la cristiandat. És el gran heroi, lloat i estimat de tothom. Seguidament se’n va a França, on el rei ha convocat la cort, i és llavors que, en presència de Güelfa, al Puig de Nostra Dona, tota la cort demana a la dama que perdoni Curial. El rei de França proposa a Güelfa que es casi amb Curial i ella ho accepta. Durant les esposalles, el rei ennobleix el cavaller: el converteix en príncep d’Orange. I, ja sense l’entrebanc que significava que Curial no fos noble, se celebren les noces a París amb una gran festa. Parafrasejant el títol shakespearià, «tot va bé, si acaba bé».
La novel·la es caracteritza pel grau de versemblança que vol oferir al lector malgrat els inserts erudits i les al·legories i ficcions poètiques. Així, com que situa l’acció durant el regnat de Pere el Gran (1276-1285), hi fa aparèixer fets i personatges reals d’aquell moment històric. La mateixa versemblança s’aplica a l’hora de descriure amb detall tots els trets i l’ambientació de la gran diversitat de combats cavallerescos. Té, doncs, una voluntat de realisme que es tradueix també en el tractament del seu personatge protagonista, Curial, i en el plantejament de la mateixa novel·la, que no deixa de ser una història cavalleresca d’amor. És veritat que l’autor se serveix de la tradició literària més propera. Veiem que coneix la crònica de Desclot, la poesia dels trobadors, les narracions cavalleresques clàssiques franceses, Boccaccio, Dant... També fa una certa exhibició del coneixement d’autors clàssics com ara Ovidi i Virgili. I en alguns moments, tal com hem dit, introdueix uns quants episodis al·legòrics. Malgrat