de Güelfa, una jove vídua, es tradueix, entre d’altres coses, en allò que avui en diríem “generoses subvencions”. Curial, gràcies a Güelfa i a les seves virtuts personals, que les té totes (és bell, espavilat, lleial, físicament potent...), es va formant com a cavaller i va aconseguint el reconeixement, l’honor i la hisenda que li pertoquen. Curial fa un bon ús de les “subvencions”. Tota la novel·la va adreçada a mantenir la lògica i la versemblança. Si Curial, per exemple, sempre guanya totes les baralles i batalles, l’autor ja s’encarrega de justificar-ho tant com pot. Com Tirant, Curial ens arriba viu i proper com a persona, físicament, mentalment. Reacciona al seu voltant de manera natural, està content o es deprimeix, es cansa i ho diu, fereix i és ferit. Estima, plora, i fins i tot fa maleses quan està trist... I si guanya els combats, sovint és perquè és bon estrateg: «Curial, bé que fos molt fort, fortíssim, a més d’això tenia un saber: que tenia una gran resistència física i sabia mantenir l’alè, i sabia conèixer quan tenia avantatge en la batalla. I quan veia la seva oportunitat, no la deixava perdre» (cap. 100, batalla amb Guillaume du Chastel). No arriba a la proximitat total de Tirant, però s’hi acosta molt. Curial guanya perquè és fort i perquè és espavilat, fins i tot a l’hora de plantejar l’estratègia de grans batalles amb milers d’homes implicats; però no sabem per què, mentre que a Tirant, després de totes aquestes accions, l’intuïm suat i amb les aixelles potser una mica pudents, Curial sembla que se n’hagi de sortir fent olor de roses. Ple de pols, esgarrinxat, però polit. La màxima humanització del personatge de l’obra de Joanot Martorell la trobem en la seva mateixa mort. Se’n va d’aquest món per una malaltia, al llit, de la manera menys èpica; ja ho remarca, parlant del Tirant, amb tota l’admiració, el capellà a l’hora de cremar els llibres de la biblioteca del pobre don Quixot: «Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros de este género carecen.» L’altre, Curial, acaba feliç i content, amb el seu amor complert, ric i ennoblit gràcies a la generositat del rei de França. Però estem segurs que si Cervantes hagués conegut el Curial, també hauria fet que el capellà el salvés de la crema per les mateixes raons.
Cal fer un esment especial de l’estil i la llengua. Contràriament al que s’esdevé, per exemple, al Tirant, el llenguatge del Curial té un tret característic que el fa especial: en bona part és una mena d’artifici. No és excepcional que un autor recreï la llengua dels seus personatges. Ho fa Víctor Català a Solitud, ho fa Àngel Guimerà a Terra baixa, per posar dos exemples contemporanis nostrats. Una reelaboració lingüística tan antiga és difícil de trobar. L’autor empra una llengua supradialectal, però hi inclou neologismes i arcaismes, així com italianismes, castellanismes i també, sens dubte amb voluntat arcaïtzant, alguns occitanismes. Amb un autor tan preocupat per l’estil, no podem atribuir aquesta barreja a l’atzar, no es pot deure a una escriptura a raig, sinó a una voluntat prèvia de buscar la màxima possibilitat expressiva. Aquesta voluntat també la trobem en l’apartat estilístic, on, al costat de construccions artificioses i erudites i de metàfores d’allò més complexes, trobem l’ús de locucions i refranys de to col·loquial («Estaven tan enganyats com els jueus esperant el Messies, que el tenien entre ells i encara l’esperaven, i l’esperen avui», cap. 108). Té ironia («Curial va anar cap a les llotges; el rei va mirar-lo i va dir al duc: “Heus aquí el cavaller tan cortès que ajuda tothom a descavalcar”», cap. 110). I humor. Per exemple, l’escena de totes les monges del convent, boges per anar-se’n amb Curial, és impagable. Tot plegat, complementat per la veu del narrador, que de tant en tant apareix en el relat i centra la història, fa tocar de peus a terra el lector amb les seves consideracions («El torneig bullia sense foc. Hauríeu vist cops de llances, d’espases i de bastons tan seguits pertot arreu, que no hauríeu sentit el cel encara que tronés», cap. 110). Val la pena subratllar que, com en el Tirant, es parla del sexe amb normalitat, expressivament (si és sexe “legal”, és clar). Diu el narrador: «No m’entretindré a detallar com van ser les viandes, els vins, les justes ni les danses, que prou n’he parlat en aquests llibres, i ho deixo per afany de brevetat. Tampoc no parlaré del desig que els nuvis tenien d’anar al llit», cap. 112). Si volien anar al llit, no era precisament per dormir. Però, és clar, els protagonistes s’acabaven de casar...
Alguns especialistes afirmen que la comparació amb el Tirant és obligada, i que en aquesta comparació Curial e Güelfa hi surt perdent. Hi estem d’acord només en part. En primer lloc, qualsevol obra d’aquestes característiques hi sortiria perdent pel que fa a mèrits literaris si la comparem amb el Tirant, que és un gegant de la literatura medieval europea. Però sobretot, en segon lloc, perquè, si bé és cert que es tracta de dues novel·les cavalleresques, en el fons són prou diferents per poder fer rendible un intent de comparació seriós. La diferència més important és l’objectiu de l’escriptor. El desig de l’anònim del Curial és el de confegir una novel·la cavalleresca que vol explicar només una història d’amor. Pot acostar-se al Tirant en la versemblança general i en l’ambientació històrica, en l’ús tant de les tradicions literàries romàniques com de les clàssiques, en el desig tant d’humanitzar els protagonistes, de fer-los reals, com de mantenir alhora la voluntat de donar exemple moral. Però tot comença i acaba amb la narració d’una història d’amor, ben acotada. Joanot Martorell, per contra, el que vol explicar és la història d’un cavaller en què, evidentment, també hi ha lloc per a l’amor, que és molt diferent. Sabem com comença, però no pas com acabarà. El Curial, no. Com en qualsevol novel·la sentimental contemporània, el lector del Curial pot intuir-ne el final (que el mateix autor ja avança en el primer pròleg del llibre): guanyarà l’amor després de superar tots els infortunis que calgui. La gràcia és saber com. D’aquí que, bàsicament, el Curial sigui un recull de les anades i vingudes dels dos enamorats, intercalades de manera intel·ligent. Per part de la Güelfa: ara l’estimo, ara no; uns vells envejosos m’enganyen sobre Curial; en realitat no deixo d’estimar-lo, però no ho puc dir, i alhora pateixo perquè tinc gelosia; ara el castigo, ara l’enfonso, però em sap greu i poso unes condicions que no es donaran mai per perdonar-lo i acceptar de casar-m’hi. Per part de Curial: per què no m’estima, per què no em vol, jo sí que la vull, però em distreuen altres dones pel camí; mentrestant em faig famós com a cavaller, intento tornar a guanyar l’amor perdut, caic en desgràcia, passo per mort, una mora es suïcida d’amor per mi perquè jo m’aguanto i no cedeixo a la seva passió, i em recupero i encara em faig més famós perquè salvo la cristiandat del perill dels turcs, i al final, amb la cort del rei de França en ple fent una mena d’onada a les llotges, convencem la Güelfa que em perdoni. I ella, la pobra Güelfa, pateix el que se’n diu “por escènica” i acaba per claudicar oficialment (oficiosament, ja fa dies que ho ha fet). I es casen. Vet aquí. Happy end.
Per realitzar la present versió, ens hem basat en el text editat per Ramon Aramon,4 del qual es publicarà pròximament una edició revisada. També hem tingut en compte l’edició de Lola Badia i Jaume Torró ja esmentada, que ofereix una completa introducció, així com un aparat de comentaris i un glossari que ens han estat de gran utilitat. Així mateix, hem consultat en diversos passatges la versió castellana de David Guixeras.5
En l’únic manuscrit existent del Curial hi ha diversos espais en blanc que el lector també trobarà en la present versió del text. Per la causa que fos, el transcriptor els hi va deixar, sens dubte, per omplir-los més tard. El cas és que no ho va fer. Així, entre d’altres, els buits més importants són al capítol 1, allà on s’havia d’esmentar el nom del pare i la procedència del protagonista (algú, posteriorment, hi va afegir «Catalunya», però Badia i Torró, a la pàgina 536 de la seva edició, demostren que el personatge de Curial és de la Itàlia del nord); al capítol 83 hi ha mitja pàgina sense escriure on hi hauria d’haver la descripció d’Hèctor; i al final del capítol 92, el copista va reservar dues pàgines i mitja per transcriure-hi la cançó «Atressi con l’orifanz»,