el fins feia poc I marqués de Llombai, i ara IV duc de Gandia, fou cessat en el càrrec i ell i la seua família hagueren de deixar Barcelona.90
I és precisament en aquest punt quan hom es qüestiona, després de refle-xionar-hi una estona, si ben mirat el governant model —alhora prudent i eficaç, al que els seus quefers quotidians a la ciutat comtal no el feren sinó créixer en esperit— que ens descriuen els seus primers biògrafs (Dionís Vàzquez, Joan Eusebi Nieremberg, Pere de Ribadeneira, Virgili Cepari...) no és en realitat un virolat exercici propagandístic que tracta d’emfatitzar la seua santedat, a partir d’una intensa i innegable religiositat, en un període en el que tal vegada sols hi era l’aristòcrata i el lloctinent.91 En eixe cas, potser els «successos de Polinyà» tinguen alguna cosa a dir en la prossecució del procés de secularització i d’apropament a la figura humana, prèvia a la sacrosanta.
En el llindar del conflicte: els bàndols de la vila d’Alzira
Al bell mig del regne de València, en tant que corol·lari de les ja velles i desmesurades dèries de l’ambiciós Alexandre VI —el qual maldà tant per establir els dominis del seu llinatge en l’àrea territorial compresa entre el marquesat de Dénia, el riu Xúquer i encara més enllà— els Borja posseïen, al voltant de 1540, un ducat de Gandia eixamplat en detriment de les senyories contigües, però també, si més no, la vila i honor de Corbera, el marquesat de Llombai i les baronies d’Albalat i Torís, a la veïna comarca de la Ribera del Xúquer, o els dominis de la Vall d’Ebo i Gallinera, Xella, la Pobla del Duc i adjacents, a les muntanyes centrals i meridionals del país.92
Aquesta va ser la vasta herència arreplegada per Francesc de Borja després que al III duc de Gandia li sobrevingués sobtadament la mort el 8 de gener de 1543. Açò explica també que, poc després, Pere Lluís Galceran de Borja se’n fera càrrec de l’administració a petició del seu germanastre, que llavors —com s’ha dit— era lloctinent general del principat de Catalunya. Encara el 13 de març de 1543, Joan Cristòfol de Borja prenia possessió de Corbera, Riola, Polinyà, Fortaleny i Sinyent.93
Al remat, el flamant duc féu la seua entrada oficial a Gandia el 8 de maig de 1543, recentment aterrat al regne; destí del torna-viatge emprés a mitjan abril a Barcelona. Retornava llavors a la vila que l’havia vist nàixer —si bé ara en qualitat de senyor— amb la intenció expressa d’emprar el temps necessari per pren-dre-hi possessió, deixar-ho tot enllestit i marxar novament a la cort; aquesta vegada al servei del príncep Felip i de Maria Manuela de Portugal. Nogensmenys, les freqüents intrigues palatines de la bel·ligerant duquessa de Gandia contra els Avís van acabar per frustrar el projecte de l’emperador; tot davant la rotunda negativa dels progenitors de la núvia al fet que Elionor de Castro fóra la cambrera de la jove princesa.
Llavors, la conseqüència directa de tan malencertada designació fou que Francesc de Borja —la vida del qual havia transcorregut al si de ciutats populoses— es va veure sobtadament estacat i oblidat en els seus dominis. A açò cal afegir-hi també la precària salut de la duquessa, la qual anà de mal en pitjor; conduint-la al tràgic decés ocorregut el 27 de març de 1546. A la llum de les dades, tot allò li degué crear a Francesc de Borja un sentiment de resignació que encara persistia el 1545; en els prolegòmens de la fautoria i dels subsegüents «successos de Polinyà».94
Doncs bé, en eixe ordre de coses —pedra amunt, pedra avall— els problemes als que l’aleshores marqués de Llombai hi havia fet front al Principat (és clar, llevat de l’agreujant fronterer amb França) no eren massa distints als que Ferran d’Aragó havia d’intentar resoldre per les mateixes dates al si de la lloctinència general del regne de València: disputes nobiliàries, bàndols, atacs corsaris, acatament de l’autoritat de les institucions reials i el seu assentament sobre el territori... Amb tot, a diferència de Francesc, el duc de Calàbria tenia certa reputació de tou; consideració segurament adquirida per la sofisticació cultural i artística de la seua cort virregnal establida a València, així com per les freqüents festes, celebracions i divertiments sumptuosos que s’hi organitzaven adesiara a la finca de «La Garrofera», al carrer Cavallers o al Palau Reial.95
Car, no sempre havia estat així. Fent un repàs ràpid al mandat conjunt del napolità amb la seua esposa, Germana de Foix (1526-1536), es veu fàcilment l’entrellat d’uns inicis difícils, marcats per les seqüeles inherents a la revolta agermanada, per les seues darreres fuetades repressives i encara, entre 1526 i 1528, per les revoltes morisques de la serra d’Espadà, Benaguasil, la serra de Bèrnia o Guadalest, al temps que la costa valenciana patia les incursions corsàries dels germans Barba-rossa: Xilxes, Parcent, Cullera, la Vila Joiosa, Alacant... No debades, per eixes dates començaren també a promulgar-se les primeres mesures de control sobre els cristians nous, s’engegaren els projectes de fortificació litoral, s’armaren galeres o van prendre cos sometents i companyies de guarda costanera.
Immediatament, però, Ferran d’Aragó adquirí fama de tou i encara el decés de Germana de Foix (1536) hi contribuí, perquè el duc de Calàbria esdevingué virrei en solitari. D’aqueixa nova etapa —en la qual maridà amb Mencia de Mendoza (1541)— caldria destacar els continus desafiaments de Barba-rossa i Dragut, alguns esforços de pacificació de la violència social, les dificultats d’abastiment de blat i d’altres mercaderies o les seues trifulgues amb la Reial Audiència; malgrat que també hagué de fer front al moviment contestatari derivat de la seua actuació arran del segrest d’Anna Masquefà (1545), alhora que hagué de sobreposar-se a les pretensions del duc de Sogorb sobre Llíria, en bescanvi pel comtat d’Empúries, o enfrontar-se diverses vegades a la Junta d’Estaments, a tall d’exemple, pel que fa al parlament d’Alzira (1544) o «als successos de Polinyà» (1546).96
D’aquesta manera és que hi arribem al llindar del conflicte que precipità l’acolliment de bandolers a Polinyà: les parcialitats del reialenc alzireny. Claudo regnum et adaperio, aquest era el lema que lluïa orgullosament la privilegiada vila d’Alzira davall del seu blasó coronat i rematat amb una clau d’argent. I no era per a menys, Alzira se’n sabia —parafrasejant l’expressió popular— melic de la Ribera. No debades es tractava d’un dels nuclis de població més importants del regne de Valencia i principal centre vertebrador de la comarca, la contribució del qual encara arreplegava llavors Algemesí, Benimaclí, Carcaixent, Cogullada, el Toro, Guadassuar o Ternils. A més, i en un altre ordre de coses, havia estat la darrera vila en plegar-se a l’emperador durant el conflicte agermanat.
Cal que ens en fem, doncs, una idea. Partim d’un escenari complex, marc immediat de càstigs i composicions, on l’ocupació militar de la vila (1522-1524) i la preocupació per aixafar qualsevol recialla d’insurrecció s’entremesclen amb el rerefons social deixat per les Germanies.97 Per tant, tot i els copiosos precedents medievals, aquest cúmul de circumstàncies fou el que permeté treure el focus de l’atenció repressora de sobre dels bàndols. Nogensmenys, la situació havia canviat una dècada després, moment en el què documentem importants enfrontaments d’alguns dels seus més poderosos llinatges de ciutadans i cavallers; els quals prenen com a important fil conductor el control dels ressorts del poder local.
I és que l’oligarquia municipal va haver d’eixir al pas i resoldre problemes diversos i sovint sobreposats als seus propis interessos. D’una part, els perpetus conflictes del reialenc alzireny amb els dominis senyorials veïns pel que fa a jurisdicció, fites o recursos. D’altra, els problemes suscitats per la progressiva assimilació d’incipients elits que