.

⁵⁰ La quantitat assignada a les corones de Castella i Aragó fou de 700.000 ducats, suma de la qual esperava disposar pel març de 1544.⁵¹ Si a terres castellanes van haver-hi dificultats, a les aragoneses els problemes s’agreujaven, en tant que l’esforç de guerra en l’exterior incidia directament en una minva dels recursos emprats en l’autodefensa. Al capdavall, la via emprovada a Catalunya, Aragó i València fou la del parlament. Cadascun dels lloctinents generals va rebre instruccions precises per convocar la reunió on ho estimés oportú. En el cas del regne de València, el duc de Calàbria escollí —heus la casualitat— la vila d’Alzira; l’escenari on per eixes mateixes dates es perseguia, en aplicació de la crida del 5 de desembre anterior, Joan Arnau, els germans Gomis de Carcaixent i —cal memoritzar el nom— Joan Moreno, llaurador d’Alzira.⁵²

En efecte, sembla que el virrei, Ferran d’Aragó, féu arribar el 21 de febrer de 1544 una missiva als integrants dels tres braços, emplaçant-los a acudir al parlament que s’havia de celebrar a la localitat de la Ribera del Xúquer el 3 de març següent. La resposta fou contundent i no trigà en fer-se patent, puix que —d’acord amb la seua posició— la indicció anava contra les disposicions forals i conseqüentment es negaven a assistir-hi.⁵³

Doncs bé, aquell jorn, en principiar-se l’assemblea al monestir alzireny de Sant Agustí, s’hi aplegaren una minvada part dels citats: la major part dels síndics del braç reial i uns pocs membres de l’eclesiàstic i militar, entre ells, Pere Pardo de la Casta i Joan Cristòfol de Borja, que fou habilitat en nom del seu germà Francesc.⁵⁴ Succeí a continuació que després d’una incisiva proposició d’apertura i la corresponent contestació a càrrec del canonge Miquel Àngel Ribelles, es produïren les protestes i al·legacions de contrafurs per part dels tres estaments —rebudes per l’escrivà Antoni Miquel Ferran— a l’encop que el duc de Calàbria aprofitava per acusar contumàcies als absents, suscitant que s’elevaren nous clams. L’escena es repetí els dies següents.

      Amb tot, la qüestió medul·lar de resistència frontal contra el mateix parlament no raïa en l’oposició pecuniària, sinó en el manteniment de les formes i de la preponderància de la Junta d’Estaments. S’havia constituït a tal fi una assemblea paral·lela a la d’Alzira que jutjava les decisions i resolia. Per tant, al virrei, Ferran d’Aragó, se li demanava que s’hi aplegués a València per tractar els assumptes directament amb la Junta d’Estaments. La negativa a cedir per ambdues parts abocà el parlament d’Alzira al fracàs. D’eixa manera, el 18 de març el duc de Calàbria va clausurar l’assemblea. Pel que sembla, entre els principals destorbadors de la negociació van estar Ginés de Perellós, el canonge de la Seu Miquel Àngel de Ribelles i el seu germà i senyor de l’Alcúdia, Joan de Montagut Ribelles i Valero. És més, no per casualitat alguns d’ells hi serien també darrere de les protestes subsegüents a l’actuació del duc de Calàbria arran dels «successos de Polinyà». Encara a les rerialles de març, el lloctinent intentava vanament consignar els fons necessaris.

Al capdavall, el malencertat parlament es traduí en l’encarament dels estaments alhora amb el napolità i amb el regent de la Cancelleria, Antoni Piquer, que havia donat suport al virrei. Al remat, la quantitat no arribà en els terminis esperats, causant un cert disgust, no sols de part de Carles I, sinó del mateix Francesc de los Cobos i del príncep regent.⁵⁵

      En l’entretant, a les primeries de gener de 1544, l’emperador deixà els Països Baixos, marxant envers Aquisgrà i el Rin amb la finalitat d’assistir a la dieta de Spira —convocada per al 20 de febrer— i convèncer els Estats imperials perquè li prestaren el suport adient per enfrontar-se a Francesc I, motiu pel qual va haver de moderar la seua actitud envers els prínceps protestants.

Tot i que a l’inici van sorgir dificultats per avenir-se a pactes —a la qual cosa caldria afegir les intrigues de Pau III⁵⁶— finalment l’ajut prestat esdevingué transcendental. El 4 d’abril, els prínceps catòlics i els protestants —un bon nombre d’ells de la Lliga de Schmalkalden— van acordar el pagament de 24.000 unitats d’infanteria i 4.000 genets per un període de sis mesos. Sens dubte, l’incentiu de la por als otomans i la seua palesa aliança amb Francesc I, van tenir un paper cabdal. En contrapartida, Carles hagué de fer-los també concessions en matèria religiosa limitades en el temps, cosa que suscità la dura censura del pontífex.⁵⁷

Tot estava llest perquè Carles V s’enfrontés al sobirà francés. No obstant això, la campanya militar s’encetà amb la contundent derrota de l’exèrcit imperial a la batalla de Ceresole.⁵⁸ En contrapartida, Luxemburg era conquerida el 6 de juny. Acte seguit, el Cèsar reuní el gros de les seues tropes a Metz des d’on avançà envers el ducat de Lorena. Després de la costosa presa la fortalesa de Saint Dizier (17 d’agost), marxà devers la ciutat de París. Així doncs, a les primeries de setembre, es plantà a Meaux —gairebé a les portes de la capital del Sena— tot i que Enric VIII, estancat o no a Boulogne, no tenia previst acudir a aquella cita, en tant que els seus interessos se cenyien al pas de Calais.⁵⁹

En les setmanes esdevenidores s’hauria d’imposar la pau. El monarca hispànic esperà fins el 8 de setembre per procedir a avenir-se amb Francesc I. Deu jornades més tard es subscrivia entre les parts el tractat de Crépy i l’endemà el pacte secret de Meudon.⁶⁰ Tots dos es comprometien, entre d’altres coses, a fer retornar les fronteres a l’estat en que havien quedat en l’armistici de Niça (1538), a més d’haver de lluitar plegats contra els otomans.⁶¹

      Una vegada tancat el conflicte, Carles i la seua cort van romandre la tardor-hivern de 1544 a Brussel·les. En l’entretant, el 19 de novembre de 1544, Pau III convocà per al 15 de març següent —instat pel propi Francesc I— l’esperada assemblea ecumènica a Trento. Com baixat del cel, per primer cop, tots tres —el Cristianíssim, el Sant Pare i el Cèsar— semblaven interessats en el Concili com a mitjà per a resoldre les diferències religioses. Amb gairebé quarantacinc anys i avinençat amb França, a la fi Carles V podia centrar tots els seus esforços en intentar enllestir els assumptes de l’Imperi, assolir la pau religiosa i la reforma de l’Església.

Francesc de Borja: marqués, virrei, duc i jesuïta (1529-1548) ⁶²

      El 1548 l’impressor Joan de Mey publicava a València una compilació d’opuscles titulada Seis tratados muy devotos y útiles para cualquier fiel cristiano, l’autor de la qual era el IV duc de Gandia. I és que per aquell temps, Francesc de Borja, gairebé havia deixat de banda la seua vida més profana i l’havia reorientada, dintre i fora dels seus dominis, envers una existència pietosa en benefici dels jesuïtes; més que no pas, tot i que també, en profit dels dominics. Llavors, val a dir que les possessions dels Borja van experimentar amb Francesc una vertadera transformació urbanística que —recolzada en el terreny econòmic en el negoci de la canyamel—aconseguí potenciar una efervescència religiosa i evangelitzadora (especialment sobre la població morisca), l’espill i model de la qual era el propi duc.

D’aquells anys són, no debades, l’edificació del convent de la Santa Creu a Llombai, en l’estrena del qual predicà Joan