(la Visitatio Sepulchri) o d’una escolania, tot a Gandia. I a propòsit d’açò, en aquesta llista tampoc no hauríem de menystenir l’elevat nombre d’obres musicals i ascètiques, com la damunt referida; un bon nombre d’elles de collita pròpia.63
A la llum de les dades aplegades per estudiosos, biògrafs i hagiògrafs, el detonant d’aquesta piadosa dedicació va ser el decés de la seua esposa, Elionor de Castro (27 de març de 1546), malgrat que l’assumpte —segons sembla— li voletejava per la ment des de feia temps. En eixe sentit, la defunció de l’emperadriu (1 de maig de 1539), l’impacte que sobre el jove marqués de Llombai i membres del seguici causaren les despulles mortals d’Isabel de Portugal en arribar, quinze dies després, a Granada; el contacte que va assolir amb els jesuïtes Antoni Araoz i Pere Fabro a Barcelona, mentre exercia la lloctinència general de Catalunya (1539-1543), o la més recent malencertada designació en qualitat de majordom dels prínceps d’Astúries, Felip i Maria Manuela (22 d’abril de 1543), el van induir a encetar l’allunyament de les dedicacions més mundanes.
De fet, Ignasi de Loiola havia convertit Francesc de Borja, ja abans de la mort de la duquessa, en el seu aliat instrumental, sabedor dels contractes polítics, socials i financers que el poderós aristòcrata podia aportar-li i de la seua utilitat a l’hora d’expandir i consolidar els preceptes de la Companyia de Jesús arreu d’Europa.64 No per casualitat, el fins feia poc I marqués de Llombai n’era part, si més no, de la selecta elit nobiliària hispànica, alhora que persona propera a la cort i parent de l’emperador. No d’altra manera s’explica la seua prompta admissió al si d’aquesta novella congregació.
En efecte, encara no hi havien transcorregut set mesos des del traspàs d’Elionor de Castro, quan Francesc es convertí —amb el beneplàcit del fundador— en jesuïta, això sí, secretament;65 situació que es mantindria dementre estigués ocupat en posar en ordre els destins de la casa ducal de Gandia.66 Al capdavall, l’1 de febrer de 1548 entrava en religió, nogensmenys, caldria esperar fins l’agost 1550 perquè —un cop doctorat en teologia— marxés a Roma; tot lliu-rant-li els seus dominis a Carles, el seu primogènit.67
I és que, certament, el IV duc de Gandia no era, ben mirat, una persona qualsevol. En primer lloc, els Borja i per tant Francesc —considerat el representant principal de la nissaga durant el segle XVI— estaven ben situats al bell mig de dos importants centres de poder: els Estats Pontificis i la Monarquia Hispànica.68 De fet, si atenem als avantpassats de tan il·lustre cavaller, trobarem que era al mateix temps besnét del pontífex Alexandre VI i de Ferran el Catòlic, alhora que el seu besnebot per la via dels Enríquez (per tant, cosí tercer i nebot de Carles V al temps que cosí prim de Felip II); quadrinebot de Calixt III i nét de l’arquebisbe de Saragossa i València, Alfons d’Aragó. Llavors, poca broma.
Aquells qui el van conèixer quan era un adolescent, coincidien a descriure’l com un jovenàs alt, agraciat i d’ulls blaus; molt distint al cortesà adult, gras, botit i malaltís que sofria d’indisposicions de ventre i de gota, periòdics estats febrils, flatulències, basques..., el qual no s’hi podia ajustar l’armadura i sí envides seure al damunt d’un cavall; o al virrei que va transformar la seua imatge corpulenta i greixosa fins convertir-se en un home flac i macilent. Això no obstant, l’essència continuava a ser la mateixa: parell en personalitat, tot i que havia augmentat amb els anys en influx i poder; una formació potser tan acurada com la seua intensa religiositat, reflex de l’ambient cultural i religiós familiar en el que s’havia criat,69 o tal vegada les qualitats que creia veure en ell el monarca... Tant se val! El ben cert és que, tot plegat, li conferia facilitat de moviments i capacitat per travessar qualsevol dels, d’altra banda, permeables portells que separaven l’esfera seglar de la religiosa en l’Europa del seu temps.
Així doncs, no s’explica d’altre mode que des de 1522, i fins 1525, fos un dels escollits per acompanyar Caterina d’Àustria a Tordesillas, on estava reclosa Joana, sa mare, o que des de 1528, i fins el 1543, el jove estigués al servei de l’emperador, a continuació, el 1546, es comprometés amb els jesuïtes —alhora que es resolia favorablement l’afer de Polinyà— i que el 1558, molt temps després, tornés momentàniament al servei d’un Carles V retirat al monestir de Yuste i aquest acabés per triar-lo perquè fos un dels seus marmessors testamentaris.70
Nogensmenys totes les consideracions esgrimides, per portar la nau al port, convé començar per parlar de Francesc de Borja en el moment que s’incorporà definitivament a la cort. Tot just havien transcorregut catorze mesos des de la celebració de l’enllaç imperial —i dues setmanes des del Sacco di Roma— quan Isabel de Portugal es posà de part estant a Valladolid. La criatura nouvinguda resultà ser un baró al que li posaren per nom, Felip. Aquella li paregué l’ocasió idònia a l’aleshores duc de Gandia, Joan de Borja, que poc després i mitjançant missiva feia saber al monarca i a bona part de la noblesa titulada de l’arribada del seu primogènit.
D’eixa manera és que es pot dir: el príncep d’Astúries va créixer i es va criar al costat de Francesc, puix que el jove fou ben acollit en l’entorn cortesà el 1528 i des d’aleshores va romandre vinculat al servei familiar dels Habsburg. Tanmateix, sembla que el púber donzell es va guanyar aviat la simpatia, la confiança i l’afecte dels sobirans hispànics, atès que un any després fou el mateix Carles V —tot just abans de deixar per primera vegada la regència en mans de la seua esposa— qui encetà les negociacions amb la casa de Gandia amb la finalitat de maridar-lo amb Elionor de Castro, destacada dama portuguesa del seguici de l’emperadriu.
Al capdavall, el matrimoni es celebraria a Toledo l’estiu de 1529. Això no obstant, les negociacions amb el duc de Gandia no havien estat gaire senzilles, sobretot en el tocant al dot. Si bé es pot dir que l’himeneu havia sigut iniciativa d’Isabel de Portugal, al darrere d’aquesta meditada maniobra estava el comanador major de Lleó i secretari de l’emperador, Francesc de los Cobos, el qual féu la part de la jovencella. Finalment, Joan de Borja —amb el consell de l’advocat i amic, Joan Garcia, i del jurista i vassall, Jaume Benet Filibert (tots dos decisius en l’afer de Polinyà)71— acceptà les 80.000 lliures a canvi de la restitució dels 2.000 ducats que se li devien i una comanda de l’ordre de Calatrava.
Calia encara, però, procurar la promoció social de la jove parella, motiu pel qual van ser encimbellats, poc després, a la posició privilegiada de cavallerís i cambrera major. Amb tot, la cirereta del pastís fou l’elevació de la baronia rebuda de mans del seu pare, en marquesat (1530). Des d’eixe instant i fins a les primeries de 1543 —moment del decés del III duc de Gandia— Francesc i Elionor passaren a intitular-se, marquesos de Llombai.72
Altrament, a poc espai de les esposalles, i com era d’esperar, arribà la descendència. Tot plegat, huit nadons —gairebé parells en barons i femelles— que van venir al món als indrets més diversos, allà on l’itinerant cort imperial es trobava desplaçada. D’eixa manera, el primogènit, al que posaren per nom Carles, va nàixer a Madrid el 1530; Isabel, la segona, va veure les primeres llums a Medina del Campo el 1532; Joan, el tercer, a Bellpuig el 1533, de camí a les Corts de Montsó; Àlvar i Joana a Toledo i Madrid, respectivament, el 1535; Ferran fou el sisè i va néixer el 1537, també a Madrid; Dorotea a Valladolid el 1538, i el darrer, Alfons, a Barcelona l’any 1539, un cop son pare havia sigut escollit lloctinent