DEL DÉU CRISTIÀ
ES PODEN OFENDRE DÉU O LA RELIGIÓ?
ELS MEUS PRIMERS AIRES EUROPEUS
TAJANI, EL PRESIDENT ESPANYOLISTA
POLÍTICA DE BAIXA INTENSITAT PERÒ ANTICATALANA
NOTA PRELIMINAR
Aquestes pàgines apleguen pensaments i reflexions sobre qüestions que m’importen, barrejades amb fets i records més personals.
Els capítols de la primera part traspuen sobretot indignació per la pobresa, la injustícia i la repressió al nostre món, així com preocupació i tristesa per la superficialitat massa habitual en molts àmbits del coneixement i de la vida. Sí, indignació, preocupació i tristesa. La segona part recull fets i records, que encara tinc molt presents, de la meva experiència al Parlament Europeu (2014-2019). Els esmento de manera franca i crítica, donant noms que no em puc estalviar.
Són pàgines d’un quadern personal, per poder-m’hi retrobar quan vulgui i per oblidar-les sense recança quan toqui. És quan dormo que hi veig clar, però tot plegat adquireix cos quan poso per escrit els meus somnis i també fets, idees i crítiques. Fa més de vint anys vaig convidar els lectors a atrevir-se a pensar. Torno a convidar ara expressament a pensar diferent de com estem acostumats a fer-ho. Potser ens faci també actuar d’una altra manera.
M’he sentit empès a escriure el llibre i m’ha agradat fer-ho. No sé, però, si això pot interessar ningú més.
Begur, 2021
A. EN QUIN MÓN M’HA TOCAT VIURE?
Com més va, menys m’agrada el món que m’ha d’acomiadar. M’hi sento molt incòmode i no crec que sigui només perquè m’he fet gran. No és pas horrorós tot el que hi passa, tampoc no ho ha estat tot el passat i segurament tampoc no ho seran els futurs que estan a l’aguait. La història de la humanitat no està feta només de desastres colossals, sinó també d’avenços, alguns molt importants. El món és confús i barrejat, com ho som els humans. Però l’horror, les violències i la inhumanitat que es viuen en el món d’avui són cada dia més insuportables.
JUSTÍCIA I LLIBERTAT
La moneda que m’agradaria fer córrer és la que tingués per una cara la igualtat i per l’altra la llibertat. Em sembla obvi que, en una democràcia de debò, s’haurien de defensar sobretot aquests dos valors. (La fraternitat que les acompanya a l’eslògan de la Il·lustració no em sembla un valor, sinó una aspiració nobilíssima que, si de cas, s’obté i es mostra quan es van fent realitat la igualtat i la llibertat.)
Alguns —de vegades periodistes, polítics i intel·lectuals— demanen definicions sobre els termes que usem, com si no sabéssim de què parlem si no tenim definicions a punt. La cosa és una mica ridícula. Tothom sap bé la diferència que hi ha entre patates i moniatos quan va a plaça, encara que no pugui oferir una bona definició de cap dels dos (si als mercats els venedors exigissin definicions dels productes que venen, s’haurien de tancar totes les parades). Per respondre a preguntes d’aquestes —sobretot quan usem termes un xic importants— pot anar bé donar una resposta en negatiu. Vull dir que va bé mostrar què és el contrari d’allò que volem dir, de manera que, per oposició, es pugui arribar més fàcilment al sentit del que proposem. Per això dic que, quan defenso la igualtat, defenso la «no-discriminació», i quan defenso la llibertat, defenso la «no-submissió». I estic clarament en contra de l’expressió aparentment liberal i massa ben acceptada per la majoria que diu: «La meva llibertat comença on acaba la de l’altre». I jo em pregunto: i si la de l’altre no s’acaba mai? El que vull defensar és la igualtat de la llibertat. Per això dic: «La meva llibertat comença on comença la de l’altre». O les llibertats comencen juntes, o alguna és llibertat sotmesa. Els valors de la igualtat i la llibertat són, certament, valors difícils de concretar en la pràctica, però és fonamental promoure i explicitar aquests valors en una democràcia que s’apreciï com a tal. Per això sempre hauríem de lluitar contra les desigualtats i hauríem de respectar les diferències. (En aquest sentit és preciosa la resposta d’una nena nicaragüenca a classe d’aritmètica: «¿Qué es dividir?». La resposta: «Repartir con justicia».)
Avui, però, són absolutament lacerants les guerres, les persecucions, les repressions i les discriminacions que cada dia provoquen tantes víctimes: ens envileixen com a humans els camps de concentració quasi permanents de refugiats abandonats i indefensos; les violacions i execucions massives; les situacions estructurals de misèria, malaltia i opressió; la persecució de «l’altre», del que és dissident, com si no tingués dret a viure, amb l’extrem colpidor de la violència fanàtica d’excusa religiosa. L’augment de la producció i venda d’armes, sobretot per part de països que diuen defensar la pau i els drets humans, és una mostra més de la hipocresia i profunda immoralitat de molts estats. És ben segur que, darrere de tantes violències contra els altres, no solament hi ha ideologies supremacistes aberrants, sinó també l’enorme indiferència i despreocupació dels que les promouen. És clar que els que ho consenten i hi col·laboren també en són culpables. Perquè aquests mals i aquesta misèria es poden evitar.
Trobo realment alarmant que persones que podrien ser honestes i responsables s’arribin a deixar engolir per interessos que no tenien i per sentiments que no eren seus. Ho fan sobretot quan —per por i per desig o ambició— toquen àrees de poder, sigui en estructures econòmiques, de govern, de la judicatura o de les forces armades. És especialment alarmant que invoquin interessos i béns superiors que la població no entén i que ells mateixos ni expliquen ni saben explicar. La reconversió de molts individus en protagonistes d’accions i projectes indignes corca la vida col·lectiva i encomana misèria i frustració al teixit social. Sovint el tenyeix de resignació i d’impotència. Sí, estem envoltats d’accions i fets brutals, miserables. No només els tenim a fora, lluny. També en tenim molts a casa. Lamentablement ho acabem ignorant o acceptant, malgrat les protestes ocasionals i la compassió ben intencionada.
Per sort, també hi ha indicis de petits —massa petits— avenços en el respecte a les dones, en la lluita contra el racisme i la xenofòbia,