també l’aprofiten; certament, no el busquen.) Hem oblidat que una cultura és una visió del món, que no és exclusiva ni és monopoli de cap grup humà, però que és pròpia de cada grup. És allò amb què ens identifiquem, senzillament perquè és allò que ens identifica i ens configura. És també per això que acabem designant amb el nom global de «cultura» les diverses activitats, conviccions, costums i realitats que configuren una societat, siguin ciències, arts o oficis.
Aquesta idea bàsica podria ajudar-nos a entendre millor l’estructura i la missió dels nostres departaments de Cultura, a fi que no se’n restringís ni limités el sentit. No dic pas que la cultura ho hagi de dirigir tot, perquè no vull ni puc canviar l’orientació que ha pres la paraula «cultura» des que en el segle XVIII va aparèixer com a terme específic. Deixem que la cultura es continuï dedicant principalment a les arts i les lletres que ha soplujat des de llavors. Però estaria bé que aquell departament estigués en estret contacte amb tots els altres, per prendre iniciatives i organitzar activitats. Si hi ha un departament amb vocació i sentit transversals és el de cultura. La nostra societat té ciència, té arts, i s’implica en moltes altres activitats i coneixements. Tot això és la nostra cultura, rica i barrejada.
Des de l’escola primària fins a la universitat, la llengua i els drets humans haurien de ser matèries específiques de primer ordre, ja que han de ser formació bàsica de tots els ciutadans. La cultura, en canvi, no ha de ser formació específica escolar. Només s’ha de subratllar a alumnes i docents que tot el que s’ensenya ja és cultura. Només hem de ser conscients de quina cultura transmetem, feta de coneixements, accions, relats, valors, pensaments, experiències. I el punt d’argamassa ha de ser sempre la reflexió i el sentit crític.
A Catalunya, més aviat per interès o complex anticatalà, muntem constants batalles entre el català i el castellà. I oblidem les més de tres-centes llengües que s’usen al país. Al mig de totes, congregant-les i concertant-les, hi ha la llengua pròpia, com passa arreu del món. I amb l’aranès en tenim dues. Tenim la sort de tenir llengües antigues, riques i plenes. Per això encara podem dir del català, des d’una riba o altra, «que pura em sembles, de tantes veus composta!». Per què no deixem de pensar sempre en el castellà —que ja té moltíssims diaris, emissores i cadenes de televisió— i no emetem a la televisió de Catalunya algun programa, per exemple, en amazic? Això no resoldria gran cosa, però faria avançar cap a experiències més convivencials, més col·laboratives, més intel·ligents.
Tinc certament sentiments contradictoris i molt barrejats sobre el món en què m’ha tocat viure. Sé que formo part del grup dels privilegiats i estic content de no haver de passar la dissort que estan passant d’altres; fins i tot en molts casos estic content de no ser com són d’altres. (Per què, masoquistament, hauria de voler jo augmentar el nombre dels més desgraciats o dels més ignorants?) Tal com el veig i el visc, el món se’m converteix alhora en «tremendum et fascinans».
Per això, també confesso que, tot i la gran incomoditat que sento per com va el món —ben lluny de ser el millor dels possibles—, si ara mateix m’hagués de decidir, triaria aquesta època i aquest espai del planeta per tornar-hi a viure, perquè reconec que el meu món encara és, relativament i sobretot per a molts de nosaltres, tan formós que no puc sinó alegrar-me’n. Però, com que continuo sentint la necessitat imperiosa i urgent d’un món millor, lamento que els que realment hi podrien fer alguna cosa s’entretinguin interpretant el món i no el transformin. Així com lamento també que els ciutadans no ens manifestem amb contundència per obligar-los a fer-ho. Potser no creiem que es pugui fer, que ho puguem fer. Ens equivoquem. No tenim ni la claredat d’idees ni el coratge per intentar-ho. De camins, evidentment n’hi ha. La qüestió és descobrir el camí que vols fer, que has de fer, descobrir el teu rumb, i amb qui hi vols anar, encara que hagis d’anar canviant més d’una vegada. És fonamental estar sempre vigilant perquè temo que, a les nostres mans, les coses sempre poden anar pitjor.
Aquest és el meu món, el de les meves vivències. Que sigui el meu no significa pas que hagi de ser estret i esquifit. El cert és que, en el món de cadascú, petit o gran, hi ha amors que fan patir més que altres. Són amors lligats al compromís. Un compromís, el meu, que també endevina i somia una altra primavera. I jo em repeteixo amb el poeta que «en la flor de la ginesta / Catalunya m’ha parlat; / m’ha parlat de la gran festa / de la nostra llibertat».
El meu objectiu és la creació d’una societat en què tots els seus membres, sense excepció ni discriminació, siguin persones lliures i independents. És molt difícil que un país sigui realment independent si els seus habitants no ho són de debò. Però encara vivim tutelats, controlats en tot, sense recursos ni per protegir la cultura pròpia, especialment la llengua i les nostres minses institucions. Hem de tenir la decisió i el coratge de disposar de nosaltres mateixos sense la direcció de ningú, de fer ús públic de la nostra pròpia raó. Això és llibertat.
B. ELS ALTRES POBRES, I TAN POBRES COM SOM
En el món hi ha prou espai, terra, menjar i diners perquè tots en puguem fruir sense fer-nos mal. Ben repartit, sobra de tot. I no em sembla una mala idea que aquell que ara pot sopar cinc cops, n’acabi sopant un la mar de bé —no se n’hauria de queixar—, si amb això s’aconsegueix que també sopin els que fa molt temps que no ho fan. Hi ha de tot, però no per a tothom.
Dues coses íntimament lligades són certes: que els pobres no són fruit del destí o de la casualitat sinó el resultat de relacions humanes injustes i opressores; els pobres els fa algú; i que històricament els rics han estat rics, i ho són, no solament perquè potser han treballat, sinó sobretot perquè d’altres han treballat per ells i la riquesa i el benestar produïts han anat quedant en mans d’uns quants. El mal dels mals del nostre món és la pobresa; l’existència, producció i manteniment de la pobresa. És terrible la que ve de la violència i la guerra, o de les misèries i pors provocades de vegades per una naturalesa agitada, però la més nefasta i constant és la pobresa social, manifestament i culpablement infligida per algú. Les vides i les morts dels pobres dibuixen molt clarament la història de la humanitat, que és, certament, la història de la lluita d’interessos. Actualment, el principal gestor de la pobresa al món és el capitalisme. Alguns, púdicament, en diuen «neoliberalisme».
EL CAPITALISME TRIOMFANT
La llibertat econòmica pot existir sense capitalisme, tal com hi pot haver relacions socials sense opressió ni maltractaments. El ric no és pas necessàriament capitalista, ni ho són automàticament l’empresari o el negociant. En un món tan dispers i divers com el nostre, el capitalisme ja no es basa en mètodes rígids i inflexibles, sinó que en té prou amb moviments econòmics i psicològics que siguin àgils, atractius i lucratius. A partir de la Revolució Industrial, i més enllà dels tripijocs financers de les multinacionals i de la globalització, el capitalisme ha dut a terme una «transformació subterrània de la psicologia col·lectiva», en paraules de Víctor Alba. Ho ha fet defensant una mentalitat i una ètica que, gairebé per capil·laritat, han arribat arreu en una mena de capitalisme anònim: ha intensificat i justificat un individualisme que té com a prioritat el guany sense escrúpols. Es legitimen, doncs, els fins i també els mitjans, sovint practicats amb bones paraules de creixement i progrés general.
L’objectiu inicial i final del capitalista és guanyar i acumular, sense cap consideració envers l’entorn i envers els altres, que només són interessants mentre són útils. Es busca el guany personal i s’ensenya als altres a ajupir-se tant com calgui sempre que pugui ser en benefici propi. Per això, molts assumeixen els principis capitalistes amb tarannà quotidià de cosa inevitable i acaben acceptant condicions de treball i de vida indignes. A l’engranatge capitalista no li interessa gens ni mica la defensa dels valors socials i democràtics que no produeixen guanys ni rèdits. (Això no vol dir que no hi hagi persones o empreses amb capital que s’esforcin per ser decents.)
La idea