després l’hi van donar, no ho sé. Llavors la «Juan Carlos I» encara no existia.)
Van ser temps convulsos. També es va produir algun canvi relativament significatiu en els estudis, sobretot amb l’anomenat «Pla Maluquer»: el degà Joan Maluquer de Motes, prehistoriador i arqueòleg, va aconseguir que s’aprovés un pla segons el qual els alumnes podíem triar assignatures d’altres disciplines. Va ser una petita distensió acadèmica, molt agraïda i aprofitada. Recordo el doctor Maluquer en un dels molt freqüents i contundents desallotjaments policials d’aquells anys. Un dia, quan tots miràvem de sortir corrents per la porta, empesos i colpejats per la policia com si fóssim un ramat, vaig sentir molt a prop meu els seus crits de protesta: «¡Soy el decano, soy el decano!». No van tenir cap efecte. Va rebre com un bon degà, vull dir, com els alumnes. Si aquestes sortides eren dures i caòtiques, les entrades constants de la policia per agafar-nos o fer-nos fora eren esgarrifoses: entraven pel pati de Lletres en formació de dos, uniformats i armats, liderats per algun dels germans Creix, que portava un flagell molt prim que fiblava i feia molt mal quan s’usava com a espolsador contra el teu cos, la cara o el cap. Nosaltres els esperàvem al primer pis, sovint amb l’amic Pep Subirós escridassant-los megàfon en mà i animant-nos a tots a pujar al teulat, que conec bé. Jo pensava que això s’hauria de saber a Europa, que la misèria i la brutalitat no podien passar desapercebudes. Sovintejaven les corregudes cap a fora del recinte i pel carrer. En recordo particularment una: amb una companya i un company ja havíem sortit i corríem carrer Pelai enllà, perseguits encara per la policia. Els dos nois, quan vam poder, ens vam desviar i amagar. Llavors, per davant nostre, va passar una dona gran —em va semblar molt gran—, que també corria amb un cabàs a la mà. Es va aturar uns segons i ens va mirar: «És que no teniu collons de protegir aquesta noia?». I va continuar corrent. He recordat sempre l’escena i l’expressió d’aquella dona. De vegades m’ha ajudat a mantenir el tipus en moments difícils.
La universitat que va ser maltractada per la bogeria i incultura franquistes, a estones també va ser per a mi un niu de treball, de relació afortunada amb idees i persones, un espai arriscat però estimulant. (El catalanisme hi era molt amagat, pràcticament inexistent.) En aquell franquisme orgànicament brutal i estúpid també vam ser capaços de proveir-nos d’alguna satisfacció acadèmica, com quan, amb la Facultat sovint tancada, ens autoconvocàvem a la que anomenàvem «universitat a l’exili», i fèiem algunes classes en centres privats que ens acollien. Hi recordo bé les classes d’Emilio Lledó o Jesús Mosterín. També recordo, però no en aquest context sinó a l’aula habitual, les classes del catalanista i liberal Miguel Siguán i les de l’ultraconservador i molt singular Francesc Canals, a qui jo ja havia tingut abans de professor de filosofia a l’Institut Balmes; la seva manera de fer i de pensar devien provocar, amb raó, que molts s’apartessin, espantats, de la filosofia; en el meu cas potser van contribuir a provocar l’efecte contrari, perquè vaig pensar que l’espectacle ideologicofilosòfic de les seves classes a l’Institut potser presagiava alguna cosa d’interès, encara que fos passatgera i engrunada, i que jo encara no entenia. (Sempre he estat partidari de buscar què hi havia d’aprofitable en les conductes i en les idees dels altres, fins i tot allà on a simple vista semblava que no hi havia gran cosa. He procurat sortir amb una pala i una escombra per veure què podia recollir d’interès. També en el camp nacional.)
Durant el darrer curs de la carrera es va produir un altre esdeveniment en què vaig tornar a mirar de treure partit del que no entenia: era el curs 1969-1970 i Jacobo Muñoz ens va parlar per primera vegada del Tractatus de Ludwig Wittgenstein. Vaig treure bona nota a l’examen, però, francament, no en vaig entendre gran cosa. Tanmateix, la meva impressió va ser que, darrere del que se’m deia i més enllà del que jo entenia, aquell autor era molt bo. (Aquestes coses de vegades passen. No sempre, i no saps per què. La vida és així d’interessant si estàs alerta i si acceptes acabar transitant per camins inescrutables.) Això em va portar el curs següent a Alemanya, a fer la tesi doctoral sobre Wittgenstein. Aquest autor i les estades a Münster i a Cambridge, amb Franco encara viu, em van canviar el pensament i la vida per sempre.
En la democràcia orgànica de la dictadura vam haver de suportar alguns professors força ignorants, que ves a saber per quin accés —ho sospito— havien arribat a les seves places. Llavors encara teníem com a assignatures universitàries «les tres maries»: religió, formación del espíritu nacional i gimnàstica. Ens n’escaquejàvem com podíem. M’agrada recordar, però, una classe pleníssima del pobre mossèn de religió —anàvem en massa a sentir les bestieses que deia—, que cridava: «¡Los católicos son bueeeenos, los comunistas son maaaalos!». Avui això sembla mentida, però la ignorància i l’obsessió ideològica no són mai mentida, només són una amenaça i un poder abominable, que s’han de combatre constantment perquè, segons com, poden fer gràcia, però acaben no fent-ne gens. De fet, fan un ridícul miserable.
Per les escletxes d’aquells anys seixanta també recordo la influència d’alguns bons professors. En els cursos comuns guardo memòria de José Manuel Blecua (conegut com «en Blecua pare»), que tenia més que evidents dificultats auditives quan li plantejàvem preguntes; i tinc un gran record tant de José M. Valverde com de Francesc Gomà, amb els quals anys després vaig tenir una relació molt propera i amistosa. Una pregunta típica de Valverde en els exàmens era, per exemple, que resumíssim les idees principals de Plató o d’Aristòtil en cinc línies. Segurament que, amb cursos molt nombrosos, es volia estalviar de corregir innecessàriament perquè els alumnes tendíem a escriure molta palla, però aquell exercici de concentració, personal i temàtica, m’ha servit de molt en la vida acadèmica posterior. Per solidaritat amb Enrique Tierno Galván, Agustín García Calvo i José Luis López Aranguren, que havien estat expulsats de les càtedres pel franquisme, Valverde, professor d’Estètica, va renunciar a la seva plaça acompanyat de la cèlebre frase «Nulla esthetica sine ethica». El va substituir un joveníssim Xavier Rubert de Ventós, que va atreure també molts estudiants a les seves classes. El doctor Gomà era un professor amable, proper i amb un sentit pedagògic inigualable. A la seva classe, Heidegger i el seu L’ésser i el temps resultaven sorprenentment comprensibles. Sempre sortíem de l’aula animats i estimulats, admirats del professor i de nosaltres mateixos.
Durant l’especialitat, a les vuit del matí —per mi llavors era molt d’hora—, Pedro Cerezo Galán va començar un curs sobre Hegel que va haver d’interrompre perquè ja havia tret la càtedra de Granada. Posteriorment vaig tenir molt bona relació amb ell, i li dec, entre altres coses, una passejada preciosa per l’Alhambra i els voltants. Cerezo va ser substituït per Ramon Valls Plana, que havia deixat els jesuïtes i va fer una esplèndida carrera universitària. Les seves classes eren magnífiques: es passejava amb elegància i desimboltura per tota la història de la filosofia, mentre anava preparant l’edició del seu llibre Del yo al nosotros, que es convertí en referent per a tots els interessats en la Fenomenologia de l’esperit de Hegel. Jo només n’he estat un lector atent. Valls va ser l’únic professor que, a les cinc de la matinada, encara celebrava amb nosaltres l’acabament de la carrera i ens acompanyava per la Rambla de Barcelona esquivant les mànegues d’aigua dels membres de la brigada municipal.
Políticament, un dels cops estudiantils més importants es va produir el 17 de gener del 1969. Aquell dia una multitud d’estudiants va ocupar el despatx del rector Manuel Albaladejo al centre de l’edifici. Tot d’una i sense gaire cerimònia, el bust força pesant de Franco que presidia el rectorat va sortir catapultat per la finestra i es va estavellar —per sort, sense ferits— a la vorera de la Gran Via. No se sabia qui ho havia fet, però es va tancar la universitat i es va declarar l’estat d’excepció a tot Espanya. Van ser dies d’un cert neguit i inquietud. Alguns amics van escampar la boira, cadascú a la seva manera. Jo vaig anar a casa els pares, lluny de Barcelona, per si de cas. Com era d’esperar, les autoritats van organitzar un acte enorme d’homenatge i «de-sagravio» al dictador, acte de parafernàlia misticofeixista, amb una gran tarima davant del rectorat, al mateix lloc de la sobtada i celebrada caiguda de l’efígie. Va ser una gran alegria, que no es podia exterioritzar. De fet, no calia, ja exterioritzaven ells la ràbia. Molt bé, doncs.
Des de les meves anades a Alemanya aquells