recollia i consagrava un gir en les polítiques socialdemòcrates: menys presència de l’estat, més importància de la iniciativa empresarial i més responsabilitat individual ciutadana. El text no aprovava la deflagració neoliberal, però liquidava l’estat del benestar que venia de la postguerra europea. L’antiga esquerra oficial convidava tothom a anar cap al centre. (Aquella esquerra ja havia deixat de ser-ho, no només oficialment. I en van sortir d’altres, que ni n’han sabut prou ni han rebut prou suport popular.)
Avui ja no és gens estrany veure cartells electorals en què la referència al partit dels candidats pràcticament ha desaparegut. Es tracta de dissimular la ideologia, si n’hi ha, i de promoure persones que puguin guanyar el vot de la gent. El centre del debat polític ja no l’ocupa l’argumentació, sinó l’eslògan, que vol transmetre sensacions, sentiments, promeses. Es diu molt que els partits fan nosa, però encara són necessaris i no se sap com substituir-los. Les agrupacions, moviments i organitzacions polítiques que sorgeixen aquí i allà no se sap ben bé qui són ni què defensen; els falta representació territorial i una organització fidel i eficaç.
Cada dia, però, hi ha més gent que rebutja l’etiqueta de dretes o d’esquerres. Fins i tot molts antics militants diuen que ja no saben què vol dir ser d’esquerres, que no saben ben bé qui són ni on pertanyen. Els de dretes no són tan primmirats ni llepafils. De sempre han sigut pragmàtics defensant les seves conveniències, amb invocacions al seny, al sentit comú i a un suposat «ordenament natural» del món. Per això les manies de les dretes són més tàctiques que estratègiques. I per això sovint els costa de saber quin és realment el límit de l’espai de la dreta, de manera que poden acabar convivint, sense esverar-se, amb extremes dretes feixistes i antidemocràtiques.
Em sorprèn que a molts demòcrates els costi tant distingir entre dretes i esquerres. Deu ser perquè molts ja no distingeixen tampoc clarament entre públic i privat. No entenc que els grans serveis públics com l’aigua, l’electricitat, l’educació, la sanitat, la justícia, la seguretat ciutadana, etc., estiguin en mans d’empreses privades que —i és ben comprensible— hi voldran fer diners. També em sembla obvi que hi ha d’haver serveis públics a favor de les arts, l’educació i la recerca de qualitat, així com a favor de mitjans de comunicació fiables i enriquidors. Han de ser serveis per a tots els ciutadans, igualitàriament accessibles i de qualitat. L’espai de les empreses privades és el de sectors no directament imprescindibles per al benestar bàsic col·lectiu. Però ni haurien de constituir monopolis ni haurien de poder actuar de forma incontrolada amb l’excusa de la «llibertat de mercat», és a dir, de la seva. La primera llibertat que s’ha de protegir és la dels ciutadans, de les persones.
Només el que és públic és de tots i beneficia a tots. Es podria ben dir que el que és públic és allò més «de centre» que es pot imaginar, però no com si no hi hagués cap ideari al darrere sinó, ben al contrari, perquè els serveis, els recursos i les prestacions públics ben distribuïts esdevenen el centre d’una societat més pròspera, igualitària i respectada. Després dels inicis a Grècia, i del pas per formes corruptes de democràcia, em sembla que aquest tipus de democràcia és el que hauríem de perseguir.
A parer meu, una política social —anomenem-la «d’esquerres»— té almenys tres característiques: sap que els serveis bàsics i formatius han de ser públics, de tots, justament perquè són bàsics; sap que en la gestió d’aquests serveis s’han d’exigir absoluta honradesa i eficiència, i sap que, en una democràcia viva, la participació ciutadana és fonamental en tots els assumptes d’interès comú, cosa que cada dia és més factible amb les tecnologies que s’estan desenvolupant.
De fet, el capitalisme només nega l’existència d’ideologies perquè ell les vol substituir totes i consolidar-se com a ideologia única, «sense alternativa» en paraules de Margaret Thatcher. I es vol presentar com la ideologia de la concòrdia, aparentment favorable al consens i al bé comú. Però és ella la que imposa les condicions de treball i de vida. Acceptar que l’economia domina la política és afirmar que el guany és sempre més important que el dany, encara que el guany sigui per a pocs i el dany sigui el de molts. Em sembla que el capitalisme ha aprofitat molt bé la distinció marxista entre «infraestructura» (relacions de producció) i «supraestructura» (institucions socials). Les relacions capitalistes de producció són sempre interessades i imposades, però no ho són pas al marge de les organitzacions socials. Les relacions de treball injustes (l’antiga infraestructura) es creen precisament amb la participació i l’acord d’organitzacions empresarials, econòmiques, socials, religioses i culturals, que accepten aquelles relacions i les gestionen. Així es promouen determinades lleis laborals, mercantils, bancàries, policials, d’habitatge, sanitàries, d’educació, sobre el medi ambient o de prestacions socials. Per això, no hi pot haver grups i organitzacions realment alliberadors si treballen activament dins de l’estructura capitalista i no la combaten. Quan accepten una infraestructura determinada és que en formen part. La resta són debats de distracció o de complicitat, i s’hi poden trobar moltes excuses.
Amb la caiguda del sistema comunista soviètic el 1989 també es va ensorrar una hipotètica alternativa al capitalisme galopant. És cert que el comunisme realment existent no va construir mai una societat desitjable, però servia com a crit d’alerta i representava l’única oposició ideològica i social a un capitalisme que es podia sentir amenaçat, almenys teòricament. De fet, amb l’ensorrament d’aquell comunisme que havia pogut semblar tan sòlid també van acabar de caure els projectes socialistes i socialdemòcrates occidentals. I només això demostra si n’eren de dèbils i retòrics aquells socialismes, que semblaven qui sap què, però que no actuaven contra el liberalisme capitalista expansiu sinó que més aviat s’hi deixaven integrar.
Ara, al renovat model comunista xinès, li ha costat poc d’adoptar plenament el capitalisme i ho ha fet amb una eficàcia extraordinària precisament perquè l’estructura comunista rígida i repressiva imposa el sistema econòmic sense contemplacions. No és estrany, doncs, que això tingui repercussions internacionals i que ajudi a explicar que les idees autoritàries i els partits d’extrema dreta hagin crescut i s’hagin escampat arreu amb bona acceptació ciutadana, molt particularment als països europeus, que, fins llavors, els havien combatut. Ara, capitalisme, feixisme i manca de democràcia ja són etiquetes oficialment acceptades a la comunitat internacional. Són etiquetes diferents per oferir el mateix: submissió i estupidesa, tant personal com col·lectiva. I, si no, pobresa i repressió.
EL POBLE I EL PODER
De la democràcia, el diccionari Fabra en diu que és el «govern en què el poble exerceix la sobirania». Les tres paraules clau són «govern», «poble» i «sobirania», però no s’hi diu que el poble exerceix el govern, sinó que hi ha un govern en què el poble exerceix la sobirania. I la cosa està prou ben dita. De tant en tant retorna el debat sobre si és millor la democràcia popular directa o bé la representativa, delegada i indirecta. Avui ja no és impossible que les dues vies siguin relativament compatibles. La democràcia representativa simplifica i facilita les deliberacions i els acords polítics en el treball complex del dia a dia. Però molts d’aquests debats i decisions podrien ser telemàticament referendats per la ciutadania, més fàcilment en ajuntaments i organismes propers. Aquest gest aportaria contrast, proximitat i implicació a la vida democràtica. Que això no es produeixi quan es pot fer i que a alguns fins i tot els inquieti que es pugui arribar a fer, contribueix a fomentar el distanciament i la desconfiança política.
Sempre m’ha semblat magnífica la distinció de Max Weber entre «autoritat» i «poder». L’autoritat es té reconeguda i no s’ha d’imposar. Tenen autoritat, per exemple, els mestres i els pares, quan les coses funcionen bé. El poder, en canvi, s’imposa i es defensa, si cal amb la força. La gràcia d’una bona democràcia és que reconeix que els seus líders, a través del vot i de la confiança, tenen sobretot autoritat, i amb ella també tenen el poder necessari per exercir-la. Qualsevol govern democràtic no té mai garanties absolutes de ser un bon govern, però sempre pressuposa un marge important de confiança entre governants i governats. De fet,