plural i més o menys lliure s’anirà desintegrant i acabarà assemblant-se a un immens camp de concentració. Ja n’hem tingut, d’això, encara en tenim i en podem imaginar molts d’altres. Creure, per exemple, que el capitalisme està a favor d’un comerç just i sostenible és d’una ingenuïtat exagerada. L’única sostenibilitat que li interessa és la seva, la que li produeix beneficis. El capitalisme és tan perillós que se li han de parar els peus amb lleis democràtiques i democratitzadores que posin el capital en el seu lloc, sempre sotmès al benestar i al servei públics.
LA POBRESA MITJANA
L’empobriment capitalista és corrosiu i difusiu per si mateix; de fet, pot acabar atrapant tothom. Em dic i em repeteixo que soc del grup dels quatre privilegiats i miro d’entendre el rol d’aquest grup: naixem i creixem a prop del poder de torn i servim bàsicament de coartada per maquillar la situació del món; els uns més desafavorits ens poden envejar —som, certament, envejables—, mentre els altres, molt per damunt nostre, presumeixen de deixar-nos participar una mica del seu model. Amb això no estic només subratllant una diferència innocent entre uns i altres, sinó que denuncio que aquesta diferència entre els humans és la gran desigualtat general que ens governa. Desigualtat que, a tots, ens hauria de fer vergonya. A alguns, ens en fa.
Per això, els del meu grup, de la meva classe —que encara anomenem «mitjana» i que agrada tant a alguns— ens hem de preguntar: i nosaltres, com som? Ens afecta la pobresa o hi som immunes? Si som sincers, sabem que nosaltres som més pobres que no sembla, encara que sovint en siguem d’una altra manera: som una mica supervivents, una mica benestants, molt indiferents, però sovint ben pobres, pobres d’incògnit, pobres anònims. És la pobresa moral dels benestants, més depriment que irritant perquè pot estar tan interioritzada que acabi satisfeta i sigui pretensiosa, saberuda, gairebé sobrada. Quan la veig de prop, i la veig constantment, m’esparvero.
Entre els que no estan comptabilitzats oficialment com a pobres —amb una llibreta al banc que encara aguanta—, n’hi ha que són pobríssims en cultura, en humanitat, en estil i esperit de viure, ofuscats amb si mateixos, ocupats amb la seva posició i amb els seus problemes ridículs. Sovint són tan mal benestants que no saben qui són, en quin país viuen, com és la seva família i com han d’estimar-la, o què és el que passa al món ni per què. Alguns fan tanta llàstima que ens arriben a venir ganes de donar-los un cop de mà. De fet, els caldria. Estic d’acord amb Albert Camus quan afirma que la misèria veritable no és exactament l’absència de diners, sinó l’absència de llenguatge, l’absència de passat, l’absència de moral.
Sí, des del punt de vista espiritual, moral, estem molt malament. Quan ens mirem al mirall o ens asseiem a taula, hauríem d’adonar-nos de com n’arribem a ser de pobres, i hauríem d’arrencar a plorar. I és que, a la nostra banda social, també hi ha moltes vides i històries familiars desintegrades, molta gent amb una enorme estretor ideològica adquirida, amb submissió religiosa o legal imposada, amb repressió sexual obliquament compensada, amb convivència forçada, amb ignorància cultural que no arreglen ni les xarxes ni Sant Jordi. La mentalitat capitalista, profundament incapacitant, actua de moltes maneres i molt a fons; per això, a totes les files, també en les pròpies, causa situacions de pobresa terrible. Algunes són situacions assignades, massa d’elles finalment resignades. És molt revelador que, quan veiem la pobresa dels altres o quan ni la veiem, no ens adonem de les pobreses pròpies.
Sense llàgrimes,
ho tenen ja
tot plorat,
amb el gest,
amb la mirada
demanen que
els acompanyi,
no en el plor
prò en el combat.
C. DEMOCRÀCIA SENSE IDEOLOGIES?
La democràcia és un sistema polític ben singular, com va dir Churchill als Comuns l’11 de novembre del 1947: «La democràcia és la pitjor forma de govern, llevat de totes aquelles altres formes que s’han provat de tant en tant». Tenia raó: la democràcia potser no entusiasma, però acaba essent un consol. És clar que consola menys quan es redueix a simple gest electoral. Perquè el vot és condició necessària i imprescindible però no pas suficient si amb ell no s’atenen les preocupacions ciutadanes i no es garanteix la participació popular efectiva. El vot tot sol és poca cosa: les intencions dels votants són molt diferents, molts ciutadans en queden exclosos, els territoris estan demogràficament desequilibrats i la llibertat del votant queda condicionada per la ignorància del programa i de les intencions dels futurs representants. El vot més fiable sempre és el que respon en referèndum a una sola pregunta formulada amb claredat. Per això, si la democràcia s’aprima massa, pot acabar resultant esquelètica, massa delegada, poc interessant. Però és clar que els altres sistemes coneguts són menys respectuosos amb la voluntat popular, acostumen a ser menys inclusius i encara estan més influïts i controlats.
ESPERANT LA DEMOCRÀCIA
De «democràcies», n’hi ha de moltes menes. La Grècia clàssica és un exemple prou conegut de projecte democràtic. Encara hi ha persones, aparentment escolaritzades, que ho esmenten erròniament com a model i mirall per a les democràcies posteriors. Sabem que només va ser un primer pas: un règim que excloïa expressament les dones, els pobres o els forasters i acceptava l’existència d’esclaus, avui no pot ser considerat modèlic. Malauradament, tampoc no ho són moltes democràcies formals actuals, que 2.500 anys després, arrosseguen alguns problemes idèntics o molt semblants. A Grècia també es parlava amb admiració de l’«aristocràcia». Si miro el món que m’envolta, m’estimo més no comentar res ni de l’aristocràcia d’abans, reproduïda i decadent, ni tampoc de la present, de meritocràcies diverses.
El terme «democràcia», però, ha tingut bona premsa des del començament. Per això, règims autoritaris, fins i tot sanguinaris, han tingut, i tenen, ganes de passar per democràcies. Un cas delirant d’ús de «democràcia» és el de la Cambodja Democràtica, sota el règim dictatorial i exterminador de Pol Pot (1975-1979), reconeguda per alguns països i organitzacions. La meva generació també ha tingut la desgràcia de viure llargament en la dictadura cruel del franquisme, que va acabar essent internacionalment acceptada i que s’autodefinia com a «democràcia orgànica». Molts la van patir amb grandíssim sofriment; milers i milers van ser empresonats, torturats i assassinats.
Sobretot com a universitari la vaig patir i hi vaig rebre, no massa, sortosament. No vull pas frivolitzar, però també estic content de no haver hagut d’alçar mai el braç —després tampoc no l’he alçat per res— ni d’haver hagut de cantar el «Cara al sol» o el «Montañas nevadas». Cada dia, durant anys, vaig entrar a l’edifici central de la Universitat de Barcelona, a la Gran Via, per la porta de l’esquerra, la de Lletres. També hi vaig viure el maig del 68, aquell maig en què Daniel Cohn-Bendit (Dani el Roig) era protagonista a París i representava un trencament d’esquerres contra el poder i contra De Gaulle. (Posteriorment, en Dani, eurodiputat durant vint anys, ha dirigit molt temps el grup Verds/ALE del Parlament Europeu, grup al qual jo he pertangut cinc anys. Sembla que va deixar una bona empremta parlamentària. Però em va resultar força cridaner que, durant la meva legislatura, Cohn-Bendit tornés expressament al grup per fer-nos propaganda a favor del projecte polític de Macron. Realment, el seu camí fins a Macron és un tour fort, molt fort, que sembla que han compartit moltes antigues esquerres. Dit de passada: Cohn-Bendit també ha tingut temps per carregar sense miraments contra la possible independència de Catalunya i per fer costat a alguns destacats líders de l’unionisme espanyol.)
En aquell maig, i en aquells anys orgànics, els estudiants no sabíem mai si la Facultat seria oberta o tancada. La policia espanyola fins i tot tenia despatx oficial a la planta baixa de l’edifici. A les aules habituals de filosofia,