la societat. Si no som capaços d’aconseguir que els poders polítics, econòmics i socials posin remei a tot això, no crec que ens puguem continuar considerant éssers humans dignes. Tampoc no podrem subsistir gaire temps com a persones lliures.
Tot això explica el disgust general que sento sovint per la meva pertinença forçada a una espècie que globalment es comporta de manera cruel i lamentable. Sento vivament aquest disgust. Som una espècie que no ha entès ni el més senzill d’entendre: que un tarannà individual i col·lectiu que afavorís la justícia i la llibertat per a tots, també afavoriria de retruc el benestar propi i del grup de cadascú. El desig de supervivència col·lectiva hauria de fomentar el respecte mutu i la grandesa d’ànima, una mena d’egoisme no individual sinó social. Però això és justament el que falta: grandesa d’ànima, intel·ligència lúcida i crítica. Jo recomanaria que ens miréssim atentament al mirall abans de rentar-nos la cara, i que visitéssim de tant en tant un cementiri. Ens podria ajudar a veure-hi més clar, a veure el món d’una altra manera. I potser a veure coses que ignorem encara que passin.
L’ESTAT ESPANYOL
Quan vaig del món gros al més proper, la incomoditat i el desemparament encara se’m fan més palpables. L’estat en què políticament se’m fa viure em crea un disgust i un malestar indicibles. L’Espanya oficial ha acceptat l’herència d’un franquisme tunejat, grandiloqüent, agradable a molts nostàlgics i a molts amb escassa formació política i democràtica. Els poders de l’Estat han assumit el desvergonyiment, la corrupció, els silencis, la manca de transparència, l’engany, l’arbitrarietat autoritària i la barreja còmplice entre poders. La primera i la darrera paraula —davant del Parlament i de l’executiu— la tenen sempre els jutges, triats al més alt nivell pels poders de torn i secundats —fins i tot més enllà de la llei— per les forces armades i pel funcionariat de l’administració profunda de l’Estat. Els objectius preferents de governs, jutges i forces armades són els dissidents, els artistes, els intel·lectuals, les agrupacions cíviques i els ciutadans organitzats, sobretot si són catalans o bascos. La Casa reial ho presideix i ho protegeix tot amb la seva llarga experiència antidemocràtica i corrupta. (Venint de Franco i de la tradició borbònica tampoc no és estrany.) I ho fa amb l’aval d’una gran majoria parlamentària que sap que, salvant-la, se salva.
Un exemple gravíssim d’injustícia venjativa el tenim en els diferents judicis contra el Govern i els ciutadans —catalans o no— pel referèndum de l’1 d’octubre del 2017. És una operació tan indigna, tan forassenyada, que resulta incomprensible si es té la més petita sensibilitat democràtica. Quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg condemni la barbàrie judicial espanyola, els promotors de la ignomínia ja hauran aconseguit —confio que no del tot— els objectius de venjança, humiliació i decapitació parcial de l’independentisme i de la dissidència catalans. Més de quaranta-cinc anys després de l’anterior dictadura oficial, l’odi anticatalà continua les seves ronseries jurídiques i culturals, com si la repressió i la discriminació als dissidents fos el més natural del món.
La Constitució del 1978 aguanta tot això i es veu que està preparada per aguantar qualsevol arbitrarietat antidemocràtica. De fet, ni s’ha reformat ni sembla que pugui ser reformada de debò. Tot plegat té el seguiment aprofitat dels grans partits polítics i dels grans empresaris amb els seus mitjans de comunicació. Ells saben que, de la pervivència d’aquest règim, en depenen el seu poder i la seva pròpia supervivència. Perquè ells sostenen el règim. Ells el són.
Aquest panorama de tràgic guinyol economicopolític em resulta incomprensible i asfixiant. Miro de prescindir-ne tant com puc. Però em crea rebuig, no solament històric i polític, sinó també ètic i intel·lectual. Les expressions i, diguem-ne, els raonaments que sento de molts líders espanyols són tan increïblement mal fets i mancats de la més petita lògica rigorosa que me n’espanto cada dia. Si Europa no piula és perquè aquesta suposada Unió Europea defensa sempre el nacionalisme estatal, encara que sigui ranci i tronat. S’estima més mirar cap a una altra banda o tancar els ulls si això li estalvia problemes. A la segona part del llibre, m’hi referiré amb més detall.
EL PRINCIPAT DE CATALUNYA
Almenys tinc la sort d’haver nascut a la part de la meva nació que és el Principat de Catalunya. A la part catalana sota domini francès no m’hi refereixo mai com a «Catalunya del Nord», sinó com a «el nord de Catalunya». Ho vaig aprendre dels amics del Sinn Féin a Brussel·les: ells no parlen d’«Irlanda del Nord», sinó d’«el nord d’Irlanda», perquè no hi ha dues Irlandes com no hi ha dues Catalunyes —la del nord i la del sud—, per molt que ho hagin assumit irreflexivament molts catalans. I aquesta no és una simple qüestió terminològica, sinó una declaració política de principis molt important. Sí que es pot distingir, en canvi, per posar un exemple, «Vilassar de Mar» i «Vilassar de Dalt», perquè són dos municipis diferents i independents.
Estimo el país on visc, que encara no és just ni lliure com a mi m’agradaria. Deia Pierre Vilar que som «un passadís i un refugi». És cert, el Principat és un recorregut i és acollidor. Això vol dir que és alhora obert i resistent. A començaments del segle XXI el Govern català encara usava l’eslògan «Som 6 milions». Al cap de quinze anys ja el va canviar per «Som 7,5 milions». En pocs anys, la població de Catalunya havia augmentat un vint-i-cinc per cent. El fet és tan extraordinari que m’estranya que no sigui més comentat i valorat. No sé de cap altre país europeu que hagi tingut un augment demogràfic tan enorme en tan poc temps. Les dificultats d’adaptació per totes bandes han estat i són grans. I quan apareix algun conflicte important entre vinguts, nouvinguts i revinguts, sempre penso que és sorprenent que no n’hi hagi més.
Mirat des de lluny, Catalunya no sembla un país tancat ni xenòfob. Mirat, però, arran de terra, també s’hi detecta una xenofòbia més o menys oculta, més o menys reprimida i sovint explícita. Encara hem d’assumir no solament el passadís i el refugi com a dades històriques, sinó la pluralitat i la barreja que això implica. Aquest no és un canvi fàcil o automàtic. El país dels set milions i mig és un projecte polític per a l’ara i per al demà, un projecte de gran envergadura, en el treball, l’habitatge, la justícia, l’educació i la seguretat per a tots.
Alguns diuen que el fet de viure i treballar amb gent d’altres cultures fa que afegim la seva identitat a la nostra i que acabem tenint una «identitat múltiple». La idea em sembla errònia perquè suposa que la identitat de cadascú és tan rígida que l’única manera d’entrar en contacte empàtic amb altres identitats és anar-les sumant totes, anar-les superposant, com si cap d’elles ni es modulés ni evolucionés. La psicologia personal o col·lectiva no ho diu pas així. (Abans, les identitats múltiples en una mateixa persona eren tractades pels psiquiatres; Napoleó, per exemple, havia estat un cas força perseverant en la provocació de multiplicitats identitàries; que ara ja no ho sigui pot ser un bon tema d’estudi històric i cultural, no només psicològic.)
Veig la identitat personal d’una altra manera: des del naixement fins a la mort, la nostra identitat no respon a una vivència rígida sinó constantment mal·leable, flexible, sotmesa a influències, canvis i modulacions, gairebé sempre viscuts de forma inconscient, sense fer-ne escarafalls teòrics. Per això la gent canvia de caràcter i actituds sense perdre la identitat, i va modulant la identitat evolucionada sense perdre’s, sense deixar de reconèixer-se com el «jo» que era i que, malgrat tot, continua essent. El nostre jo —es veu en el físic i amb l’edat— es va transformant de mica en mica. I quan mirem fotografies de fa molts anys, podem dir que ara ja no som iguals a com érem, però que continuem essent els mateixos. Sortosament, la nostra identitat és viva, i es fa i refà constantment. Al llarg de la meva vida no només he passat per canvis físics, sinó també mentals, intel·lectuals, espirituals, de coneixements, creences, il·lusions i expectatives. Com tothom, no soc igual a com era de petit o a com era fa uns quants anys, però continuo essent jo, sense que, almenys de moment, em calgui un tractament psicològic