acumulen dels clients, diners que els bancs inverteixen i pels quals van simultàniament cobrant, tant si en deixen com si en guarden. Quan els bancs van malament —per mala gestió, és clar— es fan rescatar per l’estat, és a dir, pels mateixos clients defraudats.
Entenc que un negoci «perd diners» quan, després de comparar tots els ingressos amb les despeses de tot tipus, el resultat és negatiu. El que em sembla absolutament capitalista és que tothom accepti amb naturalitat que un bon negoci és el que fa més diners cada any i que, si no ingressa més cada any, ja perd diners. Jo em pensava que perdre diners en un negoci era una altra cosa, però es veu que en el capitalisme s’ha de dir que, quan el riu no porta l’aigua que tu vols i esperes, encara que en porti molta, aquella aigua s’ha perdut. Quina deu ser la finalitat d’aquesta cursa en l’augment constant del guany i de l’acumulació? Cap: el capitalisme no té ni fi ni aturador. Per això és tan addictiu, tan nociu i tan inhumà. Per això el capitalista que diu que segueix les lleis econòmiques o del mercat —com si vinguessin del Sinaí— troba natural de fer ús de tots els mitjans, privats i públics, per no perdre cap lloc en la cursa del guany permanent.
Aquest mal no tindrà guarició mentre s’accepti el capitalisme com a referència social bàsica, mentre no es desmantellin i es capgirin la mentalitat i l’ètica capitalistes a tots els nivells. El mal, però, està tan escampat que no té un tractament literalment tòpic. No n’hi ha prou amb la bona intenció de voler mitigar la pobresa, aplacar-la, calmar-la, fer-la més suportable. Amb la bona voluntat només podem participar en l’ajut passavolant dels cataplasmes i tapaforats com a petita justícia precària i ambulant; no dic que sigui dolenta, només que està condemnada a ser sempre insuficient. Són molts els que pensen que sempre hi haurà pobres entre nosaltres, que això no ho acabarà ningú. Jo somnio en un món en què la pobresa s’acabi, encara que alguns puguin continuar essent pobres. Però que ho siguin per voluntat, no com un càstig.
Hi ha canvis socials que regularment es proposen i de vegades s’executen, com un ingrés mínim vital, un salari mínim, les beques de menjador o de colònies, la revaloració de les pensions i similars. No són pas canvis dolents, però s’arrenquen al poder quan és feble, i no són els canvis substancials que s’haurien d’obtenir. Això és com el salt que es va fer amb l’anomenada «societat del benestar» després de la segona gran guerra: és un benestar de posar i treure, senzillament perquè no és estructural, radical, sinó que és un benestar concedit i sempre provisional. El canvi substancial consisteix simplement a derrotar el capitalisme i a capgirar-lo, per difícil i impossible que sembli. Perquè resulta humanament molt més impossible seguir com fins ara, acceptant l’explotació i l’empobriment de la majoria de la humanitat com a norma bàsica d’una societat pretesament civilitzada.
Cada dia hi ha més sectors socials marginats i empobrits, més investigadors destrossats, més artistes desolats, més petits burgesos que no se’n surten. Molts opten simplement per fer més feina, per ajupir-se més si cal, per cultivar l’ideal capitalista de l’ascensor social. Potser es refien de tenir tres màsters i de llevar-se a les sis del matí. En definitiva, el que hi ha arreu i s’escampa és un nivell d’indignació social creixent i amenaçador però sense prou nord, perquè no es dirigeix a l’arrel dels mals socials. I l’arrel és la profunda estructura capitalista que les lleis amplien amb consentiment de tots, una estructura que els jutges tenen el màxim gust a interpretar amb gran ardor i que les forces policials apliquen de la mateixa manera.
ESPERIT DE REVOLTA
Ens cal esperit de revolta, ens cal ser capaços de capgirar les condicions socials que ens han dut fins aquí. No hi hem pas arribat sols, ens hi han portat. No són pas detallets els que s’han de canviar, sinó l’esquema que precisament ens envolta, recobreix i intimida. És el sistema economicosocial el que s’ha de liquidar. Les institucions que tenim no ho faran pas. I tots ho passarem malament. Per això ens hi hem de posar els ciutadans. Certament, hem de capgirar aquesta societat —no cal que sigui violentament— i no ho podrem pas fer cadascú pel nostre compte. «Les meves causes són més importants que jo», deia Pere Casaldàliga. Tenia tota la raó.
Per desgràcia, la mentalitat de derrota de bona part de la població és tan gran, que hi ha qui arriba a creure que el problema del treball i del benestar és individual, personal, que fins ara cadascú s’ho ha plantejat malament i que d’ara endavant ho sabrem plantejar bé precisament perquè ho farem amb determinació i optimisme. Darrerament, la resposta contra la preocupació i la desesperació es dona en versió de modernitat alegroia i de disseny, per fomentar el voluntarisme: «Reinventa’t!». (L’expressió és ben mal triada. «Renova’t!» seria més suau, més dissimulada, però potser per això resultaria menys opiàcia.) Això de la reinvenció ha tingut èxit. S’haurà de reinventar la vida cadascú tot sol, pel seu compte? Hi ha algú que, ni en condicions més favorables, s’hagi pogut realment inventar perquè ara tingui sentit que es reinventi? No ho sabem, que la majoria de reinvencions personals acaben en no res o potser amb més incertesa i precarietat laboral? És aquesta la nova versió d’aquell fals «s’ha fet a si mateix»? Es demana a la població fantasia i «reinvenció» mentre els poders reals es rearmen i s’enriqueixen a l’antiga manera.
La proposta de reinvenció és senzillament una presa de pèl publicitària, una fugida endavant, molt pitjor que la que va verbalitzar el president francès Sarkozy quan, després de la crisi econòmica del 2008, va dir que calia reformar, fins i tot refundar, el capitalisme. Ell almenys va saber veure el problema: el capitalisme. Em sembla, però, que el va veure pocs segons i sense ulleres perquè només ho va dir una vegada. De fet, hi volia posar cataplasmes: amb la seva refundació (ara «reinvenció») volia, de fet, salvar el capitalisme. En això, coincidia amb la resposta, suau i brutal alhora, de Tancredi Falconeri, nebot del príncep sicilià Salina, que a Il Gattopardo diu la frase que s’ha fet cèlebre: «Perquè tot quedi com abans, cal que tot canviï».
Davant d’aquestes recomanacions i perspectives, encara és més clar que la revolta hauria de ser radical i col·lectiva: una resposta social àmplia i profunda perquè el treball i els guanys socials es puguin fruir socialment. La recomanació capitalista, en canvi, va en la direcció contrària, en la de demanar que hi hagi resiliència social perquè, de fet, tot podria ser pitjor. Com a reacció, el que necessitem és un enfortiment de la musculatura social i laboral, de l’esperit dissident i crític, que denunciï justament les febleses i les maldats del capitalisme. És evident que no es podrà comptar amb la col·laboració de bancs, grans empreses, mercats i similars. Ells participen, cadascú en el seu lloc, en el reforçament de la infraestructura social vigent i volen que cadascú es reinventi si això el fa feliç; sobretot volen que això el faci feliç, tot i que saben que no l’en farà. Ni tan sols parlen de reinvencions socials. La tasca de sobreviure en plena maregassa es deixa als ciutadans, que són els que s’han de continuar espavilant. I els estats fan fallida, sobretot per incompareixença. (Llevat de quan es tracta de vigilar i castigar.)
Per això hem d’anar sostraient a la lògica capitalista àmbits que fins ara controlava, com l’habitatge, el medi ambient, els impostos, les pensions, els sous injustos, l’escola i la sanitat, el camp i la indústria, la recerca, les arts, els museus, l’esport, els tribunals, les policies i els exèrcits, la defensa sense pactes de les llibertats imprescindibles en una societat democràtica. Si això no passa, la diguem-ne lògica econòmica no ens ho arreglarà pas, encara que se’ns prometi que serem rics. El capitalisme és molt més que l’economia; vol ser el marc gairebé natural, pràcticament anònim, de la nostra vida.
Quan l’amic Joan Brossa deia que «l’economia és una ciència provisional», jo li responia que totes les ciències ho són, de provisionals. Però sé què volia dir: es referia a l’arbitrarietat de les justificacions econòmiques; només ens hem de fixar en les variacions constants en totes les previsions econòmiques internacionals que fan els experts i organitzacions de tota mena. En aquests moments és molt més provisional l’economia que la meteorologia. Perquè l’economia, com deia també l’amic Ernest Lluch, és en bona part psicologia. I