monacal és clarament jeràrquic. No cal dir que l’elecció abacial és molt més transparent, participada i conscient que moltes eleccions en institucions aparentment més modernes i al dia, com ara clubs de futbol, corporacions, universitats o estats, i ara torno a pensar en l’Iraq o els Estats Units. Deixo completament de banda les monarquies hereditàries, els beneficiaris de les quals no han passat cap acte d’elecció ni han rebut cap gest exprés de confiança; per això tampoc no han de tenir cap poder. Quan són com cal, reis i reines són meres figures decoratives a les quals s’atribueixen capacitats somrients d’estricta representació simbòlica. Si aquesta capacitat no es té o no es vol gestionar, decau el caràcter representatiu de la figura monàrquica.
El més decisiu, però, no és que el règim instal·lat pugui ser reconegut com a democràtic —podria permetre el vot ocasional i prou, tal com van voler imposar els Estats Units a l’Iraq—; és decisiu, en canvi, que la societat funcioni com una democràcia en el dia a dia, en tots els seus registres legals i cívics. Per això és tan important tenir ben clara la idea de poder en la democràcia. I és ben notable que, en els grans documents constitucionals o a la mateixa Declaració Universal de Drets Humans del 1948, s’hi trobi constantment la paraula «dret» però gairebé mai la paraula «poder». Em pregunto de quina mena són aquests drets que no tenen el poder de ser exercits, que poden no ser exercits. Quan passa això —i passa sovint—, els poders ciutadans són merament retòrics però no efectius. Llavors els ciutadans no tenen drets reals, drets que es facin realitat. Per això s’ha de continuar alçant la veu per reclamar «Power to the people»!
És obvi que hi ha una connexió directa entre drets i deures. No és que algú tingui alhora un dret i un deure de fer alguna cosa. Això no pot ser, perquè si tens el deure de fer una cosa, el dret que hi puguis tenir ja no compta. Simplement dic que el dret que té algú sempre es correspon amb l’obligació d’algú altre (l’estat, la família, una organització, qui sigui) de satisfer aquell dret. La protecció i defensa dels drets de tots és justament el deure de tots. Aquesta protecció és la que dona força als drets, la que els dona, de fet, poder. Els ciutadans estem implicats en una xarxa de drets i obligacions mutus. I l’estat ha de vetllar i controlar que els drets es defensin, se satisfacin, i que, per tant, les obligacions democràtiques es compleixin.
Quan parlo de «poders», però, no em refereixo només als tres poders clàssics, sinó també al quart poder, el de la premsa, i a altres poders menys sorollosos però de grandíssima capacitat d’influència, com els poders econòmics, financers, comercials, religiosos, polítics, culturals, de plataformes, de xarxes, etc. Em sembla que els àcrates tenen un problema si el que volen és eliminar el poder, qualsevol poder. Al capdavall, les relacions humanes, fins i tot les més petites i íntimes, contenen elements importants de poder. (Quan algun alumne em deia —confio que sincerament— que jo era un professor proper i no autoritari, sempre li recordava que procurava ser-ho, però que no oblidés que, al capdavall, jo era el que examinava i posava notes.) La millor manera de treballar contra els poders abusius és treballar per distribuir i compartir els poders. Com més ciutadans, grups i institucions tinguin poder, millor. I com més petits siguin aquests poders, millor, perquè així cap d’ells no es podrà imposar o només es podrà imposar poc. Per això estic en contra d’un govern universal, que, per sort, em sembla impossible per via pacífica. Francament, quan veig el que fan els grans poders actuals, em poso a tremolar pensant que algú o algun grup arribés a tenir tot el poder.
ELS DRETS COL·LECTIUS
Hi ha un debat constant —i també una xerrameca confusa— sobre drets individuals i col·lectius. Ara són molts —la influència capitalista arriba lluny— els que neguen que hi hagi drets col·lectius. Es volen parapetar darrere els drets individuals i així es garanteixen que almenys els drets seran seus (la meva llibertat, la meva salut, la meva veritat). És clar que hi ha drets individuals, però no perquè cadascú sigui fantàstic i hagi caigut dret des del cel amb característiques úniques. Hi ha drets individuals senzillament perquè hi ha drets col·lectius i tots en participem. És a dir: els drets són sempre col·lectius. El dret pertany sempre a un col·lectiu: de pares, mares, majors d’edat, professors, discapacitats, catalans, vídues, jubilats, gais, divorciats, criatures, estrangers, etc. I en són beneficiaris, és clar, tots els membres d’aquells col·lectius.
Aquest és un bon exemple de la distinció matemàtica entre un grup i els membres del grup (una «classe» i «els membres de la classe»). Tota la classe —de jubilats, alumnes, divorciats, etc. —té un dret determinat, però aquest dret no es pot aplicar a la classe en el seu conjunt —seria una aplicació abstracta i ningú no se’n beneficiaria—, sinó que s’aplica als membres de la classe, que en són els beneficiaris.
Aquests membres no tenen el dret cadascun pel seu compte o per ser ells qui són, sinó que el tenen gràcies a pertànyer a un conjunt al qual s’ha reconegut el dret. La invocació que es fa sovint a «la naturalesa humana» confirma precisament això: no tinc drets humans perquè soc «jo», sinó perquè aquest jo és un humà, i a tots els jo se’ls concedeixen els mateixos drets perquè comparteixen la naturalesa humana. A un sol jo se li pot concedir un honor o una distinció, però si se li concedeix un dret humà que no tenen els altres humans, llavors no se li està concedint un dret sinó un privilegi. I no sembla que això sigui recomanable en una democràcia que funcioni. Ella ha de mostrar justament que la ideologia només ha de marcar diferències entre nosaltres, mai, en cap cas, ha de marcar desigualtats.
TELEVISIÓ EN DEMOCRÀCIA
Si penso en la democràcia i en la ideologia, m’he de referir necessàriament a la importància i al poder de la televisió, que no és mai un espectacle innocu sinó un grandíssim instrument de domini d’hàbits i de pensament. La banalitat de certes cadenes i d’alguns plantejaments televisius influeix en una audiència que pot acabar sense judici propi i sense esperit crític, conformada amb tot allò que se li ofereix, com més fàcil, més simple i més superficial, millor. La televisió no ofereix el que la gent demana, sinó a l’inrevés: la gent acaba acceptant l’oferta que se li fa, perquè, en el mercat, primer hi ha l’oferta i després ve la demanda. I tothom sap que l’oferta menys exigent —la intel·lectualment i moralment més barata— acostuma a tenir més bona acollida, sobretot entre una audiència poc disposada a l’atenció i al judici crítics. La banalitat de l’oferta consumeix progressivament la capacitat dels espectadors fins a nivells realment lamentables. Els exemples són aclaparadors.
Cada vegada que sento l’eslògan «La televisió és cultura», tinc ganes de preguntar: «N’has vist gaire estona en segons quines cadenes, o potser t’hi guanyes la vida, a la tele?». Perquè és ben clar que la televisió podria ser cultura, i ho hauria de ser, però molt sovint no ho és, encara que algunes cadenes vulguin dissimular amb programes pretesament culturals. Dir «la televisió és cultura» és com dir «l’estat és opressió» o «l’amor és llibertat». Quan es parla així, en general i en abstracte, s’estan fent eslògans sorollosos que, quan tenen èxit, posen en evidència a quina mena de públic s’adrecen. El que sembla indiscutible és que la televisió és profundament perillosa: pot dominar, pervertir i estupiditzar; s’ha d’estar sempre preparat per defensar-se del seu perill real. L’estat o els controladors televisius fan veure que en vigilen els efectes nocius quan, per exemple, estableixen púdicament hores d’emissió de determinats continguts per al públic infantil. Difícilment es compleixen aquestes normes, sempre vagues i laxes. I el problema important no és aquest: el que ha de fer la televisió no és preveure accions compassives, sinó examinar bé el que fa i per què ho fa, a l’hora que sigui i per al públic que sigui.
No soc el primer, i confio no ser l’últim, que adverteixo sobre la televisió. Ja fa molts anys un dels seus crítics més destacats va ser el filòsof i destacat pensador liberal Karl Popper (1902-1994). A la seva mort, tot just va esclatar la força d’internet. Ell no es podia ni imaginar el paper i la