demà dematí.
La nit corria, la lluna havia desaparegut i les òlibes també estaven a punt d’adormir-se, i jo no deixava de mirar el papagai.
–Per què parles?
–I tu, per què parles?
–Transformo els meus pensaments en veu alta.
–Molt bé, doncs això també s’aplica als lloros que parlen.
La nit era líquida i les dones suaus portaven amb naturalitat el cos nu, de la mateixa manera que jo portava el nas.
La lluna s’esllanguia, abraçada per un vent calent que ens bufava la sorra al damunt. Se m’havia descordat una sandàlia, tenia el casc ple de pols, quan me’l treia deixava veure les dues ales d’àliga pintades al metall, blanques i blaves.
–Qui les ha pintat, aquestes ales, home volador? –em va preguntar en Mondio.
–Me les ha pintat el meu fill.
–I quants anys té, el nen?
–Només tres.
–Com se diu?
–Nicola, és el gran, i va néixer sota un arc de Sant Martí, una nit d’estiu.
–Tens altres fills?
–Dos, acabats de néixer.
–Tens pare? Tens mare?
–El meu pare va morir, però em queda la mare.
–T’enyoraràs del teu poble?
–Jo combato la nostàlgia i volo sempre endavant.
–Molt bé, doncs no permetis que t’ataqui en aquesta terra immensa. Ja veuràs com ben aviat l’Àfrica et xuclarà l’ànima, i aquí has d’anar amb les orelles i els ulls ben oberts.
Però les parpelles em queien, estava molt cansat i només volia dormir. Entre els eucaliptus hi havia dues cabanyes: una de fusta, d’estil militar, i l’altra de fang i palla; la primera era una casa petita, i la segona un tucul.
–Quina t’estimes més? –em va preguntar en Mondio.
–La cabanya de fusta.
Tot just havia agafat la maneta i estava a punt d’accionar-la quan, en un tancar i obrir d’ulls, la imatge de la cabanya, juntament amb el sostre, les parets i la maneta, es van desintegrar. Damunt les restes fumejants, va aparèixer un exèrcit de tèrmits en fuga, amb les tenalles esmolades i les potes veloces, fins que els insectes es van amagar a les seves catedrals de terra, altes com columnes, per digerir casa meva.
–Cal anar de pressa, abans que tot desaparegui –deia en Pappamondo.
Estava cansat. Quina mena de país era aquell, en què els animals impedeixen dormir als homes? Les mosques feien més soroll que els elefants, i els lleons grataven l’aire.
Podria passar la resta de la nit a la tenda del capità Mondio. Era una tenda despullada: un jaç, una taula precària per escriure i menjar, un fanal de mà i un mapa a escala d’Abissínia.
–Capità, què vol dir, Abissínia? Significa abís?
–La paraula és d’origen grec: «barreja», perquè aquí va ser on es van barrejar els fills dels fills de Noè: Sem, Cam i Jàfet.
–I què vol dir, etíops?
–«Homes de cara cremada», és com se’n deia als temps d’Homer.
–Cremada?
–Cremada, negra. Els antics creien que tenien la pell negra perquè els l’havia cremada el sol. Sense ciència, els primers homes podien deixar volar la imaginació.
Al capità li agradava llegir, tenia molts fulls penjats als fils, com roba estesa, i en cadascun hi havia escrita una frase de novel·la.
«Fes el que vulguis».
«O escrius, o vius».
«Somio per no deixar de veure-hi».
Llegint aquestes paraules, encantat amb les cançons de bressol de les serventes, em vaig adormir.
A l’alba ja cantava tothom: les dones, els estruços les gaseles, els elefants, les zebres, els micos i també els soldats, blancs i negres. Els blancs els coneixia bé, però els negres els veia per primera vegada: es deien askari, muntaz, buluk-basci, scium-basci i dubats, que vol dir «turbants blancs». Els dubats eren de Somàlia, i anaven amb un turbant i el tors nu, com els guerrers d’Aquil·les. Els askaris eren de graduació més alta, i portaven un cilindre vermell al cap, els dubats estaven més avall, eren tropes irregulars, anaven descalços o amb camell.
Els camells, a Otumlo, treballaven més que les nostres mules: transportaven aliments i municions, amunt i avall, febrilment, fuetejats pels homes, que corrien com als formiguers.
Les formigues, els tèrmits, les puces, els polls i els mosquits ens perseguien i després s’estavellaven contra els carros armats, l’artilleria lleugera i la pesant, les baionetes, les bombes i les pistoles.
Homes i animals, aquell meu primer matí africà, es movien com bojos.
–Amb la guerra, la vida canvia –deia el capità–, a l’home l’assalta una estranya eufòria, com la de les mosques al setembre, quan s’acaba la calor i estan a punt de morir i les veus que s’estavellen contra les parets i volen nit i dia. Mira al teu voltant. No la notes, la impaciència humana?
–Sembla que els estiguin centrifugant a tots.
–Ara hi ha tres-cents mil homes que estan com les mosques: nerviosos, impacients per morir. La mort no els espanta, més aviat els excita. És com si anessin a un festí, i no pas al seu propi funeral.
Mentre el meu guia m’instruïa, sentia uns laments. Eren de gola, profunds, i anaven acompanyats de cops de metall.
Reconeixia i no reconeixia el so del metall i buscava el Vita Nuova.
Cent babuïns saltaven damunt les ales del meu trimotor, abonyegant-lo com si fos una capseta. Estava desesperat, em vaig posar a disparar en l’aire i també més avall.
En Beba em va prendre el fusell.
–Estúpid, a l’Àfrica les coses no es fan així. Aquí has de ser ben educat, com al parlament britànic.
I, després d’apartar els ulls de mi, va oferir al cap de tribu dels babuïns un pot de mel. El cap en llepava més que els súbdits, i sortosament, esgotada l’última gota de mel, després de les inclinacions d’agraïment, la tribu es va perdre en la selva.
El meu guia em mirava de gairell.
–Qui sembra vent cull tempesta.
–Mondio, quina és la meva missió?
–Vols volar del matí al vespre?
–Vull volar.
–Doncs calla i volem.
–On anem?
–A Abissínia.
En Beba va carregar un sac de color caqui i jo, rodolant per l’herba càlida, amb un cop a la maneta per espavilar el motor, amb la proa alçada cap al cel, em vaig enlairar. En Pappamondo anava assegut al meu costat, i en Mondio s’atordia mirant els núvols.
–Els núvols dibuixen altres continents.
–Continents esbarriats pel vent.
–Els núvols es desfan i a cada moment agafen formes noves. A la terra també es transforma tot, però de vegades calen mil·lennis. Per això m’agrada més la terra.
–Es commou, als núvols, capità?
–Quan ens fem vells ens tornem sentimentals. Tu quants anys tens, Mosquit?
–Vint-i-tres.