pot dir el que vulgui.
–Quants anys té, capità?
–Molts, i viscuts.
Estava travessant corrents càlids i arremolinats, em mantenia aferrat a la palanca de navegació, la llum ens cremava les pestanyes i els llavis. Vaig buscar les ulleres i aigua; en Mondio també bevia.
–Giulio, què portes normalment, quan voles?
–Brúixola, binocles, punyal, cerilles, diari de bord, pistola de bengales, revòlver i paracaigudes.
–El paracaigudes és una vida de recanvi. Estaria molt bé, a terra, tenir també una vida de recanvi. Portes alguna cosa més?
–No, capità.
–Has de portar una xeringa d’aigua salada, per si vas a parar a zones infernals, i també sentit de l’orientació.
–Tinc mapes i la brúixola.
–No n’hi ha prou. A l’Àfrica t’has d’orientar amb les estrelles i amb els vents, reconèixer les petjades dels animals i tenir l’olfacte de les bèsties.
–Què hi porta, al sac, capità?
En Mondio no em va contestar, mirava els núvols com si fossin els seus primers núvols, i en Pappamondo feia girar els ulls de robí, com embriagat.
–Voles més amunt que jo.
–I això que no tinc plomes, ni tampoc ales.
–Potser un dia us sortiran les ales als peus, als homes.
En Mondio es feia el misteriós i jo volava sense rumb.
–On haig d’anar, Mondio?
–Cap al sud, de dret cap al sud.
En la llum vermella i polsegosa, corrien terres salvatges i paradisos deserts.
–On són, els homes, capità?
–Hi són, però no es veuen.
–Estan amagats?
–No es volen deixar veure. Aquest país és molt estrany, animista i cristià; durant milers d’anys s’ha oblidat del món, i el món s’ha oblidat d’ell.
Volàvem per damunt dels cims del Simien, punxeguts com dents de tauró, que mossegaven els núvols, i en Mondio, a ull nu, reconeixia els llocs.
–Aterra en aquell altiplà, passats els quatre baobabs disposats en forma de creu.
Després que ho hagués dit, allà teníem les creus i els baobabs i, planant sobre un mar de llum, vaig aterrar.
No hi havia ni una ànima, solament algun plomissall de palla i, amb tot, del no-res, a poc a poc, es va anar acostant al Vita Nuova una multitud d’homes carregats de presents. N’hi havia que portaven llebres fumades, cues de guineu, becs de pelicans, croquetes de granota, cavallets de llac, raïms silvestres, cues de zebra i ullals d’elefant. N’hi havia que cantaven i n’hi havia que callaven.
El primer d’acostar-se va ser el cap de la tribu, portava a la mà dos ulls de cabrit i me’ls oferia.
–Tu calla i menja –em va dir en Beba, i jo vaig fer el que em van dir–. L’home fort és el que s’adapta. Vagis on vagis, adapta’t i sobreviuràs –em va dir.
El cap de la tribu ens arengava amb la seva meravella.
–Oh, homes afortunats, que heu complert el somni de volar; oh, homes benaurats que navegueu pel cel; oh, homes que us barregeu amb els àngels, digueu-me: els àngels, són més pesants que vosaltres, o més lleugers?
–Majestat, al cel hi ha àngels lleugers i àngels pesants. Allà dalt ens ignoren i passen de llarg, atents a les seves missions divines –li va contestar en Beba.
–De manera que no us fan ni cas.
–Som uns mortals amb ales, nosaltres, majestat.
El cap apreciava la nostra modèstia, però als seus ulls havíem perdut la importància inicial.
–Molt bé, bípede amb ales, digue’m per què has vingut a destorbar la meva pau.
–Majestat, tinc per a vós un missatge del nostre cap.
–És llarg o curt?
–Curt.
–En aquest cas el podem llegir.
Llavors en Beba Mondio va treure’s del sac caqui un rotlle recobert de laca vermella, el va donar al rei, que, amb seguretat, el va obrir.
–Home volador, llegeix-me aquestes paraules.
–«El Govern italià demana la submissió al ras d’Ady Arkay. Si renega del Negus Haile Selassie avui mateix, obtindrà beneficis amb motiu de la imminent ocupació de l’exèrcit italià».
–Necessito temps –va balbucejar el ras.
–I qui no en necessita? –va dir en Beba.
Ell no sabia què més regalar-nos per conquistar-nos: ous d’estruç, palletes de plata, fulards de seda d’aranya, figues grogues i roses.
Vam intentar explicar-li que nosaltres només érem missatgers, i que el nostre parer no podria estovar mai les decisions del govern, però l’home ens hauria regalat fins i tot les seves muntanyes i, entre la multitud, buscava alguna cosa per deixar-nos bocabadats.
Pels seus ulls, de sobte, va passar un llampec: caminaven junts, bells com estàtues gregues, un home i una dona.
L’home portava cadenes als peus, lligades amb els de la dona, que era preciosa. Les seves passes, per costum i potser per amagar l’esclavitud, anaven compassades: la mateixa gambada, la mateixa flexió de les cames. Els cossos caminaven gairebé ballant per la sorra rítmicament, ell amb un tapall i el pit llis d’adolescent, ella amb una faixa transparent als malucs i els pits en forma de cúpula, perfectes.
Al costat de les orelles d’ella volaven i es posaven dues libèl·lules blaves, com arracades vivents. Cada libèl·lula tenia quatre ales transparents que durant el vol estaven horitzontals i després es plegaven, com dues mans en actitud de pregària, en la immobilitat. No havia vist mai fins llavors uns éssers tan lleugers.
El ras va segar les cadenes dels peus dels esclaus i se’ls mirava complagut, com un ramader mira les seves vedelles.
–Us regalo aquests dos esclaus, els millors de les meves reserves. Us ho prego, no em feu mal, no feu cap mal a la meva gent.
L’home i la dona no volien deixar l’altiplà i ens miraven malament.
–I ara que som lliures, qui ens donarà menjar? La llibertat per a alguns és una desgràcia –va dir ell.
–Per què ens en hem d’anar amb dos homes tan pàl·lids i sense vida? –va preguntar ella.
Refusar el regal era una descortesia davant de l’home poderós, i acceptar-lo era fer infeliços dos esclaus, però el ras hi va trobar la solució.
–No els feu gens de cas: la Tsahai, que vol dir «sol», és una dona que sempre fa el que pensa, i l’Amalik és un esclau que sempre diu el que pensa i de vegades és insuportable.
–Els reis, que són homes, no estimen la veritat –va dir l’Amalik.
Tot i estar deslligats de les cadenes, ni l’un ni l’altre no havien perdut el costum d’estar junts.
–Ens estimem tant que, sense l’altre, la més petita part de la vida ens sembla lletja –va dir l’Amalik.
A l’avió, la Tsahai em cosia a preguntes.
–T’agrada volar?
–És l’únic que sé fer.
–I l’amor? Saps fer l’amor?
–Em penso que sí.
–Encara