Un vol màgic. Giovanna Giordano

      –Si accepta la nostra protecció, serà alliberat de la tirania del Negus.

      –I qui l’ha vist mai, el Negus? Aquí som lliures de viure i de morir, com és just que sigui per a qualsevol home de la terra.

      –No heu vist mai el Negus?

      –Només un rei boig vindria a aquest infern.

      Jo m’estava en un racó, pensant.

      –En què penses, Mosquit?

      –Després del sultà del Birú, què m’espera?

      –No ho sap ningú, el que l’espera.

      –Volia dir: quina serà la pròxima missió?

      –Serà una prova d’intel·ligència i de coratge.

      –El coratge i la intel·ligència van junts?

      –De vegades.

      –Què és el coratge, capità?

      –És una qualitat que neix del cor i que dissol el perill amb lucidesa.

      Després d’un banquet en honor nostre, amb safates de cards rostits, costelles de lava i suc d’ortigues, es va fer de nit.

      El sol s’enfonsava al mar groc de sofre, les estrelles anaven a dormir, esgotades; a més, la nit s’havia imposat sense fer soroll: no hi havia animals, i tampoc insectes, al país del Birú. Tot era silenci.

      No podia dormir, al llit d’obsidiana, sentia un fregadís de colobres, en Pappamondo reposava amb un ull tancat i l’altre obert i, tot d’una, des de les profunditats del bec va cridar: «Socors, socors, ens volen matar!».

      Brillaven els punyals dels sacerdots de les estrelles, un tret, un altre tret de la pistola de bengales i la foscor s’havia convertit en dia.

      Els sacerdots s’escapaven encegats i la lava borbollava sota els nostres peus en fuga.

      –Fugir és vergonyant, però és per salvar la pell –deia el lloro.

      Corríem enmig de llamps variats. El motor no s’engegava, el carburant estava a un nivell molt baix, fins que per fi una espurna li va donar vida. En llançar-nos a l’espai, les estrelles també tremolaven. Otumlo ens acolliria com un niu, en un son sense somnis.

      A l’alba la terra d’Eritrea ja estava ferida pels carros de combat, i els soldats blancs i els negres es perseguien com mosques.

      Un capità d’escassa estatura, que treia pit, es barallava amb en Beba: volia desfer-se dels servents nus, l’Amalik i la Tsahai.

      –La guerra no és cap joc –no parava de repetir.

      –La vida no és cap joc, pren-te-la seriosament –responia en Beba, i em cridava.

      –Giulio, has de posar rumb a la nova missió.

      –On?

      –A la cort del Gran Negus.

      Llavors em va ficar a la butxaca un rotlle cobert de laca vermella i una noteta seva que deia: «No llencis la teva vida entre les ortigues. I recorda: els peus a terra i el cap als núvols».

      –No t’ho pensis, que em deixaràs a terra. Tota la vida que somio amb anar a la cort del Gran Negus –va dir en Pappamondo, volant cap a mi.

      En enlairar-me, vaig veure des del cel el formigueig de les tropes, flors de palma, en Beba, l’Amalik i la Tsahai que em saludaven, i després res més. Només el cel blau cobalt.