la llibertat?
–I tu, per què fas tantes preguntes?
–Perquè les preguntes són més maques que les respostes.
Ella em mirava amb els seus ulls grossos, mentre les libèl·lules blaves li voletejaven als lòbuls de les orelles. Semblava que s’adeqüessin al seu estat d’ànim: quan ella estava alegre, estaven alegres, quan ella estava tranquil·la, estaven tranquil·les.
La Tsahai i l’Amalik no havien pujat mai en un avió, tan sols les libèl·lules tenien una mica de pràctica de volar, però només a frec d’aigua.
La Tsahai, als núvols, explicava faules.
–Una vegada hi havia un home sense ombra, se l’havia tret de sobre un dia, dient a l’ombra, que sempre la seguia: «Deixa de seguir-me, vull estar sol». I l’ombra l’havia obeït, només que l’home, a partir d’aquell moment, es va tornar invisible.
–És una història poc creïble, Tsahai –li vaig dir.
–Una vegada hi havia un temple dedicat a la paciència. Acudien al temple marits i mullers que demanaven al sacerdot: «Quin és el secret d’un bon matrimoni?». «Paciència, paciència, paciència», contestava el sacerdot.
–Ets sàvia.
–Una vegada hi havia una tribu d’homes amb les pestanyes cap endins i una vegada hi havia una tribu d’homes sense pestanyes. Els homes de les pestanyes cap endins sempre tenien els ulls tancats, i els homes sense pestanyes els tenien sempre oberts. Els primers deien que el món és molt lleig, i els altres, que el món és realment bonic.
Aquell dia, el món era realment bonic, la llum era d’or, el Vita Nuova projectava la seva ombra en espais immensos; penya-segats i muntanyes dures es desfeien damunt dels turons.
–On anem, Mondio?
–Aquí i allà, a sembrar paraules.
Aterrava en un tres i no res entre boscos d’eufòrbies seculars, a les ribes del Nil Blau, als pics de les muntanyes. Hi havia la tribu dels adoradors de la Lluna, hi havia la tribu dels adoradors del Sol; els primers vivien de nit, els altres només de dia.
Hi havia la tribu comandada per un elefant i la tribu comandada per una nena. Hi havia la tribu en què vivien per fer regals i la tribu en què ningú no donava res a ningú.
Hi havia homes feliços i homes infeliços, distribuïts per Abissínia de la mateixa manera com l’atzar els ha distribuït arreu.
Al nord vaig veure obeliscos molt alts, eren de pedra i absorbien els rajos del sol.
–És Axum, la ciutat de la reina de Sabà, que aquí anomenen Makeda –em va dir en Beba.
–Explica-me’n la història.
–La reina Makeda se’n va anar d’Axum a Jerusalem a visitar el rei Salomó. El rei també l’havia convidat a dormir, però la reina temia els seus oferiments amorosos: «Dona’m la teva paraula que no t’aprofitaràs de mi», li va dir la reina. «Promet-me que no agafaràs res del meu palau sense el meu permís», li va dir el rei. Tots dos van fer la promesa a l’altre.
–Les promeses són veus –va dir el papagai.
–El rei Salomó, durant el banquet, li va oferir carns especiades i, al costat del llit de la reina, va deixar una gerra d’aigua fresca. En plena nit, la reina, assedegada, va beure aigua. Llavors el rei va dir a la reina Makeda: «Has violat la teva promesa, i jo també trencaré la meva». Del seu amor va néixer Menelik, el primer rei dels abissinis.
–El Negus és descendent seu?
–El Negus és el seu últim hereu.
–El rei Salomó deu haver ensenyat moltes coses a Menelik.
–Doncs pel que sembla no s’entenien gaire bé. S’explica fins i tot que Menelik va arrabassar del temple de Jerusalem les taules dels Deu Manaments.
–Alquímies estranyes, les de pares i fills –va dir en Pappamondo.
I jo volava, carregat de núvols i de llegendes.
–On anem, Mondio?
–Cap a orient, a Dancàlia.
–A lliurar un altre missatge?
–Sí, al sultà del Birú.
–Capità, quina és la meva missió?
–Tu ets el carter del cel.
–El carter del cel?
–Has de lliurar missatges militars i cartes d’homes.
Estava decebut.
–Carter a l’Àfrica? Pensava en una missió més noble.
–Les paraules són precioses. Per a qui les espera, encara més precioses que els tàlers de Maria Teresa.
Ja planava, curt de carburant, damunt Dancàlia, groga i vermella com l’infern. L’altiplà abissini queia per un penya-segat de tres mil metres i fins i tot arribava per sota del nivell del mar com un pergamí. L’aire sulfurós era feixuc, els volcans fumejaven i les piscines de lava bullien i esclataven.
Hi havia pedres negres, tombes antigues i refugis de malfactors i, a tot el voltant, només sal i sofre, i la sal i el sofre eren les úniques riqueses dels condemnats del Birú que vivien al con d’un volcà apagat. Només allà la vida era amb prou feines tolerable perquè, a la panxa del cràter, la humitat de la nit es condensava i refrescava els tuculs i els caps ardents dels súbdits del Birú.
La boira era com un turbant damunt el poble, i m’hi vaig tirar de cap a cegues; al davant del palau reial el sultà ens mirava, cellajunt.
–Porteu pau o porteu guerra, del cel?
–Venim en to de pau, però si vós ens oferiu guerra, portarem guerra –va respondre el capità.
–Maleït sigui qui porta la guerra a qui ja està tan perjudicat, senyor. Què ens voleu robar? D’or, aquesta porqueria que vosaltres adoreu tant, aquí no en tenim. De dones no ens en sobren, i de totes maneres són lletges; que potser us voleu menjar els nostres nens escanyolits?
–Només som missatgers amb ales.
–Ja, però portes la pau o portes la guerra?
–Només porto un missatge.
–Així doncs tu no comptes. On són, els teus sultans? S’han quedat al llit i t’envien a tu per escombrar els núvols i el sultà del Birú?
Al voltant del sultà voletejaven els foscos sacerdots de les estrelles, amb els ulls coberts d’una bossa negra. Era així com anomenaven aquells sacerdots, que només veneraven la llum de la nit i detestaven la del dia. Estaven actius al matí de tant en tant, però amb la cara tapada, i de nit sempre, com els ratpenats, i llavors, sota les estrelles i la lluna, deien: «Quanta llum!».
Els sacerdots xiuxiuejaven, però en Beba no s’immutava.
–Tinc un regal per a vós.
–Ets un home ric, i per tant no ets generós. Quan no es té res, no estem lligats a res; quan es té de tot, estem lligats a tot.
I esbufegava.
–Tinc un regal per a vós –va repetir en Beba.
–Et dic que tant se me’n dona. Jo no posseeixo res, i tenir alguna cosa, quan s’és molt pobre, no canvia en absolut l’estat de les coses.
–Majestat, en realitat aquests italians estan cansats d’estar-se a casa seva i busquen aventures –va dir l’Amalik.
–I havien de venir precisament aquí?
–Majestat, volen conquerir la nostra terra. Deixemlos fer, que potser serà bo. Es tanca una porta petita i se n’obre una de gran –li va dir la Tsahai.
–Sultà,