i de llançar-la a la paperera, la vaig guardar. Estic jubilat, però mantinc la curiositat intacta. Pensí a contestar, a exigir una mostra, quatre, cinc, sis fotos com a mínim, per a accedir a veure aquell estudi. En fi: s’escolen els dies, no respons la carta, la resta de paperassa que arriba soterra les intencions.
El Mestre feu un glop de cafè.
—Al cap d’un mes —va dir, alçant un dit—, quan havia oblidat aquella carta, la jove es presenta, d’improvís, a casa meua. No vaig saber dir-li que no.
El Mestre explicà on vivia: un casalot enmig dels horts, a mitja hora en cotxe del poble de Mateu.
—Com hi pensa tornar, a casa? —va fer Mateu.
—M’havia de dur ella! Aquest era el tracte. M’ha sabut greu, però; he dit que tornaria amb un taxi.
Mateu va dir que estava a punt de tornar al poble, que tenia el cotxe a quatre passes, que el podia dur. El Mestre, gens hipòcrita, ho acceptà de grat.
Dalt del vehicle, el Mestre preguntà si podia fumar. Mateu feu que sí i abaixà les finestres.
—S’ha tornat impossible, fumar fora de casa —va dir el Mestre—. No rep visites, allà. M’hi vaig instal·lar per fugir del soroll, de les urgències, de tot. De la meua faena vaig resoldre fer, només, la part que més m’atrau: descobrir! Descobrir el talent d’individus desconeguts, posar el focus sobre la genialitat oculta. Al revés del que pot semblar ara, amb tanta punyetera informació, el talent ho té més difícil que mai per a fer-se visible, per la saturació infinita d’ofertes, per la rapidesa i la superficialitat amb què ho mirem tot. El talent vol ulls lents, nets de prejudicis, per a ser reconegut. Vol digestió lenta. És un repte, descobrir algú! La faenada posterior, la tasca de difondre i promoure, la vaig delegar en gent de la meua confiança. Que ells en traguen rèdit, jo només vull divertir-me! Faig alguna telefonada, redacte alguna recomanació, i para de comptar. Ja s’apanyaran. Només isc de casa per a passejar el gos.
—M’estava contant que la jove el visità d’improvís.
—En efecte! Quina genètica! Quina veu! Un goig per a la vista i per a l’oïda. Dis-me dinosaure, dis-me australopitec, viciós, neandertal... Se me’n fot! La bellesa m’intimida, potser perquè no l’he tinguda mai. Vaig fer passar la sirena, va dir qui era, em pregà de nou que visitara el fotut taller del fotut pare. Del geni desconegut! Es delia per saber la meua opinió, desconfiava de crítics i galeristes. Digué que l’art actual, pel que havia vist a la ciutat o quan viatjava o en algunes revistes, seguia camins distants del que feia el pare. Això m’agradà. Li vaig demanar a què es dedicava, si tenia alguna relació amb el món de l’art. «No», va dir. És infermera.
De tant en tant, mentre parlava, el Mestre xamava amb nervi el cigarret i expulsava el fum per la finestra.
—Em vaig decidir perquè m’intrigava l’obra del pare, o pel goig de mirar-la i escoltar-la? És igual. Preguntí si havia dut fotos de les obres. No. Ella temia que, a les fotos, no se n’apreciaren bé les qualitats. «No és pintura d’impacte», digué, «el valor és en els detalls». També em va agradar, això. Vaig accedir d’anar-hi no aquell dia, que em venia a contrapeu, sinó un altre, hui mateix, amb la condició que ella em portara a l’estudi i em tornara a casa.
—I ha resultat que el pare no és cap geni.
—Què dius! No sap pintar, el cabró! La xica no en té ni punyetera idea, d’art. Només trepitja museus quan fa turisme. Perquè te’n faces una idea, els cromos del pare estan en la línia onírica del primer Tàpies, de Cuixart, de Joan Ponç... El Dau al Set, però amb una factura pueril, mancada d’ofici. Naïf. Quina miopia! Ella veu un geni on jo veig, només, un aficionat que desfoga la seua frustració. Li he dit: «El talent és una loteria. Et toca o no. Si tens talent, treballa’l, dedica-li hores, tota una vida, però si no en tens, no t’hi capfiques. O t’ho agafes com una simple afició que et diverteix o, si no, deixa-ho córrer. Al teu pare li prova, la pintura. Anima’l! No vulgues anar, però, més enllà. No hi ha res a fer». Això he dit, i s’ha posat groga, trèmula, a punt d’esclatar.
—Pobra!
—He intentat arreglar-ho. No ho he aconseguit.
—Com?
—Uf! «Ets afortunadíssima», he dit. «Mira per la finestra.» Hi hem guaitat. La cabellera, tan a prop, li feia olor de criatura. Al carrer, un munt de gent deambulava amunt i avall amb presses. «Fixa-t’hi bé», he dit, «a penes veuràs algú que no siga deforme, lleig, grotesc. Mira aquell home, quina panxa, i com camina, el desgraciat. Mira aquell altre, quina gepa. No hi ha res a fer. Naixes amb un cos, amb una cara, amb una genètica que limita tot el que faràs, que et tanca mil portes. Què hi pots fer? Desesperar-te?». M’escoltava atenta, m’he inspirat, i l’he estacat fins al mànec.
—...
—He dit que al pare no, però que a ella sí que li havia tocat la loteria. Que tenia un aspecte, una veu magnífics, inusuals, i que això li conferia poder sobre les altres persones.
—Mestre!
—No he parat ací. M’he desbocat. «Ets el paradís fet persona», he dit, i m’he quedat mirant-la, potser massa fixament.
—I?
—M’ha evitat els ulls. Hi ha hagut un silenci llarguíssim. «No em dugues a casa», he dit, «ja faig via jo». No m’ha tornat a mirar. M’odiarà tota la vida. D’altra banda, m’ha pres el pèl.
—Què diu!
—El pare no era per l’horta, caminant, sinó al pis de dalt de l’estudi. L’he vist fugaçment, vigilant-nos des d’una finestra del desllunat.
—Com sap que era el pare, i no la parella, o un veí?
—Hi havia autoretrats, entre els quadres. Ves a saber: potser és la parella i no el pare, i m’ha enganyat doblement.
Després d’una profunda xamada, el Mestre preguntà a Mateu com li anava amb la pintura.
—L’última exposició ha sigut un fracàs. Em pregunte si val la pena, fer exposicions —el Mestre alçà les celles—. Més que no pintar, ara faig dibuixos, il·lustracions per a uns articles que no sé ni on es publiquen. Als seients de darrere en tinc alguns, si vol veure’ls.
El Mestre tornà a xamar i expulsà el fum i el cigarret consumit per la finestra, es girà cap enrere i agafà una carpeta negra de cartó. La va obrir, en va extraure els dibuixos, els mirà un per un.
—No estan malament —feu—. L’estil m’agrada, no busca la facilitat i està arrelat en la tradició. Llàstima que no siguen figuratius, això en limita l’efecte.
Mateu s’ajustava les ulleres amb la mà lliure i callava.
—I els textos que il·lustres, de qui són? —va dir el Mestre.
—D’un tal Crisòstom. Li sona?
—No, gens.
El Mestre deixà els dibuixos i es posà a llegir un dels articles. Al cap d’uns minuts, va fer:
—Quin cabró! Com escriu! No creus que abusa de la frase curta?
—M’ho semblà al principi. M’hi he acostumat.
El Mestre començà a llegir-ne un altre.
—Quina cosa més punyeterament estranya! —feu, en acabar-lo—. Sembla algú que s’ho mira tot des d’un lloc molt i molt distant. Un marcià acabat d’aterrar al nostre planeta. És molt jove?
—Què diu! Passa del mig segle.
—Com és, personalment?
—Raríssim. Un fracassat, decebut de tot i aspre de caràcter. Qui el veja i no el conega, pot confondre’l amb un vagabund. Sempre du la mateixa roba.