te calent. Tinc la gola irritada.
Crisòstom alçà les celles, gest de resignació o d’indiferència que després, en conèixer-lo millor, vaig saber que li era habitual, que esdevindria el seu gest més evocat per mi. Crisòstom, l’indiferent. També sabria més tard que aleshores només tenia cinquanta-un anys, només dotze més que jo, tot i semblar prou més vell. A part de la lletgesa natural i de les ulleres de miop, estava xuplat, tenia la pell esgrogueïda i la veu de baix fatigada. Per la brillantor dels ulls, vaig intuir que aquella no era la seua primera copa.
—Has llegit els paperets? —va dir.
—Més d’una vegada.
—I?
—Interessants.
—Això és no dir res.
—Què vol que diga?
—Que són una merda.
—No ho crec. Estan ben escrits, l’estil és molt personal.
—«Interessants», «personals». Ja només et queda afegir «suggeridors». Ets crític literari?
—Soc un simple lector, però sé distingir si una prosa és potent o tova.
—No em faces la rosca. Mostra’m això que has dut.
—Em demanà tres il·lustracions, una per article. N’he fet cinc, per si alguna no el convenç.
Vam apartar el te i la copa de vi a un extrem de la taula, vaig extraure els dibuixos de la carpeta. Crisòstom els mirà atent, un per un.
—Chapeau!
—Trie’n tres.
—Tria tu. Tots van bé.
Crisòstom feu un glop de vi.
—Saps per què m’agraden? —va dir—. No són obvis. Deteste l’obvietat.
—Vaig decidir que el dibuix no havia d’estar al servei del text, que l’havia de complementar.
—Hi estem d’acord.
Crisòstom alçà la copa de vi i jo la tassa de te i vam brindar. Ell la buidà, jo em cremí la punta de la llengua.
Mitja hora després, havent pagat jo —no feu cap gest per impedir-ho—, ens alçàvem i caminàvem pel passeig en direcció al centre. Crisòstom m’agafava d’un braç per no perdre l’equilibri, i em feu l’efecte que aquesta inestabilitat no era conseqüència només del vi, sinó també d’una feblesa integral del seu cos.
Contà que vivia a l’àtic d’un edifici de nou altures, el més alt del poble, des d’on veia la mar per totes les finestres.
—Una ganga —va dir—. Ningú no vol viure ací, a l’hivern.
—I a l’estiu, què fa?
—Alce el vol. No em veuen el pèl fins a l’octubre.
M’acompanyà al cotxe. Mentre m’allunyava vaig veure, pel retrovisor, que caminava recolzant-se a les parets.
El segon encàrrec m’arribà dues setmanes més tard. Abans, al compte del banc, havia rebut una transferència on, a banda de diners pels dibuixos encara no lliurats, n’havien afegit en concepte de desplaçament.
Havíem quedat al mateix cafè, però Crisòstom no hi era. A la taula on havíem segut hi havia un parell de jubilats jugant al dòmino. No m’abellia prendre res, vaig esperar-lo assegut al paretó del passeig, mirant la mar. I en mirar la mar el vaig veure, a la vora, banyant-se les sabates, vomitant.
A penes s’aguantava dret. Em demanà que el duguera a casa, que ja li ensenyaria allà els dibuixos. No sols l’alè, li feia pudor. Seguint les seues imprecises indicacions arribàrem a l’edifici de nou altures, em passà la clau, vaig obrir el portal, vaig buscar l’ascensor. No n’hi havia. «Per què creus que és una ganga?», va dir. Pujàrem les plantes molt lents, ell agafant-se per un costat al passamà, per l’altre a mi. Era un edifici antic, dels primers que devien bastir quan Palmeres començava a atraure especuladors urbanístics. Tot —les baranes, el paviment, les portes— era de material mesquí. Hi havia molta humitat, els pelats de les parets suggerien mapes d’arxipèlags desconeguts.
Al pis, la sensació de misèria, de brutícia, va créixer. Com podia viure-hi amb tant de trasto per terra? Els mobles, pocs, eren de pèssima qualitat i estaven soterrats per piles de llibres i de papers. Una paret del saló, la més gran, estava inundada de paperets de molt tipus, mides i formes clavats amb xinxetes, cadascun amb textos manuscrits en bolígraf negre. La lletra, diminuta, era inintel·ligible.
—On escriu? —vaig demanar.
M’assenyalà la cuina. I, en efecte, damunt del banc de marbre blanc hi havia un ordinador portàtil i una impressora, a tocar d’un munt de vaixella bruta.
El pis, ple de muntanyes de paper i de pols, estava il·luminat per un sol ocre, senil, present a cada racó, car no hi havia cortines i les persianes estaven alçades. Després que Crisòstom fera una visita al lavabo, el vaig ajudar a gitar-se en un llit desfet. A la tauleta de nit, una pila de llibres —coronada per El gos groc, de G. Simenon—, medecines i una foto emmarcada on apareixia ell, de jove, al costat d’un home alt, ros, melenut, amb barba.
—El seu pare? —vaig dir, indicant la foto.
Em va mirar perplex, arrugant la cara, i feu el gest de riure sense obrir la boca, expulsant aire pel nas.
—Qui és, doncs?
—Un figura. Talent, intel·ligència, cultura, carisma, dones... Tot, ho tenia.
—Està mort?
Crisòstom badallà. Alçà celles i muscles i va dir:
—Chi lo sa?
—Quina edat tenia, vostè, a la foto?
Amb desgana, abaixant el to de veu, va dir:
—Vint o això. Volia menjar-me el món. Havia escrit una novel·la de vuit-centes planes, tu! Un totxo! Un desgavell que, si l’haguera publicat, ara seria una vergonya.
—Tan roïna era?
No va respondre. Badallà de nou, tancà els ulls.
Vaig donar una ullada al pis, em vaig entretindre al saló, davant la paret plena de notes clavades amb xinxetes. Sobre trossos de periòdic, sobre tovallons de bar, sobre bitllets d’autobús, sobre els reversos de factures o de sobres del banc, hi havia, escrites a mà, frases, idees, formulacions de dubtes, alguna descripció de lloc o de persona, algun resum potser de somni, tot escrit de pressa, amb paraules incompletes.
No li havia ensenyat els dibuixos. Vaig tornar al dormitori. Crisòstom respirava amb dificultat. Pensí que es podia morir allà mateix, davant meu.
Per la finestra es veia la mar. De lluny, les ones lliscaven lentíssimes, al compàs de la respiració feixuga de Crisòstom.
El vaig deixar sol, com pareixia que havia estat sempre, potser ja des dels vint anys o fins i tot abans.
No ens vam reveure fins transcorregut un mes. La cita no fou al bar, sinó al seu pis, on em va rebre amb un batí tacat, descosit, i amb un rostre demacrat. Vam seure al saló, l’habitació menys petita del pis. Havia buidat la taula de trastos i de papers. El nombre de notes clavades a la paret havia crescut.
—Un te? —va dir.
—No cal.
—No fotes! L’he comprat per tu. Te negre. Jo també en prendré.
A fora feia un vent fort, humit, de tramuntana, pels finestrals es veia la mar embravida i sentíem,