anava a comprar i fins i tot, algun dia, li escurà els plats. Don sabia fer d’ell el que volia sense que Crisòstom se sentira malament, i ho embolcallava parlant-li de llibres, li’n recomanava, li’n deixava. Crisòstom no havia conegut mai ningú tan amarat de literatura com Don, i tan exigent pel que feia a la qualitat. Don era un sibarita, parlava d’autors que Crisòstom no havia sentit mai, en coneixia les vides, les més insignificants i estrambòtiques anècdotes, bullia d’entusiasme contant-les. Tenia una biblioteca no gaire gran, però selecta. Llibres en diversos idiomes que Crisòstom no hauria pogut trobar en cap biblioteca pública ni en cap llibreria dels voltants. Don li mostrà les obres completes dels seus paisans Jonathan Swift, Beckett, Joyce. «It’s a pity che tu non sappia English!», deia amb raó. Quan no intentava expressar-se en poliglot, i ho feia en anglès, Crisòstom no li’n pispava una. Sovint Don parlava sol mentre feia qualsevol cosa, mentre rumiava, quan remugava; sabia ser histriònicament graciós i, alhora, tenia mala bava: era un espectacle sentir-lo escorxar tercers, no hi tenia pietat. Crisòstom li feu cas, no en l’aprenentatge de l’anglès, sinó en la lectura d’autors que li recomanava. Don li deixà llibres en català i en castellà, llengües que Crisòstom llegia amb fluïdesa, i també en francès i en italià. Crisòstom, amb el diccionari a la vora, maldava per llegir Cioran, La Rochefoucauld, Montaigne, Maupassant, Leopardi, Svevo, Morante, Primo Levi, Silone... En va traure suc, no perquè arribara a dominar aquestes llengües —era obtús, Crisòstom, en això—, sinó perquè els textos eren exquisits. En català li passà molta poesia, i Pla, i Sagarra, i Rodoreda, i Sales. En castellà, Cervantes, Rulfo, Onetti —«Molt millor», deia, «que Vargas Llosa, Cortázar o García Márquez»—, Sabato i, és clar, Borges. Quan Crisòstom, molts anys després, recordava Don, li venia al cap Borges i La Biblioteca de Babel, la col·lecció que els havia posat en contacte mitjançant Caterina. Don fou la seua escola, una llum que l’atreia més que els temaris de la facultat. Aquella fou l’època de la seua vida en què més havia llegit i en què més havia escrit. Ara, Crisòstom només gargotejava paperets esporàdics, fastiguejat i decebut de tot. En aquell temps escrivia cinc, sis, set hores cada dia. S’hi deixava l’ànima. Va negligir els estudis, que li semblaven una pèrdua de temps, però va aprendre més que mai. Va escriure contes, molts contes, i més endavant, amb tota la gosadia del món, enllestí una novel·la. La seua novel·la. Deu ocórrer a tots els qui comencen: creuen que han fet una obra mestra i la fan llegir, sense vergonya, sense pietat, a algun conegut. Crisòstom passà la seua fullaraca a Don, i també, ocasionalment, a Caterina. Ella elogiava els manuscrits, a excepció d’algun passatge que considerava de mal gust. No era de fiar, Caterina. Escassament crítica. Don sí que era de fiar, no li sabia greu dir les veritats a la cara. Crisòstom necessitava veritats, i no elogis. Els elogis, quasi mai merescuts, atordeixen.
ZELL AM HARMERSBACH
Octubre del 1966. Artur Bosch havia de fer temps mentre l’empresa de mudances buidava la casa amb jardí que havia comprat a la Selva Negra. Hi havia faena per a tot un dia, per als quatre operaris que hi trescaven amb els mobles. De bon matí, així que havien vingut, Artur els havia donat un joc de claus i havia escomès una ruta de muntanya que coneixia, que havia fet, anys enrere, amb companyia, i que començava en un dels extrems del poble, just darrere de la residència d’avis.
Va fer l’ascens, a trossos bastant pronunciat, a l’ombra dels avets; a dalt, on la senda era suau, quasi plana, escalfava un sol tímid que ell buscava sempre que podia. Dins d’un mirador amb sostre, fet amb troncs, menjà per esmorzar dos sandvitxos comprats al supermercat i una cervesa que havia perdut fredor. Damunt la taula hi havia engrunes de pa ressec, un embalatge plastificat de talls de formatge i tres llaunes buides de refresc. Mentre mastegava i gaudia de les vistes de la vall, Artur recordà com de venturós havia sigut en aquell mateix lloc sense saber que ho era, com havia experimentat una joia aleshores cega, inconscient, remarcada ara per la solitud. Artur es preguntà què donava més sentit i valor a una vida, si el benestar irreflexiu, potser tediós, de la primera vegada que hi havia estat, o la buidor lúcida que ara l’ocupava.
Durant la ruta, que, segons els seus càlculs, durava quatre hores fins que tornava a posar els peus a casa, deixà solta la pensa i la capacitat de somiar despert; només la fatiga, i un cert grau de concentració per a evitar perdre’s, per a no desviar-se per cap de les nombroses bifurcacions i variacions del trajecte que el temptaven, el feien tocar de peus a terra. Artur va percebre, com en una al·lucinació, que de l’oceà d’arbres emergia la veu d’ella, aguda, clara, que cridava de lluny, que deia i repetia el seu nom, com tantes voltes l’havia sentit, que semblava acostar-se, que no arribava mai. On era ella, ara? El podia veure? Artur, que no creia en res, hauria volgut creure, i que aquell somieig no fora fum. Abans d’iniciar el descens, es topà amb un Crist crucificat, de fusta, que no recordava de la primera visita a aquell indret. Si hi havia un lloc on tenia, d’una manera més intensa, la temptació de creure, aquest era el cim d’una muntanya, amb una extensa vista al davant. La immensitat de la natura, en contrast amb la nimietat pròpia, el connectava amb la transcendència d’una manera més eficaç que no l’interior d’una catedral. Tot sol, Artur mirà fix el Crist i intentà sentir alguna cosa. Com tantes altres vegades, no ho aconseguí, i continuà pel camí descendent de retorn, des d’on al cap d’uns minuts ja albirava la vall, el riu, la carretera.
Mentre baixava, Artur s’adonà que no duia la gorra, i recordà que se l’havia treta mentre bevia. On? No feia gaire estona que havia begut, mitja hora potser, i en cap moment s’havia desviat més de cinc metres del seu trajecte.
Dubtà entre deixar-ho córrer i seguir baixant o tornar enrere i provar sort. Quin valor tenia la gorra? De material, ben poc. Però li l’havia regalat ella. Aquest record, que ningú més al món podia constatar, li impedia passar pàgina i fer cas al seu cos, que, adolorit pel poc costum de camejar per la muntanya, demanava acabar aviat i refer-se amb una dutxa.
Artur Bosch decidí tornar cap enrere, seguint els seus propis passos. Com pot ser tan diferent, es va dir, un mateix trajecte fet a la inversa? No reconeixia els llocs, i sabé que s’havia perdut quan veié davant seu una quarantena de ruscos artificials d’abelles, que no havia vist adés.
Tornà enrere fins a l’última bifurcació, i agafà el camí que, una estona abans, havia descartat. Res no li era familiar. El tranquil·litzava saber que, havent eixit de bon matí, disposava de tot el dia, i que qualsevol senda que baixava havia de dur a la vall, a la carretera, al riu i, després d’un trajecte pla, a Zell, a la casa.
Va fer una hora de camí cap enrere, convençut que havia errat la senda, fins que, de lluny, tornà a veure el Crist crucificat, que li serví per a reubicar-se i poder baixar de nou per on ho havia fet una estona abans.
Si havia perdut la gorra durant el trajecte anterior al Crist, no hi havia res a fer. Artur ja no es trobava en condicions de tornar més enrere; si la gorra era entre el Crist i el punt on s’havia adonat que l’havia perduda, hi havia una oportunitat. Mig en broma, si és que un pot fer broma amb si mateix quan va sol, Artur pensà, mirant el Crist: si realment existeixes, Déu, si hi ha un Déu al món, algú responsable d’aquest ordre, d’aquest mecanisme sovint desastrós, sovint meravellós, que no s’atura, d’aquest univers que és una processó que avança amb mesura, bé podries donar-me’n una prova, encara que siga minúscula, ridícula o frívola. Un simple gest: que m’aparega al davant la insignificant, la vella gorra que busque.
No m’importa la gorra, es deia Artur, a la vida he perdut moltíssimes coses, algunes que m’ho han capgirat tot, el que vull saber és si hi ets, si puc imaginar-te sense sentir vergonya.
Al cap d’uns deu minuts de baixada, Artur Bosch trobà la gorra en una vora del camí. L’examinà, li torcà la pols, se la va posar, analitzà amb pausa el fet i arribà a la conclusió que tenia lògica haver-la trobada allà, que, en desviar-se del camí durant la pujada, no l’havia pogut veure, i que, ara, que sí que baixava pel mateix camí que adés, era inevitable trobar-la.
Crisòstom va dir que havia passat a Don alguns contes. N’havia escrit molts, els últims anys; en tenia prou per omplir tres llibres. Els que li va dur, una dotzena,