Crisòstom exigia calma i destresa en la gestió dels silencis, dels silencis llargs, opacs. Vaig trencar un d’aquells silencis explicant per què havia arribat deu minuts tard a la cita. No recorde què vaig dir, insignificances, minúscules contrarietats que destorben quan fem tard: un embús de trànsit, un descuit, una interferència que t’ha entretingut més del compte. Ho explicava i Crisòstom em mirava fix amb aquelles celles alçades que em feien sentir ridícul, fins al punt que vaig callar a meitat d’una frase i vaig quedar, també jo, mirant-lo.
—Per què ho contes, això? —va dir.
—Per res.
Vaig extraure els dibuixos de la carpeta.
—Ja saps que m’agraden. Ho he de repetir cada volta? —va dir sense enuig—. Des que vaig veure una exposició teua vaig pensar que el que fas s’adiu amb els meus textos. D’ara endavant, no cal que els dugues. Envia-me’ls escanejats.
—Em pagues el desplaçament.
—Què dius! Ho paguen ells.
—Qui?
—Scriptor, la gent per a qui escric. Els vaig proposar d’afegir il·lustracions als articles, els semblà bé. Si algun no m’agrada, t’ho faré saber.
Al cap de cinc minuts havíem enllestit la feina.
Crisòstom, però, tenia ganes de parlar.
BOLONYA
Desembre del 1965. La propietària de l’àtic del número 49 de la Via Broccaindosso, en plena zona estudiantil, ja no era l’àvia amb qui ell havia tractat vint anys enrere, quan havia vingut a fer un doctorat. Paola, la dona que l’havia atès ara, devia ser-ne filla, vint anys eren molts perquè aquella anciana entranyable i arrugada com un acordió no haguera mort d’un càncer, d’un ictus, d’un atac al cor. La vella hauria reconegut Artur Bosch, si haguera continuat viva? Hauria vist, dins dels ulls clivellats d’aquell adult, el jovencell tímid i estirat que a penes balbucejava quatre paraules en italià però que pretenia menjar-se el món? No ho arribaria a saber mai, Artur, ni volia plantejar-ho a la presumpta filla. El que volia era l’àtic, i per sempre, cosa que trencava els esquemes de Paola, acostumada a llogar-lo a estudiants de pas. Artur volia l’àtic i el volia buit, sense mobles, amb només un llit, una taula i una nevera. Això, i la circumspecció amb què Artur —vestit jaqueta siena i corbata negra— ho exigia, desconcertà Paola, a qui costava fer-se càrrec que per fi es desfaria d’aquell problema cíclic, d’aquell haver d’exhibir tothora el pis, haver de discutir-ne preus, haver de revisar-lo cada volta que uns hostes se n’anaven, haver de mantindre’l en bon estat.
Ella també hi havia viscut, amb la mare, abans que compraren la caseta amb jardí. Coneixia al mil·límetre aquell catau on cada objecte havia d’estar al seu lloc perquè un s’hi poguera moure sense entropessar, de tan estret que era. Encara hi havia objectes seus, algun disc, alguna foto, algun treball decoratiu fet a escola i que no s’havia endut a casa, objectes que també havien esdevingut familiars, durant uns quants mesos, per al jove Artur, que encara els recordava i que volia desfer-se’n. Què en faria, Paola, ara? No tenia temps ni de pensar-ho, perquè Artur acceptà el primer preu que ella suggerí i el tracte es tancà tan ràpid que Paola arribà a pensar que havia demanat massa poc, tot i que havia dit una xifra alta confiant que el regateig seria llarg i dur.
Artur Bosch s’hi va instal·lar i va passar quatre dies deambulant per sota dels porxos que teranyinen la ciutat, sense parlar amb ningú, observant individus desconeguts, contemplant aparadors, bevent silenci a les esglésies, menjant poc a la taula més oculta dels restaurants. De tant en tant el cor li botava quan creia haver-la vist, a ella, la seua dona, de lluny, per darrere o de perfil. Artur pensava en ella i també pensà en Edmund, la seua criatura, en qui ni ell ni ella havien pensat mai per aquells carrers, sota aquells porxos, perquè aleshores, quan van passar junts el Nadal a Bolonya, no tenien al pensament la possibilitat d’engendrar un fill. Ara Artur havia deixat Edmund, que només tenia dos anys, a casa dels avis, i es preguntà si algun dia podria passejar i conversar amb ell per aquells mateixos porxos, per aquells carrers, si li podria contar coses sobre la seua mare, o si algun dia Edmund estudiaria o faria un doctorat a la Universitat de Bolonya i si passejaria sol, com ara ell, per les voreres porticades, i si en moments de feblesa Edmund veuria, com ell, la silueta d’algú estimat que ja no hi és i que ja no hi serà mai.
Artur havia viatjat a Bolonya a principis de desembre. Al carrer, a les places, als edificis públics, hi floria la decoració nadalenca, que ell no suportava. Així que va tindre l’àtic buit i tots els papers en regla, en un vol de matinada, Artur abandonà la ciutat.
Crisòstom tenia ganes de parlar, i Crisòstom contà a Mateu que, quan estudiava Filologia, a l’hivern, mentre els col·legues de la facultat cremaven hores als bars, ell fugia a la costa amb un vell, destarotat, autobús de línia, feia passejos llargs i atzarosos per camins de terra enmig dels horts, o per vora mar, o entre l’arena tova de les dunes; quan es cansava, seia al sol i llegia. Llegia amb goig fins que li coïen els ulls o li dolia el cap. Si el llibre era seu, l’omplia de subratllats, de notes als marges; si era manllevat, feia anotacions en una llibreta petita, d’espiral, que sempre portava damunt. A casa, al dormitori, tenia un calaix ple d’aquestes llibretes ordenades, amb les dates d’inici i de fi escrites en cada coberta.
A Mareny, poble que freqüentava, hi havia una biblioteca minúscula on no cabien tots els llibres, on a penes es podia circular. Crisòstom hi descobrí una col·lecció que fou per a ell porta al desconegut: La Biblioteca de Babel, dirigida per J. L. Borges. D’aquells volums li sobtà el format allargat, esvelt, de cobertes il·lustrades amb gravats multicolors i sobris alhora, i el paper groc crepuscle de l’interior. Crisòstom no havia llegit res de Borges, i en la col·lecció només hi havia un títol del mateix Borges. Borges era, però, qui havia fet la tria i el pròleg dels llibres, uns pròlegs breus, plens d’enginy i de saviesa. Es tractava d’una antologia de textos poc coneguts d’autors cèlebres, i de textos d’autors totalment ignots. El nexe entre totes aquestes obres era que podien ser considerades literatura fantàstica. Crisòstom manllevà dos d’aquells volums —Voltaire? Kafka? Chesterton? Papini?— i els llegí en pocs dies, i prompte tornà i va mamprendre una lectura exhaustiva de la col·lecció. Tots, els devorà, i alguns, més d’una volta, i tots, sense excepció, li agradaren, inclòs el de Borges, a qui també començà a llegir a partir d’aleshores.
Crisòstom feu amistat —la mena d’amistat que pot fer un inepte per a les relacions personals— amb la bibliotecària, quatre anys més gran que ell. Es deia Caterina. I es diu Caterina, però Crisòstom no comprenia com es podia dir igual la Caterina que tractà aleshores —aquella jove tot nervi, seductora des de la planta dels peus fins als cabells negres i arrissats— que la Caterina d’ara, de carn, veu, ulls i cabells llangorosos. Tots ens hauríem d’actualitzar el nom, pensava Crisòstom, a mesura que avança la vida i evolucionem. Si no som iguals, no ens hauríem de dir igual.
Li havia caigut bé, Crisòstom, a Caterina. Conversaven. Ella li demanava opinió sobre el que havia llegit, ell gaudia exposant-la davant d’uns ulls sol·lícits i un cos prodigiós.
Fou Caterina qui li parlà de Don, i fou en relació amb La Biblioteca de Babel. Havia sigut Don, qui n’havia recomanat la compra. Don, Donovan, un irlandès de quaranta i tants anys que vivia, des de feia un lustre, en una caseta amb hort, a prop de la platja. Segons Caterina, Don era un erudit, un home obsessionat amb la literatura, que en sabia un fum i que s’havia instal·lat allà, lluny de tot, per a treballar sense pressió i amb la mínima despesa. Passava amb el just, de l’únic que anava sobrat era de llibres, i tot i això n’agafava en préstec a la biblioteca.
Es nota quan una dona parla amb admiració d’un home. Caterina ho feia així de Don, i Crisòstom sentia enveja, molta enveja. Caterina va dir que, si coincidien a la biblioteca, li’l presentaria.
—No parle anglès —feu Crisòstom.
—Tranquil —va dir ella—. Don xampurreja