La Biblioteca de Babel. Vol conèixer-te.
Crisòstom, amb el pols accelerat, no sabia què dir.
—Jo t’hi duré, a sa casa —afegí Caterina.
Quedaren per l’endemà, a primera hora de la vesprada, abans d’obrir la biblioteca. La curiositat de Crisòstom per aquell individu era mínima, inferior a la incomoditat d’haver de tractar un desconegut que devia saber moltíssim més que ell de tot i que venia d’un món exòtic. El fet que Caterina l’acompanyara, però, relegava la seua aprensió.
La casa estava separada del poble, no s’hi podia accedir per carretera asfaltada, sinó per un camí de pols entre baladres. Era la primera volta que Crisòstom es trobava sol amb Caterina; només per això, havia valgut la pena anar-hi, malgrat que tot ell tremolava i no sabia què dir.
Arribaren a la casa. Al porxo hi havia un balancí antic, una taula gran de fusta i quatre cadires de boga. La porta estava tancada. Caterina la colpejà, no obria ningú. Donaren una ullada a l’hort: hi havia un pou cobert amb una planxa de llauna i uns cudols damunt, un safareig buit, sense aigua, un muntó de llenya. Caterina tornà a tocar i cridà Don, ningú no contestava. Crisòstom es va sentir ridícul i alhora content: Caterina i ell continuarien sols.
—Anem a la platja —va dir ella.
Avançaren per una senda entre canyissos, ella davant, ell darrere, mirant-li els cabells negres i rulls, l’esquena, el cul. Van pujar unes dunes plenes de vegetació i, des d’allà, contemplaren la mar. Crisòstom coneixia el lloc, hi havia passat alguna volta. Tot i ser hivern, ara feia calor; només si baixaves a vora mar en senties la brisa. No hi era, Don.
Crisòstom s’hi hauria quedat, amb Caterina, tota la vesprada, o tota la vida. Ella, però, mirà el rellotge i va dir que feia tard a la biblioteca, que havien de desfer el camí. En arribar a la casa de Don van veure que la porta estava oberta. Ella tocà i, al cap de pocs segons, Don aparegué. Alt, prim, ros, barbut, de cabellera llarga i despentinada, feia cara d’haver-se acabat d’alçar del llit. Caterina explicà que havien vingut abans, Don no va respondre. Ella els presentà, Don va estrènyer amb força, sense ganes, la mà de Crisòstom. Tenia una mirada absent, a penes parlà. Caterina es va traure de la bossa de mà una càmera i va fer una foto de Don i Crisòstom junts, al porxo de la casa, mirant l’objectiu, tots dos seriosos, incòmodes, i va dir que havia d’anar-se’n, que els deixava xarrar a gust. Crisòstom sentí un buit glacial i un desig intens d’acompanyar-la, però es quedà allà fet un estaquirot, mut, esperant a veure què deia Don.
I Don no deia res. Entrà a casa, Crisòstom es quedà sol sota el porxo, sense decidir si seure o fugir. Mentre Crisòstom considerava la possibilitat d’anar-se’n, Don aparegué per la porta amb una botella de cervesa en cada mà, cervesa belga, torrada. Va dir alguna cosa en anglès. Crisòstom no el va entendre. Ni punyetera idea d’anglès, ell, no havia fet mai el pas d’intentar aprendre’l ni havia viatjat a països angloparlants. A l’institut havia estudiat francès, tot i que no l’havia arribat a dominar. Don tampoc no era cap eminència en llengües. Resulta que, si no parlava en anglès, no ho feia en català, ni en castellà, ni en francès, ni en italià, sinó en una barreja capritxosa de tots aquests idiomes. En poliglot. «Mentre nous bevons de la birra, tu m’expliques porquoi te gusta Borges», va dir. I van seure.
URSEM
Agost del 1966. A l’immens aeroport de Schiphol, d’Amsterdam, Artur Bosch avançava arrossegant la maleta, amb la jaqueta siena sota el braç, entre un formigueig d’individus que deambulaven en totes direccions, fins que arribà a l’andana on pujà a un tren de dues plantes que el va dur a Sloterdijk, on feu transbord a un altre comboi amb destinació a Den Helder, a l’extrem nord del país.
Absort mirant per la finestra els camps plans, verds, plens de vaques o de cavalls, la pensa extraviada enmig dels boscos que lliscaven cap enrere, a Artur quasi se li passà la parada, una de les últimes del trajecte: Heerhugowaard.
Havent baixat corrents del tren, a la cafeteria de l’estació demanà un got de llet freda, sense sucre, mentre recordava les vaques d’aspecte saníssim i assossegat que havia vist des de la finestra del tren. No havia menjat res durant hores, i, tot i no tindre fam, demanà una torrada amb melmelada de fruits del bosc, que no s’acabà perquè li semblà massa dolça.
Davant mateix de l’estació pujà a un minibús que, en mitja hora, el traslladà a Ursem, un poble que semblava de joguet, net, ple d’arbres i de canals amb oques, ànecs i cignes, fet per a la vida tranquil·la, sense sorolls que no foren els de les criatures que circulen amb bici o que juguen al jardí públic. Un poble amb dos o tres restaurants i un supermercat.
L’acompanyà un agent immobiliari molt jove, vestit amb vaquers i camisa blava amb les mànegues arromangades. Amb un anglès tan estàndard, tan insípid com el d’Artur, el jove expressà educat la incomprensió pel fet que haguera triat aquella casa i no una de més nova, més còmoda, de cost paregut.
—És la que m’interessa —contestà Artur.
A poqueta nit, quan havien tancat el tracte, l’agent immobiliari, mentre tornava sol cap a l’oficina, ressuscitava dins seu alguns gestos d’aquell individu seriós, lacònic, distingit, amb vestit jaqueta siena i corbata negra, que, circumspecte, exigia la casa buida, sense mobles excepte un llit, una cadira, una taula, la nevera i la bici groga, una mica rovellada, que havia vist al garatge.
Don i Crisòstom eren, per a Caterina, el blanc i el negre. Don, un home de món que potser no tenia clar què volia, però sí què no volia, que semblava haver-ho llegit tot i que alhora era espontani, capritxós. Informal, també. Poc fiable, poc amic de la diplomàcia, de les bones maneres. Indòmit. S’havia casat feia molts anys i s’havia divorciat prompte, sense haver tingut fills. Defugia qualsevol vincle que el comprometera, semblava viure al dia, sense grans projectes, disposat a fer girs bruscos de timó. Crisòstom, en canvi, era tot un projecte, un projecte a llarg termini. Volia ser un escriptor important. L’escepticisme i el vitalisme de Don, pensà Caterina, podien beneficiar, per contrast, Crisòstom, que era introspectiu, romàntic, amb tirada al patetisme.
Don esdevingué un model per a Crisòstom. A partir d’aquella vesprada, Crisòstom el visità sovint, i fins i tot li portà manuscrits per tal que Don li’n donara consell. També a Caterina li dugué papers, que ella llegí i dels quals li donà opinió. Feia molts anys d’això, la Caterina actual no recordaria de què anaven, només que estaven ben escrits i que eren molt estranys, plens d’un morbo que li desagradava, que li repugnava.
A Caterina li costava creure que allò ho haguera escrit un jove tan tímid. Quan Crisòstom la mirava amb aquella inseguretat melancòlica, ella pensava: a dins té un monstre i ha d’alimentar-lo, per això escriu, perquè el monstre no s’apodere d’ell.
Anys després, Caterina aconseguí una plaça de mestra en un altre poble, lluny d’allà, i deixà la biblioteca.
Crisòstom va dir a Mateu que no havia conegut mai ningú que anara tan per lliure com Don, ignorant els altres, en el bon i en el mal sentit. Un fotut egoista. Crisòstom ho constatava tothora; tant, que s’hi acostumà i no hi donava importància. Arribà Don a agafar-li afecte? Crisòstom sí que en va sentir per ell. Li agradava visitar-lo, passar hores a la seua casa. Don en treia profit, el feia pencar, li feia passar textos a net, papers que ell havia escrit a mà en una lletra diminuta, talment com una corrua de formigues, que els primers dies, a Crisòstom, li resultava inintel·ligible. Treballs que Don feia per a revistes de crítica literària, assajos breus, articles, informes de lectura per a alguna editorial. Tocava moltes tecles, Don, i, pel que suggeria i pel que a Crisòstom li semblava, no era un home famós però sí que tenia prestigi. Els textos en anglès feien suar tinta a Crisòstom, que n’examinava escrupolós cada paraula, cada lletra, i a penes entenia què deien. Don treia importància als errors de Crisòstom en