i organització per part del sacerdot responsable de la comunitat.
Convindria realitzar més iniciatives i experiències per poder estudiar tan teològicament com pastoral i sociològica a traves d’enquestes, el bon resultat i perfeccionament d’aquestes assemblees. No es tracta només de poder complir una obligació sinó de testimoniar l’amor. Ho són ja molts laics que a través de la catequesi, Càritas, moviments d’Església..., vitalitzen i encarnen el missatge cristià donant testimoni de la fe. La seva tasca és insubstituïble, s’han d’animar i promocionar, per ajudar a suscitar nous ministeris en l’Església. Per això s’està treballant en moltes diòcesis, especialment en les més rurals.
Sobre la necessitat d’aquestes assemblees, ha de ser el sacerdot –amb la comunitat– el que ho ha de pensar i proposar, sense oblidar la prèvia creació de grups apostòlics i de formació, com són per exemple les Escoles de Teologia per a laics que aporten un esforç eficaç en aquest moment que per a tota l’Església ha sonat l’hora dels laics. La pastoral massa exclusivista centrada només en el culte té el seus límits; per això convé primer una pastoral d’evangelització, catequesi, etc., estant atents a les realitats i institucions humanes. Només així la comunitat cristiana podrà tenir els autèntics signes de l’Església.
En allò que es refereix als sacerdots no resulta acceptable la concentració dominical de «dir misses» d’un poble a un altre; així com tampoc és acceptable la concentració presbiteral i cultual en els pobles grans o cèntrics. Hauria de cuidar-se molt la formació dels laics, perquè s’integrin en la planificació de la pastoral parroquial i diocesana. En aquest sentit Pau VI deia: «Esteu molt convençuts de la necessitat d’escollir amb criteri i de preparar els animadors, laics o religiosos, i, ja en aquest nivell, el paper del sacerdot apareix capital».75
Finalment, alguns es pregunten sobre l’obligatorietat de la missa dominical i la culpabilitat de la no assistència, sobre la preferència d’assistir a les ADAP o a la missa del poble veí, sobretot quan els mitjans de locomoció són fàcils per poder-se desplaçar. Crec que haurà de ser la consciència recta i ben formada, la que haurà d’escollir entre les ADAP i la missa que se celebra a l’altre poble.
Com a conclusió diria que les ADAP són un camí prometedor que s’està recorrent i amb eficàcia. El «discerniment» de què parla Pau VI als bisbes francesos s’està treballant i s’està fent. Probablement crearà un canvi en la pastoral eclesial del futur. És, per tant, un signe d’esperança i de vida a l’Església.
L’EVENTUAL PRESIDÈNCIA LITÚRGICA DELS LAICS EN ABSÈNCIA DE PREVERE76
Piero Marini
Introducció
En aquests darrers anys ha anat en augment l’interès pels laics en la vida de l’Església, interès certament incrementat des que es va anunciar l’any 1984 que el Sínode dels Bisbes s’ocuparia del tema: «Vocació i missió dels laics en l’Església i en el món als vint anys del concili Vaticà II».
Això ha portat a una renovada atenció cap a les funcions dels laics en la litúrgia i en particular vers la seva eventual presidència litúrgica en absència del prevere. Aquest va ser un dels quatre punts fonamentals tractats en el Congrés dels presidents i secretaris de les Comissions nacionals de litúrgia, organitzat per la Congregació per al Culte Diví l’octubre de 1984. El primer problema referent a les funcions dels laics en la litúrgia, sobre el qual la Congregació cridava l’atenció d’aquestes Comissions, era precisament el de la presidència de les celebracions litúrgiques.77 El paper dels laics en la litúrgia i en la pastoral sacramental fou també el tema de la trobada dels secretaris de les Comissions nacionals de litúrgia d’Europa, que es va fer a Lisboa el maig de 1986: allà es va parlar també naturalment de la presidència78 dels laics en les celebracions litúrgiques.
Sobre el tema de la presidència hi ha una abundant bibliografia, que inclou diversos subsidis pastorals publicats en aquests darrers anys per part d’algunes d’aquestes Comissions nacionals de litúrgia.79 Publicacions recents indiquen que l’interès s’està estenent també a Itàlia.80
La presidència dels laics en les celebracions litúrgiques es presenta com un problema molt particular. Per una banda sorgeix alhora que el de la manca de capellans. Es presenta, per tant, com un problema essencialment pràctic-pastoral. Per una altra, la funció de presidència en les celebracions litúrgiques es reconeguda generalment, per la tradició i la doctrina, com a pròpia del sacerdoci ministerial. No es tracta, per tant, només de trobar un remei provisional a una situació particular o de cercar solucions d’oportunitat en el pla pastoral, sinó d’afrontar una qüestió que comporta el concepte d’Església i de litúrgia. Un dels secretaris de les comissions europees en la trobada de Lisboa va afirmar que de la manera de plantejar el problema de la presidència dels laics en la litúrgia pot dependre el tipus de comunitat que volem tenir en consideració: el tipus catòlic tradicional o el que ens ha proposat la reforma protestant.
Com a punt de partida reflexionarem sobre el significat de la presidència litúrgica, tal com ens ve indicat pels documents del concili Vaticà II i per la reforma litúrgica. Veurem després les possibilitats de presidència litúrgica per part dels laics i les condicions que preveuen els llibres litúrgics. Així serà més fàcil oferir un judici sobre l’oportunitat pastoral d’actuar algunes de les possibilitats de presidència consentides als laics.
Per centrar bé el problema sembla oportú precisar des del començament que es tracta d’una presidència dels laics en les celebracions litúrgiques, i no en els exercicis piadosos del poble cristià o en ocasió de peregrinacions o processons. A més, que el terme «laic» no inclou naturalment el diaca, sobre el qual caldria parlar-ne a banda. I, finalment, que la presidència dels laics es considera aquí en relació amb l’absència del prevere i, per tant, en el context d’una situació contingent i transitòria en què es troba la comunitat.
1. Presidir una celebració litúrgica
Un tractat sobre la presidència en la litúrgia hauria de respondre almenys a tres qüestions fonamentals: què significa presidir una celebració, qui ha de presidir i com s’ha de presidir.
Aquí esmentarem breument alguns elements que poden ser útils a l’hora de cercar una resposta.
El Missal Romà (IGMR 1) presenta la missa com «acció de Crist i del Poble de Déu ordenat jeràrquicament». És evident que aquest Poble ordenat jeràrquicament ha de tenir una presidència. Només així es té en les celebracions litúrgiques una «principal manifestació de l’Església» (SC 41), perquè «cadascú, ministre o fidel, fa tot i només allò que li pertoca» (cf. SC 28). D’aquí es deriva una evident distinció entre la presidència (que és única) i els ministeris, que són diversos i propis dels diferents membres de l’assemblea. La presidència pertany, per tant, a la naturalesa mateixa de la litúrgia i de l’Església.
Per tant, la diferent perspectiva amb què la Lumen Gentium considera l’Església ha trobat la seva expressió en la celebració litúrgica. D’una litúrgia marcadament clerical hem passat a una litúrgia eclesial, en la qual no només als clergues, sinó també a tot el Poble de Déu, i per tant als laics, se’ls reconeixen els oficis i tasques particulars (SC 26.28; IGMR 58-73). Aquesta visió nova de la litúrgia i de l’Església va posar en crisi una determinada idea de presidència litúrgica d’estil antic. Alguns preveres, davant dels ministeris encomanats pel dret als laics, s’han sentit privats d’alguna cosa que consideraven que els pertanyia a ells de manera exclusiva. En alguns casos, sobretot allà on els serveis confiats als laics han anat més enllà del que la lletra i l’esperit de les normes vigents assenyalaven, han acabat per crear una crisi d’identitat del capellà, com va afirmar un dels Pares de la Congregació Plenària d’octubre de 1985.
Amb el Concili i amb la nova litúrgia, la funció de presidir l’assemblea ha adquirit un nou significat. Ja no és vista com exercici de poders jeràrquics, sinó com un servei a la comunitat. El prevere «quan celebra l’Eucaristia, ha de servir Déu i el seu Poble amb dignitat i humilitat» (IGMR 60).81
L’acció