del meu darrere. Jo no m’he girat, però sentia els seus grunyits prims. Era un so desagradable. L’home al meu davant s’ha mossegat el llavi i s’ha passat pel front els dits de la mà esquerra, amb un gest insegur, abans de continuar:
—El pastor alemany venia a trenta metres darrere d’ells. Era una bèstia enorme. Vaig disparar immediatament. Estic segur que el vaig tocar, però el gos no va variar ni la velocitat ni el rumb, potser va tenir un espasme, no n’estic segur, cony, el cas és que vaig tornar a disparar i va desplomar-se, però es va aixecar tot seguit i va arrencar a córrer. Em vaig desesperar i vaig disparar un altre cop, tenia el gos a pocs metres, i aleshores sí, va caure de morros i es va arrossegar de potes enlaire fins a la punta de la meva bota. Però no era mort. Em mirava amb les potes paralitzades, i tot de cop em va fer llàstima, ho reconec, així que em vaig ajupir per fer-li una última carícia al clatell. Llavors va grunyir i va provar de mossegar-me la mà. Vaig saltar enrere i, fet una fúria, li vaig engegar dos trets al cap.
El rostre d’en Lars Haug s’entreveia dins les ombres, la llanterna li penjava sense esma dels dits i retallava una petita esfera groga a terra. Pinassa. Còdols. Dues pinyes. El Pòquer s’estava quiet i callat, i em vaig preguntar si els gossos poden contenir la respiració.
—Hòstia... —he dit.
—Acabava de fer divuit anys —ha dit ell—. És clar que ha passat molt de temps, però no ho oblidaré mai.
—Entenc que no vulguis matar cap més gos —li he dit.
—Ja ho veurem —ha dit en Lars Haug—. Crec que és hora d’endur-me el gos cap a casa. És tard. Vine, Pòquer —ha dit amb to sec i autoritari, i ha començat a baixar el camí. El Pòquer el seguia, obedient, uns metres enrere. Quan han arribat al pont, s’ha aturat i m’ha saludat amb la llanterna.
—¡Gràcies per la companyia! —ha cridat en la fosca. Jo també he sacsejat la llanterna abans de girar cua i enfilar el pendent suau fins a casa, obrir la porta i entrar al rebedor il·luminat. Per alguna raó he tancat amb clau, cosa que no havia fet mai d’ençà que visc aquí. No m’ha agradat, però ho he fet de totes maneres. M’he despullat i m’he ficat al llit, tapat fins dalt amb l’edredó, la mirada clavada al sostre esperant que vingués l’escalfor. M’he sentit una mica imbècil. He aclucat els ulls. Mentre dormia, s’ha posat a nevar, i estic segur d’haver notat que el temps canviava i refrescava, i sabia que m’espantava l’hivern, que m’espantava la neu si en queia molta, i que venint a viure aquí m’havia posat tot sol en un atzucac. O sigui que m’he entossudit a somiar l’estiu i en despertar-me encara el tenia al cap. Hauria pogut somiar un estiu qualsevol, però no, era un estiu molt especial, i ara, assegut a la taula de la cuina mirant la claror que s’estén damunt dels arbres a la vora del llac, encara hi penso. Res no és com aquesta nit, i encara no m’explico per què he tancat la porta amb clau. Estic cansat, però no tant com em temia. Aguantaré fins al vespre, ho noto. M’aixeco de taula, una mica encarcarat, la meva esquena ja no és el que era, i la Lyra alça el cap vora l’estufa i em mira. ¿Tornem a sortir? No, encara no. En tinc més que prou amb aquest estiu que ara, de sobte, comença a turmentar-me. Feia molts anys que no em passava.
2
Sortiríem a robar cavalls. Això és el que va dir palplantat a la porta de la cabana de pastor on el pare i jo vam passar plegats aquell estiu. Jo tenia quinze anys. Era el 1948, un dels primers dies de juliol. Tres anys abans, els alemanys havien abandonat el país, però no recordo que en parléssim encara. En tot cas, el meu pare segur que no. Ell no en parlava mai, de la guerra.
En Jon treia el cap per casa nostra sovint, i a qualsevol hora. Venia a buscar-me per sortir plegats: a caçar llebres, a caminar pel bosc sota la claror pàl·lida de la lluna i pujar al cim del turó quan la calma era absoluta, a pescar truites al riu o a fer equilibris pels troncs de reflexos daurats que encara baixaven davant de casa nostra, arrossegats pel corrent, temps després de la tala. Era perillós, però jo no deia mai que no, com tampoc no deia mai res al pare de quina dúiem de cap. Per la finestra de la cuina es veia un tram de riu, però no era pas allà on fèiem les nostres piruetes funambulistes. Sempre començàvem més avall, a un quilòmetre gairebé, i de vegades els troncs anaven tan rabent i arribàvem tan lluny, que en posar els peus a terra necessitàvem una hora ben bona per tornar a casa passant pel bosc, xops i tremolant de fred.
En Jon no volia estar amb ningú més que amb mi. Tenia dos germans més petits, els bessons Lars i Odd, però nosaltres dos teníem la mateixa edat. No sé amb qui devia anar la resta de l’any quan jo era a Oslo. No me’n va dir mai res, i jo no li vaig explicar mai res del que feia a ciutat.
No trucava a la porta, sinó que pujava silenciosament el camí del riu, on deixava la barqueta a la llera, i es quedava palplantat a la porta, esperant, fins que jo m’adonava de la seva presència. No trigava mai gaire a adonar-me’n. Fins i tot de bon matí, quan encara dormia, de sobte notava un neguit al fons dels meus somnis, com si hagués d’anar al lavabo i lluités per despertar-me abans no fos massa tard, i quan obria els ulls i entenia que no era això el que m’havia despertat, corria a obrir la porta i allà el tenia, amb un somriure als llavis i els ulls mig clucs, com sempre.
—¿Véns? —va preguntar—. Sortim a robar cavalls.
Era evident que el plural érem només ell i jo, com sempre, i si jo no m’hi hagués apuntat, ell hi hauria anat sol i no hauria sigut tan divertit. A més a més, no era gens fàcil robar cavalls tot sol, impossible, de fet.
—¿Fa gaire que ets aquí? —li vaig preguntar.
—Acabo d’arribar.
Sempre deia el mateix i jo no sabia mai del cert si era veritat o no. Dret al llindar de la porta, en calçotets, vaig llançar una mirada per sobre de la seva espatlla. Hi havia filagarses de boira suspeses damunt del riu, ja era clar i feia una mica de fred. La temperatura pujaria en poca estona, però vaig sentir pell de gallina a les cuixes i a la panxa. Tanmateix, em vaig quedar mirant el riu, lluent i suau, que sortia lliscant de sota la boirina i feia un revolt abans de passar per davant de casa. Me’l sabia de memòria. M’havia passat tot l’hivern somiant-lo.
—¿Quins cavalls? —vaig preguntar.
—Els d’en Barkald. Els té a la pastura del bosc, darrere la granja.
—Ja ho sé. Entra i em vesteixo.
—T’espero aquí —va respondre ell.
No entrava mai a casa, potser per culpa del pare. En Jon no parlava mai amb el meu pare. Ni el saludava. Quan ens creuàvem anant a la botiga del poble, clavava la mirada a terra. Aleshores el pare s’aturava, es girava, se’l quedava mirant i deia:
—¿Que no és en Jon?
—Sí —deia jo.
—¿I què li passa? —em deia el pare cada vegada, més aviat molest, i cada vegada jo contestava:
—No ho sé.
I de veritat que no ho sabia, i mai no se’m va acudir preguntar-li-ho. En Jon s’esperava al marxapeu, que era una llosa qualsevol, mirant fixament el riu mentre jo agafava la roba del respatller d’una de les cadires de fusta i em vestia tan ràpid com podia. No m’agradava que hagués d’esperar allà fora, encara que li hagués deixat la porta oberta perquè em pogués veure tota l’estona.
És clar que jo hauria d’haver comprès que aquell matí de juliol tenia alguna cosa especial; potser era la boira suspesa damunt del riu o la boirina que embolcallava el turó, o tal vegada era la llum blanquinosa del cel, o la manera amb què en Jon em va dir el que m’havia de dir, o els seus moviments, o qui sap si era el seu posat, tens, al llindar de la porta. Però jo només tenia quinze anys, i l’únic que em va cridar l’atenció va ser que no portés l’escopeta que sempre duia per si de cas li passava una llebre al davant; i era lògic que no la portés, perquè per anar a robar cavalls només li faria nosa. No havíem de disparar a cap cavall, per descomptat. A mi em va semblar que era el de sempre: tranquil i segur, amb els seus ulls mig clucs, concentrat en el que havíem