alçar un casc. En Jon els estava encerclant per l’altra banda. Em vaig treure les vambes amb dues puntades de peu, vaig abraçar-me al tronc del bedoll i vaig clavar-hi els dits en un greny de l’escorça: primer em vaig impulsar amb un peu, després vaig aixecar l’altre i vaig posar-lo pla contra el tronc, i a poc a poc em vaig enfilar com un mico fins a abastar la branca amb la mà esquerra i recolzar-m’hi i agafar-m’hi amb l’altre braç; llavors vaig treure els peus del tronc rugós i vaig quedar penjat un moment, abans d’enfilar-me a la branca i asseure-m’hi gronxant les cames. En aquella època era capaç de fer aquestes coses.
—¡Ja estic! —vaig cridar sense alçar gaire la veu.
En Jon seia ajupit ben bé de cara als cavalls i els parlava en veu baixa; ells s’estaven quiets, amb les orelles dretes tirades endavant, escoltant aquella veu que era com un murmuri. Des de la meva branca jo no entenia què deia, però quan va sentir el meu “¡Ja estic!” va fer un bot i va cridar:
—¡Hoi! —i quan va obrir els braços, els cavalls van girar-se i van arrencar a córrer cap a l’altre cantó, no gaire ràpid, però tampoc lents, dos van tirar cap a l’esquerra i els altres dos van venir de dret cap al meu bedoll.
—¡Estigues a punt! —va cridar en Jon estirant tres dits enlaire com se saluden els escoltes.
—¡Sempre a punt! —vaig contestar, i em vaig enroscar de panxa a la branca, agafant-m’hi amb les mans per conservar l’equilibri i agitant les cames en el buit com si fossin tisores. Vaig notar al pit una vibració que venia dels cascs repicant a terra i s’enfilava per dins del tronc, i també vaig sentir un tremolor que venia d’un altre lloc, de dins meu, que havia començat a la panxa i se m’havia instal·lat als malucs; però com que no podia fer-hi res, vaig mirar de no pensar-hi. Estava preparat.
I van arribar els cavalls. Jo sentia la seva respiració panteixant, i la vibració a l’arbre era cada cop més intensa, el so dels cascs m’omplia el cervell, i tan bon punt vaig veure sota meu el morro del cavall que tenia més a prop, em vaig deixar caure de la branca amb les cames obertes i estirades, vaig deixar anar les mans i vaig aterrar sobre el llom del cavall, una mica massa amunt, massa a prop del bescoll, i els ossos de les seves espatlles se’m van clavar a l’entrecuix i la nàusea em va pujar fins a la gola. Semblava molt fàcil quan ho feia el Zorro a les pel·lícules, però a mi les llàgrimes em regalimaven galtes avall, i havia de contenir les ganes de vomitar al mateix temps que m’aferrava a la crinera amb les dues mans, i em vaig inclinar endavant i premia els llavis tan fort com podia. El cavall agitava el cap fora de si tot colpejant-me l’entrecuix amb la creu, es va llançar al galop i l’altre va fer el mateix, i vam arrencar a córrer plegats, esquivant les soques i fent retronar el terra. Vaig sentir en Jon que cridava ¡jihaaa! darrere meu, i jo també volia llançar aquell crit, un crit triomfal, però no em va sortir, tenia la gola tan plena de vòmit que no podia respirar. Aleshores vaig obrir la boca i vaig deixar que regalimés coll avall. Una mica de pudor de vòmit barrejada amb la fortor del cavall m’arribava als narius, ja no sentia la veu d’en Jon. Em xiulaven les orelles i els cascs repicaven cada cop més lluny, els cops de creu a l’entrecuix ressonaven dins meu igual que els batecs del cor; de sobte, el silenci es va imposar al meu voltant estenent-se per tot, i va ser en aquest silenci que vaig sentir els ocells. Vaig sentir ben bé la merla al cim d’un avet, i vaig distingir més clarament encara el cant de l’alosa a les altures, i també vaig sentir altres ocells que no sé com es diuen. Era una sensació ben estranya, com d’una pel·lícula muda que li haguessin afegit un so equivocat, jo era a dos llocs alhora i res no em feia mal.
—¡Jihaa! —vaig cridar, i vaig sentir perfectament la meva veu però com si sortís d’un altre lloc, de l’espai immens on piulaven els ocells, una piuladissa que provenia del fons d’aquell silenci, i per un instant vaig ser completament feliç. Se’m va eixamplar el pit com la manxa d’un acordió, i a cada respiració sortien notes noves. Aleshores vaig veure una cosa que brillava entre els arbres davant meu; era el filat. Havíem creuat la cleda al galop i ens acostàvem rabent a la tanca, la creu tornava a masegar-me l’entrecuix, em vaig aferrar amb força i vaig pensar: Ara saltem. Però no vam saltar. Just abans d’arribar al filat, els dos cavalls van frenar i van girar cua, les lleis de la física em van fer sortir disparat en línia recta i vaig passar volant per damunt de la tanca. Vaig notar com les punxes del filat m’esquinçaven la màniga del jersei i vaig sentir una coïssor, i just després jeia estès sobre el bruguerar i amb el xoc tot l’aire m’havia fugit del cos.
Crec que em vaig desmaiar uns segons, perquè recordo que vaig obrir els ulls com si tot comencés de nou: res del que veia em resultava familiar, tenia el cervell buit, ni un pensament, tot net, el cel d’un blau transparent, tampoc no sabia com em deia, ni tan sols em sentia el cos. Flotava sense nom i em mirava el món com si fos la primera vegada que el veia: tenia una lluminositat estranya i era d’una bellesa cristal·lina, i aleshores vaig sentir un renill i el martelleig dels cascs. En aquell moment em va venir tot al cap com un bumerang fendint l’aire que m’encertés de ple al front, ¡pam!, i vaig pensar, merda, m’he quedat paralític. Vaig mirar-me els peus nus que sobresortien entre les mates de bruc: el fil entre ells i jo s’havia trencat.
Encara jeia a terra, completament quiet, quan vaig veure que en Jon s’acostava a la tanca muntat dalt del cavall i dirigint-lo amb una corda que li havia lligat al morro. El va aturar d’una estrebada just a la meva altura i el cavall es va posar de costat, arran de la filferrada. En Jon em va mirar de dalt a baix.
—¿Què hi fas aquí a terra? —va dir.
—M’he quedat paralític —vaig dir jo.
—No ho crec.
—Bah, suposo que no —vaig dir. Vaig tornar a mirar-me els peus i em vaig alçar. Em feia mal l’esquena i tot un costat del cos, però per dins no hi havia res trencat. La sang rajava d’un tall a l’avantbraç i traspassava el jersei, que tenia un bon set just al lloc de la ferida, però això era tot. Vaig estripar el tros de màniga que quedava i me’l vaig enroscar al braç tot recolzant-lo sobre la cuixa. La ferida coïa com una mala cosa. En Jon continuava dalt del cavall, tranquil. Aleshores vaig veure que duia les meves vambes a la mà.
—¿Tornaràs a muntar? —va preguntar.
—No ho crec —vaig dir jo—, em fa mal el cul —tot i que no era ben bé on em feia mal, i em va semblar que en Jon somreia una mica però no ho sé segur perquè tenia el sol de cara. Va baixar del cavall, li va treure la corda del morro i li va fer un gest amb la mà perquè marxés. I les ganes que en tenia l’animal.
En Jon va sortir de la cleda com hi havia entrat: lleuger, sense cap esgarrinxada. En arribar al meu costat, va deixar caure les sabates a terra, damunt les mates.
—¿Pots caminar? —va preguntar-me.
—Crec que sí —vaig respondre, i vaig ficar els peus a les vambes sense lligar-me els cordons, per no haver d’ajupir-me. Vam tornar dins del bosc, en Jon davant i jo darrere amb l’entrecuix adolorit, l’esquena entumida, la pota ranca i el braç encongit contra les costelles, i tot avançant en la boscúria em vaig preguntar si tindria prou forces per fer tot el camí de tornada. Llavors vaig pensar en el pare, que una setmana abans m’havia demanat que segués l’herba darrere de la cabana. Ja era alta i aviat es vinclaria, s’enduriria i formaria una estora de tiges seques que no deixaria créixer res. Em va dir que podia fer servir la dalla curta, més manejable per un aprenent com jo. Vaig anar a buscar-la al cobert i m’hi vaig posar amb totes les forces, imitant els moviments que li havia vist fer quan segava ell, i dalla que dalla vaig quedar xop de suor, però no ho devia fer tan malament per a algú que no hi tenia pràctica. Només que al llarg de la paret hi havia tot un tros d’ortigues altes i tupides, i jo procurava segar sense acostar-m’hi massa. Aleshores el pare va aparèixer a la cantonada de la casa i em va mirar amb el cap de gairell tot gratant-se la barbeta, mentre jo redreçava l’esquena i esperava el seu veredicte.
—¿Per què no segues les ortigues?
Vaig mirar el mànec curt de la dalla i després les ortigues.
—És que fa mal —vaig respondre-li.