innat, com una mena de talent natural, deia en Jon, tot i que no ho deia exactament amb aquestes paraules.
Ell m’havia ensenyat a engegar la por a la merda, i que si em deixava anar en lloc de bloquejar-me pensant les coses, podria aconseguir tots els meus somnis.
—Som-hi. ¡Preparats, llestos, ja! —vaig dir.
Vam baixar plegats al riu. Era molt d’hora. El sol s’enfilava darrere del turó i feia un arc de llum que ho banyava tot amb colors nous, i la boira sobre l’aigua s’anava fonent i evaporant. De sobte, vaig notar l’escalfor sota el jersei, vaig aclucar els ulls i vaig seguir caminant, sense ensopegar ni una sola vegada, fins que vaig endevinar que arribàvem a la llera. Llavors vaig obrir els ulls i, fent equilibris pels còdols, vaig anar a seure a la popa de la barqueta. En Jon la va empènyer i va saltar a dins, i empunyant els rems va posar-se a vogar amb moviments curts i enèrgics per travessar el corrent en diagonal, després va deixar la barca a la deriva una estona i va tornar a remar fins a tocar l’altra riba uns cinquanta metres més avall, prou lluny perquè no ens veiessin des de la cabana.
Vam enfilar el pendís, en Jon primer i jo al darrere, i vam anar resseguint la filferrada de pues que delimitava el prat. L’herba, altíssima, s’aixoplugava sota una fina capa de boirina, aviat seria temps de segar-la i penjar-la als cavallets per assecar-la al sol i tenir farratge. Era com caminar amb aigua fins als malucs, però sense resistència, com en un somni. Jo sovint somiava l’aigua, m’hi avenia molt.
En Barkald era l’amo del prat i nosaltres havíem fet aquell trajecte moltes vegades, ja que passàvem per les seves terres per agafar la pista que duia a la botiga quan hi anàvem a comprar revistes o caramels o el que fos que ens hi arribessin els quartos: un cèntim o dos o fins i tot cinc, alguna vegada, molt poques, que dringaven a la nostra butxaca a cada passa que fèiem; o bé anàvem en la direcció oposada, cap a casa d’en Jon, on la seva mare em saludava efusivament així que entràvem, com si jo fos el príncep hereu o alguna cosa per l’estil, mentre que el seu pare se submergia en el diari local o se n’anava de sobte al graner amb l’excusa d’alguna feina pendent que no podia esperar, i es feia fonedís. Hi havia alguna cosa en el seu comportament que jo no entenia, però per mi ja s’hi podia quedar, al graner. M’importava una merda. De totes maneres, me’n tornaria cap a casa quan s’acabés l’estiu.
La granja d’en Barkald era a l’altra banda de la pista, darrere d’uns camps on cada any alternava la sembra de civada i ordi i que s’estenien fins al límit del bosc, fent angle amb el graner, i enmig del bosc hi tenia els quatre cavalls solts en un terreny força gran que havia tancat amb filat espinós tensat d’arbre en arbre i a dues altures. Ell era l’amo del bosc, que era immens. Era el terratinent més important de la zona. Cap de nosaltres no el podia sofrir, però no sé ben bé per què. Mai no ens havia fet cap mal, ni ens havia adreçat cap mot ofensiu que jo sabés, però tenia una finca molt gran, i en Jon era fill d’un petit granger. Quasi tots els habitants d’aquella vall, a pocs quilòmetres de la frontera amb Suècia, eren petits pagesos i la majoria vivien encara del que produïen les seves granges, de la llet que venien a la central lletera i de la fusta quan era temps de talar. Al bosc d’en Barkald, entre altres, o als boscos d’un malparit de Bærum carregat de calés: milers i milers d’hectàrees que s’estenien cap al nord i cap a l’oest. De diners no n’hi havia gaires, o això semblava. Potser en Barkald tenia algun racó, però el pare d’en Jon no tenia res i el meu anava completament pelat, i si no era així, jo m’ho pensava. O sigui que fins ara continua sent un misteri com va aconseguir arreplegar els diners per comprar la cabana on vam passar aquell estiu. Francament, no he aclarit mai com s’ho feia el pare per guanyar-se la vida —la seva, la meva i la d’altres, ja que això variava molt—, però fes la feina que fes, sempre hi intervenien tota mena d’eines i petits aparells, de vegades molta planificació i barrinament amb el llapis a la mà i molts viatges als llocs més inversemblants del país, on jo no he estat mai ni em puc imaginar com són; el cas és que el pare no estava en nòmina enlloc. Sovint tenia molta feina, de vegades menys, però fos com fos va aconseguir prou diners per aguantar un temps, i quan vam anar a la cabana per primera vegada l’any anterior, va fer una volta escodrinyant-ho tot amb un somriure burleta als llavis, va acariciar els arbres i va seure en una roca a la riba del riu, amb la mà sota la barbeta, i va estar contemplant l’aigua com si totes les coses que l’envoltaven fossin velles conegudes. Tot i que no crec que poguessin ser-ho.
En Jon i jo vam deixar el corriol que travessava els prats per agafar la pista de baixada, i encara que hi havíem passat moltes vegades, aquest cop va ser diferent. Anàvem a robar cavalls, i sabíem que se’ns notava. Érem uns delinqüents. Això canvia la gent, els canvia la mirada i els fa caminar d’una manera peculiar sense que puguis fer-hi res perquè no es noti. I anar a robar cavalls era el pitjor de tot. Coneixíem la llei que impera a l’oest del riu Pecos, havíem llegit els còmics de cowboys i, encara que en realitat fóssim a l’est del riu Pecos, hi érem tant, a l’est, que no venia d’aquí, perquè en el fons tot depèn des d’on et miris el món, i en tot cas era una llei implacable que si t’enxampaven et penjaven de la branca d’un arbre sense pensar-s’ho gens: el tacte aspre del cànem contra la pell fina del teu coll, la cleca que clava algú a la gropa del cavall i el cavall que fuig de sota teu, i tu que arrencaves a córrer fent anar les cames en el buit per salvar la vida mentre precisament la teva vida et passava davant dels ulls amb imatges cada cop més difuses, fins que tu i tot el que havies vist s’esfumava de les imatges i les imatges s’omplien de boira fins a tornar-se negres del tot. Només quinze anys, aquest seria el teu últim pensament, no eren molts, i a sobre per un cavall, i ara, a més a més, ja era massa tard. La granja d’en Barkald s’imposava, ferma i grisa, a la vorada del bosc, i semblava més amenaçadora que mai. Les finestres a aquesta hora del matí estaven a les fosques, però qui sap si l’home no era a dins sotjant el camí i el que hi fèiem nosaltres, i ho sabia.
Però ara ja no podíem fer-nos enrere. Vam baixar uns dos-cents metres per la pista, amb les cames encarcarades, fins que la granja va desaparèixer darrere d’un revolt, vam enfilar un altre corriol que travessava un altre camp que també era propietat d’en Barkald i vam entrar al bosc. Al principi tot era molt fosc i els troncs dels avets estaven molt atapeïts, sense gens de sotabosc, només la molsa verd fosc que s’estenia com una gran catifa flonja sota els nostres peus, perquè la llum del sol no hi tocava mai, i vam seguir la senda en fila índia amb la sensació que el terra ondulava a cada passa que fèiem, en Jon davant i jo darrere, amb les nostres vambes que tenien les soles gastades. Després ens vam desviar com per fer volta, sempre cap a la dreta, fins que la claror es va obrir pas entre les branques que s’havien anat esclarissant damunt dels nostres caps i, tot d’un plegat, vam veure brillar el doble filat espinós. Havíem arribat. Vam fer un cop d’ull a una clariana que ja havien desemboscat, només hi quedaven els pins més joves i els bedolls, un paisatge estrany el d’aquells arbres tan espigats i solitaris, abandonats a la intempèrie, n’hi havia algun que no havia resistit les envestides del vent del nord i jeia estès a terra, tan llarg com era, amb les arrels enlaire; però entremig de les soques l’herba creixia ben verda i espessa, i darrere d’uns arbustos, una mica més endavant, vam veure els cavalls, o els seus culs i les seves cues espolsant mosques i tàvecs. Vam sentir l’olor de tifa de cavall i molsa molla, i vam respirar la fragància, dolça i intensa, embolcallant, d’alguna cosa que era més gran que nosaltres i tot el que poguéssim abastar, una cosa que ens superava: l’olor del bosc que s’estenia sense límit cap al nord, entrava a Suècia, seguia fins a Finlàndia i arribava a Sibèria, un bosc dins el qual podies fer-te fonedís i encara que tot un exèrcit el pentinés durant setmanes no tindrien ni la més mínima possibilitat de trobar-te. Segurament no deu ser tan terrible, vaig pensar, desaparèixer aquí dins; però no estava segur de pensar-ho seriosament.
En Jon va ajupir-se per passar entre els dos filferros prement el de sota amb les mans, mentre jo m’estirava a terra i passava rodolant, i tots dos ens vam trobar a l’altra banda de la tanca sense una esgarrinxada ni un estrip als pantalons ni al jersei. Ens vam aixecar amb compte i vam travessar el prat en direcció als cavalls.
—¿Veus aquell bedoll? —va dir en Jon assenyalant amb el dit—. Vés i enfila-t’hi.
No