amb un balconet.
La primera indústria del Poblenou van ser les indianes. Més endavant s’hi van instal·lar fàbriques tèxtils, blanqueries, foneries, farineres, fàbriques de mosaics, d’aiguardents, de sucre, d’olis i sabons: totes aquestes indústries demanaven gent per treballar. En el pas del segle xix al segle xx, els pobles de l’interior de la província de Castelló, lligats de manera natural amb Catalunya, van generar un flux ininterromput de gent, una gran emigració oblidada, anterior a l’emigració murciana i andalusa. Abans d’aquell incident amb els camions que el va obligar a marxar del poble, el germà petit de la meva iaia, Manuel Puerto, venia a Tarragona a les veremes. Parlava d’un pagès, que li demanava: «¿Estàs tip? ¿Vols un ou ferrat?» El tío Manuel, que mai no va parlar català, recordava aquesta frase que havia sentit de jove, quan res no feia pensar que acabaria vivint a Barcelona. Al segle xix, al carrer Wad-Ras hi havia diversos tallers que fabricaven bótes. Potser alguns d’aquests valencians van ser boters. Fins fa quatre dies, davant la porta del magatzem de can Castells, a la cantonada d’Àvila i Pujades, i a les bodegues Montroy Massana, entre els carrers de Granada i Wad-Ras, se sentia una olor de vi que tombava. Feia anys que estaven tancats però l’olor havia impregnat la construcció. He sentit dir que aquests boters cobraven amb monedes de plata: d’aquí el nom del veïnat. També es diu que els que cobraven amb plata eren els treballadors que a començaments dels anys vint van venir a fer el Gran Metro. La plata era el símbol d’una nova prosperitat.
La casa del carrer Topete, on va viure Generosa Guillamón.
Toga és un poble petit que no surt mai als diaris. Per això em va semblar significativa una notícia de La Vanguardia del 13 d’octubre de 1882, que parla d’unes inundacions que van afectar la Puebla de Arenoso, Montán, Montanejos, Fanzara, Toga, Espadilla i Vallat fins a Onda. Potser va ser el punt de partida d’una emigració que en pocs anys va esdevenir torrencial, fins al punt que el nombre de gent que es deia Guillamón es va triplicar: de seixanta-cinc a dos-cents tretze. Primer van venir la tía del meu pare, Generosa Guillamón i el seu marit, Clemente Franquero i es van instal·lar al carrer Topete. Més tard, Marcelino Andreu, el pare del Marcelino del passatge Mas de Roda, va obrir un bar al carrer Taulat. El meu pare en parlava com si fossin família, i potser ho eren, de lluny. Els meus iaios no se sap exactament quan van arribar. No apareixen al llistat del Padró de 1924 ni al Padró de 1930, però al Padró de 1940 hi ha una nota que diu que el iaio fa trenta anys que viu a Barcelona i la iaia, divuit.
El meu pare va néixer el 1929. A partir d’aquest moment es va produir un degoteig constant de gent de Toga: les germanes de la meva iaia van venir a Barcelona a servir, no es van adaptar i van tornar al poble. Ara em sorprèn veure la meva besàvia, vestida amb bata, a la plaça Espanya i al cim del Tibidabo, i del meu besavi, a les veremes: la tía del meu pare, Enriqueta, que en conserva les fotografies, m’ha aclarit que passaven temporades a Catalunya. El meu pare explicava sempre que havia nascut a les barraques de darrere del Cementiri de l’Est. Quan jo era petit encara hi vivien uns mig parents. Recordo haver estat a la casa, que no tenia res de barraca: era una casa senzilla amb les parets emblanquinades. En aquella època ja devia tenir llum i aigua corrent. Quan els meus iaios es van instal·lar al carrer Luchana, als anys trenta, la casa va esdevenir lloc de pas per als parents, abans que trobessin feina i pis. Uns duien els altres: com fan ara els xinesos i els magrebins. El tío Manuel i la tía Enriqueta van arribar el 1963. Les germanes de la meva iaia es van quedar a Toga, però els seus fills van emigrar en la postguerra: Nicanor i Juanito, fills de la tía Clara i, més endavant, Miguel, fill de la tía Maria.
El meu amic Xavier Bou m’ha proporcionat una dada que va trobar en un llibre de Joan B. Culla: el 1916 la comunitat de castelloners devia ser molt important, perquè va crear el Centro Instructivo Republicano Radical Castellonense, aixoplugat en el Centro Democrático Radical del Poblenou. El seu primer president fou Domingo Gimeno Calpe. Quan l’entitat va tenir prou pes es va instal·lar amb seu pròpia al carrer Luchana, 23. Hi feien funcionar una escola laica. Segons explica Culla, el 1926 encara tenia seixanta socis. De manera que el portal del carrer Luchana 23, amb la gran escala que es veia des del carrer, havia estat el Centro Instructivo Republicano Radical Castellonense! En els llistats d’entitats socials que rebien subvencions de l’Ajuntament de Barcelona a començaments dels anys vint només el Centro Aragonés del carrer Joaquim Costa i el Centro Democrático Radical Castellonense remarquen el lloc d’origen dels socis. El partit de Lerroux devia confiar en treure profit del desarrelament dels castellanoparlants del barri de la Plata.
Quan jo era petit aquest nucli inicial s’havia dissolt, la gent havia deixat de ser i de sentir-se valenciana. Els fills, catalans o castellans, eren barcelonins. El sentit de pertinença s’havia afeblit i ha estat molt després que hem anat reconstruint, amb amics i coneguts, una mena de xarxa. Un company de classe del meu germà es deia Vicenç Gallén: un dia vam descobrir que els avis eren d’Espadilla. Els avis del dissenyador d’Edicions de l’Eixample, Salvador Saura, va resultar que eren d’Argelita. Juanjo Caballero, que durant molts anys va ser l’editor del magazine de La Vanguardia, tenia la família a Fuentes de Ayódar. Un dia que vaig haver de fer una consulta del fons de l’antic Zeleste, al Razzmatazz del carrer Almogàvers, em va atendre un noi que es deia Agustina, com un cosí del meu pare. Ho vaig endevinar: d’Argelita.
A la mateixa finca de la casa on vivíem, a la cantonada de Wad-Ras i Luchana, hi havia un bar molt típic: la gent li deia Bar Montins o Bar Victoriano. De petit la meva mare m’hi enviava a comprar gel per a la primera nevera que vam tenir: una Pingüino. De més gran era el meu pare que m’hi feia anar a comprar tabac, cigarrets rossos que es venien sueltos o a tirar la travessa en una oficina que hi havia a l’entrada de les Apuestas Mutuas Deportivo Benéficas, el famós 1x2. Comptava les monedes i me les posava al palmell de la mà: els diners justos per dos o tres Luckies o Chester sense filtre. Quan vaig començar a preparar aquestes pàgines vaig voler informar-me una mica sobre el Bar Victoriano. A l’home que atenia al taulell tothom li deia Adróver. A l’expedient que es conserva a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona he descobert que es deia Gabriel Adrover, i que estava casat amb Francisca Montins, que el 1973 s’havia fet càrrec del bar que el seu pare, Victoriano Montins, tenia des d’abans de la guerra. Quan el van depurar, el 1939, era un home de quaranta anys i en feia vint-i-set que vivia al carrer Wad-Ras. Vaig quedar molt parat en veure que aquest Victoriano Montins Sanz havia nascut a Zucaina, a 32 km. de Toga per la carretera que va a Cortes de Arenoso i Mora de Rubielos.
Victoriano Montins i José Calpe, nascuts a Zucaina i a Los Calpes de Arenoso, veïns a l'Alt Millars i al Poblenou.
A l’escola on vaig anar de petit, el Voramar del carrer Badajoz cantonada amb Enna –ara Ramon Turró–, no es parlava mai dels avis valencians. Tornàvem pel carrer Enna, i anàvem a comprar xiclets o un polo de sobre al colmado que tenien els pares d’un noi que venia amb nosaltres a classe. Era un noi baix, una mica boterut, molt pelut, tenia unes celles molt negres, unides pel mig, que li donaven un aspecte feréstec. Era una característica de la família: el pare, la mare i la germana tenien tots la mateixa constitució: baixos, grossos, silenciosos i peluts. La botiga era fosca i molt atapeïda de productes. L’home anava sempre amb un guardapols blau. El meu germà diu que semblava el pare del Manolito de la Mafalda. I s’hi assemblava, realment. Un dia en una classe, potser d’història, ens van preguntar per la procedència dels nostres avantpassats. El noi es deia Pedro Calpe Calpe, i ens va semblar molt còmic que fos d’un poble que es deia Los Calpes. Fins avui no he mirat on era: és un poble del terme de la Puebla de Arenoso, a la conca del riu Millars. Els nostres avis eren veïns.
En l’expedient del traspàs de l’establiment que he trobat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona he descobert que el pare del meu amic es deia José Calpe Calpe. Aquella gent devia naufragar en un mar de relacions consanguínies.