família Calpe encara vivia a Los Calpes de Arenoso, perquè en els papers del traspàs hi surt un número de Documento Nacional de Identidad expedit al poble el setembre de 1956. Potser era això el que notàvem d’estrany en el nostre amic: feia quatre dies que havia arribat a Barcelona. Les famílies dels altres nois valencians del Voramar els portaven trenta anys d’avantatge.
D’aquell món de gent de l’Alt Millars en quedava molt poca cosa. La meva iaia encara feia la ruta: l’espardenyeria de l’Eladia, al carrer Taulat, una polleria al carrer Marià Aguiló. Ens omplia el cap amb genealogies complicades i no ens l’escoltàvem gaire. Per al meu pare era un record llunyà. Al carrer Almogàvers hi havia un bar amb un cartell que posava Bar Mijares. Cada cop que hi passàvem pel davant, deia: Proceden de Castellón. Una cosa semblant passava amb els Guillamón que per una o altra raó feien alguna cosa a la vida: un futbolista del Sevilla o un que tenia un bar a Castelló. «Se apellida como nosotros», deia el meu pare, com si volgués demostrar que ell també hauria pogut ser futbolista o tenir un bar.
El meu pare explicava que l’havien enviat a Toga en els anys de la guerra. Sempre havia pensat que era per evitar els bombardeigs. El 1938 una bomba va caure ben a prop de casa i el bloc de pisos alts de Luchana, 18 va quedar tocat: tothom li deia la casa de la bomba. Però entre els papers que vaig rescatar quan va morir i vaig haver de buidar el pis, hi havia, molt desballestat, un Juanito. Obra elemental de educación escrita en italiano por L.A. Parravicini, publicada per D. Gregorio Hernando, una edició de 1911 de la Librería de los Sucesores de Hernando, Madrid. A la primera pàgina duu el segell de la Librería de 1ª y 2ª enseñanza Boix. González Chermá, 64. Castellón. També he trobat un Cuaderno del niño Julián Guillamón. El quadern està editat per Eloisa Más, a Onda. Els treballs d’escola del meu pare duen dates de desembre de 1941 i gener de 1942. Anava a estudi a Toga: es devia quedar molt més temps al poble del que jo pensava.
Un matxo que arrossega un trill. Dibuix escolar del 1942.
Allà va viure una experiència que el va trasbalsar i de la qual parlava només de tant en tant: la mort del tío Basilio. Li havia quedat una experiència de la vida senzilla. Havia fet de pastor i explicava com va patir quan van haver de sacrificar una d’aquelles ovelles que, a causa d’una negligència seva, s’havia trencat una pota. Paladejava els noms dels llocs del poble: al Azud, el Ejido, la Huertica, el Plano. Recordava entranyablement el Puente Colgante que creuava el riu Millars, abans que hi fessin la carretera asfaltada. Parlava d’ocells i de plantes que havia conegut pels camps: Parece una buscareta, deia d’una noia que semblava un ocell molt inquiet. Experimentava una satisfacció en explicar els esmorzars senzills: sube a la porchá y cógete un puñao de higas. Aquestes figues, per al meu pare, eren les pomes d’or.
Julián Guillamón a Toga.
Només va faltar que la temporada 1943-1944, acabat de tornar a Barcelona, el Valencia C.F. jugués la final de Copa contra l’Athletic de Bilbao a l’Estadi de Montjuïc. El partit es va disputar el 25 de juny de 1944. En unes fotografies que he comprat de vell, es veuen uns afeccionats del Valencia C.F., amb traje i corbata, i una banderola blanca animant el seu equip. El meu pare va veure aquell partit i es va fer del Valencia C.F. Havia decidit que seria valencià.
Afeccionats del Valencia C.F. a l'estadi de Montjuïc el 1944.
El 18 de juliol de 1936, quan va esclatar la guerra, tenia set anys acabats de fer. L’any 1942 anava a estudi a Toga. Hi devia passar dels vuit o els nou fins als catorze. No crec que arribés a anar a escola al Poblenou, perquè he trobat una cartilla professional de la CNS, del sindicat del metall i duu els segells de gener-octubre de 1943. El meu pare era un noi de tretze anys, calderer de 3ª del Grupo Transformación y Manufactura Férreas: va passar directament dels camps al taller.
També he trobat un paper de l’Ayuntamiento de Barcelona. Negociado de Beneficencia. Trabajo de Menores.
«Permiso paterno:
Ante mí, Jefe del Negociado de Beneficencia del Ayuntamiento de Barcelona, comparece D. Julián Guillamón, domiciliado en la Calle Luchana 12, 1º 1ª y dice que, como padre que es de Julián Guillamón Puerto le concede permiso para efectuar Trabajos Industriales. De todo lo cual doy fe, y solo para los efectos del párrafo primero del art. 16 del Reglamento para la aplicación de la Ley de 13 de Marzo de 1900, lo hago constar a 19 de Octubre de 1943.»
Eren unes normes del 1900 que encara s’aplicaven per defensar els menors dels abusos de la Revolució Industrial.
«Artículo 16. Para que un menor de edad pueda ser admitido al trabajo tendrá que acreditar:
Permiso del padre, o en su defecto, de la madre, del tutor o del Director del establecimiento donde estuviese asilado, para dedicarse al trabajo.»
Quan passàvem per davant de la Protecció de Menors pel carrer Enna o Wad-Ras, entre Àlaba i Pamplona, sempre deia horroritzat: «¡el asilo!» La meva mare feia el mateix quan parlava de l’Asil Duran que hi havia hagut al carrer Tuset, a prop d’on vivia, amb els meus avis. Els nens d’aquella època es veien tots una mica com nens perduts.
Per al meu pare, Castelló va ser sempre la petita pàtria que va alternar amb la seva gran passió: València, amb les falles i les mascletàs, el barri del Carme i el Bar Barrachina. De gran anava a les festes de la Magdalena, a començaments de febrer, que obrien la temporada de toros. S’instal·lava al poble, on tenia la caseta que va construir el meu iaio poc abans de morir, i pujava i baixava amb algú que l’acompanyés amb cotxe o amb els autocars de Furió. A començaments dels setanta el C.D. Castellón va jugar unes temporades a la Primera Divisió de futbol. L’abril de 1973 vam anar amb els meus pares i els meus tiets a veure el partit contra el F.C. Barcelona al vell Castàlia. Hi ha una pel·lícula de Súper 8 d’aquell dia. Jo duc un abric marró llarg fins als peus i una bandera de ratlles blanques i negres. Ens vam passar el matí cantant «Pam, Pam, orelluts!», el crit de guerra dels afeccionats del Castelló que a tots ens feia molta gràcia. El Castelló va guanyar el Barça 4-0. Sortim passejant pel passeig Ribalta: el típic parc de ciutat provinciana, amb parterres i glorietes, que per al meu pare era com si fos Schönbrunn. Quan es va morir, una de les coses que em van emocionar van ser les fotografies que havia fet de l’antiga estació de Castelló, que va anar a terra el 1998 quan van soterrar la línia. Era el lloc on arribava des de Barcelona, quan anava a les festes del poble, al mes d’agost, o al febrer, per la Magdalena. Era el seu centre del món, com l’estació de Perpinyà ho va ser per Salvador Dalí. Però si per Dalí era el lloc que li permetia fer el salt cap a París i Nova York, per al meu pare era la porta d’entrada a un espai privat, introspectiu, un reducte ideal, on va viure el temps de la innocència, abans d’enfrontar-se al taller i a les dureses de la vida.
L'antiga estació de Castelló, que va anar a terra el 1998.
4
GANGS DEL POBLENOU
Els Quatre Cantons és una travessia del carrer Pere iv. El carrer Sant Joan de Malta arriba des del Clot, creua Pere iv, i a l’altre costat canvia de nom: Marià Aguiló. És el carrer que marca el pas del territori antic de Sant Martí de Provençals al nou veïnat del Taulat, nascut de la industrialització i la colonització d’aiguamolls i finques agrícoles. És també el camí tradicional d’unió entre el Clot i el Poblenou. La gent que vivia al Clot i treballava a les fàbriques del Poblenou feia aquest camí cada dia. Però quan jo era nano, els Quatre Cantons eren una cruïlla sense relleu. A l’alçada