relleu. El carrer principal era la Rambla del Poblenou, que hi corria paral·lela. A la Rambla hi havia l’escola de les monges, les primeres cases altes amb grans vestíbuls d’estil modern, les botigues de joguines: Novedades La Cigüeña, Deportes California i Almacenes Triunfo –amb el paper d’embolicar blanc amb rodones grogues i negres que molts nens associàvem amb el matí de Reis–, l’Aliança Vella i l’Aliança Nova. Els noms antics dels carrers havien quedat com una relíquia del temps antic. Marià Aguiló havia estat el carrer de Sant Pere: la meva iaia tota la vida va dir-li així. El carrer Pere iv era la carretera de Mataró o carretera de França. Era com si el plànol estigués mogut, com la imatge doble de les impressions estereoscòpiques: la carretera de Mataró i la Rambla, Pere iv i el carrer Almogàvers. Dos traçats, dues centralitats, dues imatges en una de sola, un poble i una ciutat.
Els quatre cantons el 1910, quan era la porta d'entrada al Poblenou.
A l’Arxiu de Sant Martí he trobat alguns documents que em fan reviure aquesta sensació d’estranyesa, de no saber ben bé on ets ni quina és la norma que s’ha seguit en la construcció del lloc on et trobes, que tothom que ha viscut al Poblenou ha sentit en un moment o altre. En primer lloc, un expedient sobre la segregació del barri del Taulat que, entre 1863 i 1864, es va voler independitzar de Sant Martí de Provençals i crear un nou municipi. La decisió devia desconcertar les autoritats perquè el 30 de novembre de 1863 el Governador Civil de Barcelona sol·licita informació a l’alcalde de Sant Martí sobre la distància entre el barri del Taulat i el de Sant Martí, el nombre de veïns i els mitjans de transport entre aquests dos nuclis urbans, per veure si la demanda està justificada. Deu dies després, el 9 de desembre, l’alcalde de Sant Martí informa: Sant Martí i el Taulat estan separats per 1.300 metres. Al Taulat hi viuen 815 veïns. La via de comunicació principal és un carrer que va del barri del Clot fins a la platja: el carrer Sant Joan de Malta, que passada la carretera de Mataró (Pere iv) es transforma en el carrer de Sant Pere (Marià Aguiló). S’obre un expedient de segregació i es fa llista nominal «de todos los vecinos del barrio del Taulat con expresión del número de almas de que consta cada vecino y contribución directa que cada uno satisface por su riqueza». És a dir, amb els impostos, que devien tenir un paper fonamental en la decisió de segregar-se. Al nou veïnat hi havia molta indústria i els veïns reclamaven un nou centre administratiu.
El 28 d’abril de 1864, l’alcalde de Sant Martí de Provençals, Pedro J. Vintró, es mostra perplex davant la decisió dels veïns del Taulat de demanar la independència municipal, en un moment en què s’estava començant a construir la Gran Barcelona:
«Los cuatro Barrios que constituyen este distrito municipal, tres de ellos en toda su totalidad, que lo son los de Clot, Sagrera y Taulat y mucha parte del cuatro, el de la Montaña, se hallan comprendidos dentro del perímetro de ensanche de la ciudad de Barcelona, en cuyo plano se hallan trazadas multitud de calles que no tan solo unen el barrio del Taulat con su matriz el del Clot, sino que quedan embebidos dentro aquella ciudad. (…) Ninguna población de las comprendidas dentro la zona del ensanche de la ciudad de Barcelona ha tomado el rápido vuelo que la presente en materia de edificaciones con arreglo al plano aprobado para el expresado ensanche; y estas edificaciones que se han verificado y las que se hallan en proyecto muy luego han de unir los barrios del Clot y Taulat en una sola población por ser los dos de los cuatro existentes que situados en el llano reúnen las principales condiciones ¿No sería una anomalía que dos barrios unidos ya hoy día del modo que dejo indicado y próximos a enlazarse por medio del referido plan de ensanche, se decretase la segregación, cuando a la simple vista del plano mencionado todos juntos han de formar una ciudad en ciernes orgullo de la Nación Española?»
El carrer Almogàvers, tocant a Marina, el 1978, fotografiat per Pepe Encinas.
I ara ve la qüestió central. Si el barri del Taulat es vol segregar, primer cal saber què és. L’alcalde Vintró escriu al governador:
«Éste, al humilde concepto del que escribe, es el punto más delicado de este expediente, por cuanto no teniendo el barrio del Taulat límites jurisdiccionales ni naturales conocidos como son ríos, rieras, torrentes, caminos, etc. se hallan las fincas rústicas y urbanas enclavadas dentro de este distrito y solo fue calificado de tal para los efectos de la Estadística: por otra parte, habiéndose levantado el croquis del terreno por cuenta de los interesados en la segregación según orden de Vd. de 4 del mes último, habrán comprendido en él el terreno que menor les haya parecido, y hasta el punto donde habrán considerado más ventajoso a sus intereses.»
Tenim un barri que es vol segregar, però que no s’acaba de saber on comença ni on s’acaba. Tenim un llistat de veïns del 1864, en el qual no hi ha cap dels cognoms valencians que sovintegen en els padrons de trenta anys més tard. Formen aquest llistat els natius del Poblenou, els primers colons. Badia, Matons, Suñol, Rovira, Castelló, Sánchez, Montal: veïns de la Carretera de Mataró. Ribas, Pujol, Nualart, Caballé, Vidal, Vilagrasa, Surroca: veïns del carrer de Sant Pere. A la carretera de Mataró hi vivien 281 persones, al carrer de Sant Pere, 243, moltes més que no pas al carrer Major (ara carrer Taulat), que havia sorgit paral·lel a la via del tren, on hi havia registrades 139 persones. A la Rambla (calle Triunfo) només hi ha 32 veïns. Quan aquest document es va signar, cap dels carrers del barri de la Plata –Wad Ras, Enna, Luchana, Llacuna i Granada– no existien. ¿Què devien pensar aquella gent del barri del Taulat, quan devien veure arribar aquella riuada de gent de Castelló?
L’altre document té relació amb una finca que hi havia al carrer Luchana, molt a prop d’on es van instal·lar els meus avis i on vaig viure jo de petit. Molts propietaris de terrenys del Poblenou no vivien al barri. Hi tenien camps o fàbriques, que feien funcionar per lloctinents i directors, mentre ells vivien a l’Eixample o a Sarrià. És el cas de les germanes Aurelia, María de la Concepción i Joaquina de Paz y de Canals, propietàries del terreny que hi havia al darrere de casa. Vivien al carrer de Sarrià, 47, 4t 2a. Entre el 1878 que van fer els papers de l’herència de la mare, i el 1888, que en van tornar a fer, les alineacions del plànol havien canviat. Entre el carrer Luchana i Llacuna s’havien construït diferents edificis. El carrer Luchana encara no existia com a tal, però ja es podia calcular la «prolongación de su eje». I aquesta prolongació afectava la propietat de les senyores de Paz y de Canals. En el plànol hi ha dibuixats un huerto, algibe, norias, acequia de la llacuna, camino de servidumbre. A sobre, en vermell, les línies i quadrícules de l’Eixample. Entre el plànol de 1878 i el de 1888 ha desaparegut la «casa huerto», i han sorgit espais de «terreno viable» i de «terreno edificable»: carrers i solars.
Les germanes de Paz y de Canals van acompanyar l’escriptura de «rectificación de división de bienes» de l’herència de la seva mare amb un plànol i una certificació de l’Ajuntament.
«Para la debida y necesaria claridad se acompaña también adjunto el plano geométrico de fecha tres de agosto de mil ochocientos setenta y ocho, en el que, con sujeciones a estacas de replanteo de calles, algunos encajes de ejes de las mismas y señales valladas de una pared, hecho todo por topógrafos del Gobierno Civil con relación al plano del Ensanche y también por el arquitecto municipal o sus dependientes, se señalaron las calles que afectaban al terreno y como en primero de mayo de mil ochocientos ochenta y ocho fue necesario alterar las bases de la división, por lo cual como base fue previo formular un nuevo plano tomando las alineaciones de las calles de las edificaciones ya en parte allí existentes.»
Quina imatge tan potent: els carrers de l’Eixample marcats a terra amb estaques, senyals vallades i trossos de paret, enmig d’una antiga finca rural, regada per les sèquies i canalitzacions de la llacuna. Tot al voltant, les cases que s’havien començat a construir quan encara no s’havien dibuixat els carrers.
La certificació, de 5 de març 1897, s’acompanya d’un formulari estàndard.
«EL