El barri de la plata. Julià Guillamon

o edificio ha de emplazarse en el ensanche de la población, vendrá a cargo del propietario el replanteo de la parte de manzana que le corresponda, al cual será también comprobado por el Arquitecto Municipal y quedará además obligado a cumplir la Ley de 22 de diciembre de 1876 y demás disposiciones vigentes.

      Tercera. Deberá verificar la explanación del trozo de vía correspondiente al edificio que pretende construir hasta la mitad del ancho de la calle y observar las ordenanzas municipales de Barcelona referentes a obras de nueva construcción interín no las tenga propias este Municipio.»

      S’havien acabat els camins de carro, els passatgets, els coberts a banda i banda de camí, els camps: a partir d’ara tot es mantindria dins de la quadrícula.

      L'autobús la Catalana que fins al 1980 va fer la línia Clot-Poblenou.

      Però malgrat aquesta idea unificadora el barri va seguir les seves lleis. Una línia d’autobús, la Catalana, va fer el recorregut entre el Clot i el Poblenou fins al 1980, com si els dos veïnats seguissin units pel cordó umbilical del carrer Sant Joan de Malta. En el seu recorregut pel dèdal de carrers estrets, la Catalana ignorava l’A-19 que connectava amb l’autopista del Maresme i que, pretensiosa i lletja, havia substituït l’antiga carretera de Mataró. Els carrers de l’Eixample no van unir el Poblenou amb Barcelona, tallats per l’A-19 i per la via del tren. A la Diagonal hi havia alguns edificis construïts que permetien calcular la prolongación de su eje (que es reconeixia per la forma del xamfrans). Fins als anys noranta només hi havia quatre trossos construïts, interromputs per fàbriques, descampats i el camp de futbol de l’All i Oli, al bell mig de la cruïlla amb el carrer Llacuna.

      L’any 1963 des de la parròquia de Santa Maria del Taulat es va posar en marxa una revista. La van titular 4 cantons, per recordar la cruïlla de camins que havia estat el centre del barri. Proposaven rutes (els boters, la platja de la Marbella, les galetes Solsona). Parlaven amb veïns singulars: Francisco Martín El Chaparrero, que era torero (n’hi va haver un altre, Sebastián Rengel: cap dels dos no va fer res de bo). Explicaven que Montroy Masana, Frigo i Trinaranjus tenien estands a la Fira de Mostres; que el Poblenou era l’últim reducte dels tramvies de via estreta o que un veí aventurer, José Fiusa, havia naufragat a l’Oceà Índic. Si enviaven un col·laborador al barri de la Plata o als Quatre Cantons n’enumeraven les botigues, com si fossin de sempre i s’hi haguessin de quedar per sempre. «Los cuatro establecimientos que, realmente, forman los 4 cantons son los siguientes: el popular comercio de vinos y licores conocido familarmente por Ca’n Guixer; el garaje de la compañía de Autobuses San Martín (las populares Catalanas); una sucursal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona y otra Sucursal del Banco de Bilbao. También se identifican con el lugar la Pastelería Rodríguez, el pequeño establecimiento destinado a la venta de helados, la sastrería La Africana, la parada de taxis y algunos otros». I després entrevistaven, com si fos una personalitat, l’amo de can Guixer.

      El número 1 de 4 cantons, del 30 de juny de 1963.

      La col·lecció de 4 Cantons es pot llegir de moltes maneres. Com un punt de partida dels moviments de veïns; com un element de resistència al pla de la Ribera i a les actuacions urbanístiques que han acabat per destruir el barri; com el nucli d’on, en diferents etapes, van sortir periodistes de la Transició, com Rafael Pradas o Josep M. Huertas Claveria. M’he apuntat el titular d’un reportatge del 1963: «En los límites de nuestro barrio, el zoo barcelonés es uno de los mejores de Europa». Que bèstia. Quin esforç per evitar ser engolits pel no-res, definir una identitat, dibuixar un territori. Crear un mapa mental que contrastava amb el Poblenou que coneixies, tan fragmentat i inconcret. En tots aquests anys el Poblenou no ha canviat gaire. Petits nuclis de cases antigues enmig d’un desert: abans fàbriques i descampats, més tard tallers i agències de transports, ara hotels i promocions immobiliàries.

      L’any 1977 hi va haver a Barcelona una gran mancança de moneda fraccionària. Transports de Barcelona va instal·lar en els autobusos màquines de cobrament automàtic de la marca Azkoyen. A la línia 36, que comunicava el Poblenou amb la Barceloneta, per l’avinguda Icària, van desaparèixer les unitats amb cobrador, que tenien l’entrada per darrere, amb una plataforma. S’entrava per davant, trobaves la màquina, que era una caixa pintada de groc, amb una ranura per introduir les monedes. Les màquines no donaven canvi i com que el bitllet costava nou pessetes, cada vegada que havies de pujar a l’autobús necessitaves quatre pessetes: en poques setmanes, les monedes de pesseta van desaparèixer de la circulació. El Mercat del Poblenou va fer una emissió de pessetes de llauna, n’hi havia diferents models que duien dibuixats un manat de verdures, dos peixos, un bacallà. Quan anava a plaça, la meva mare tornava amb aquestes pessetes que no valien res i ens feien una il·lusió inexplicable. En alguna capseta, al pis del carrer Luchana, es devien quedar. Les he buscat quaranta anys després, i n’he trobat una col·lecció en una botiga de vell de Saragossa. He descobert que el Mercat de Sant Andreu també va tenir les seves pessetes, de diferents models (amb un formatge, un manat de raves i un pot de conserva). En el llenguatge de la numismàtica, d’aquests diners sense valor legal, se’n diuen monedes de necessitat.

      Pessetes del Poblenou (1978): es van emetre per pal·liar la manca de moneda fraccionària a causa de l'automatització del cobrament dels autobusos.

      Monedes del Poblenou: les guardaríem. Potser ens ajudarien a arrelar. Anys després les podríem ensenyar com s’ensenyen els cupons de racionament i els bitllets de la guerra: com un món que va existir, i que potser encara viu en secret, colgat per una grisor aclaparadora.