enganxat al mar, un mar que un pot seguir amb la mirada fins que es fon en l’horitzó. I vorejant l’aigua hi ha el bosc; arbres que s’alcen atapeïts i abracen les estacions de l’any.
Per a la majoria de gent, no tenen res d’especial, aquest cel, aquesta aigua i aquest bosc. Jo els voldria explicar per què sí que ho són, d’especials, però ara no em ve gaire de gust. Així i tot, els diria: «Saps què hi tenia, jo, al voltant, de petita? Mentre caminava pel carrer cap a l’escola? Sorra i pedres. I grava. I, de vegades, costava mirar-se-la, tota aquella sorra groguenca que t’empolsegava les sabates i cobria les façanes dels voltants. Es ficava al rebedor de casa i la mare havia d’escombrar uns quants cops al dia. I ara, mira! Jo, que vinc de tota aquella sorra, ara visc envoltada de cel i d’aigua! Quin canvi, oi?». Els ho diria perquè trobo que és un argument potent. Un argument de pes. És clar que, en certa manera, també és trist. Vull dir que és trist que desaparegui bona part de l’essència del que hem estat i que al seu lloc hi aparegui alguna altra cosa.
Però no la diré mai, una cosa així, i sé per què. No ho diré perquè no vull que es pensin que vinc del desert. Que formo part d’alguna tribu del desert o alguna cosa per l’estil. Ja se n’imaginen prou, de coses estrafolàries, així que em nego a donar-los més ales. Jo vull dir «sorra», no «desert». Són dues coses diferents, però la gent no ho entendria.
El que em passa a mi és que no sé callar. Sovint m’adono de quan toca fer-ho. La majoria de vegades, però, quan ho faig ja és tard. I és que rarament em puc estar de dir el que penso. Potser no ho hauria de fer. Les persones assenyades no ho fan. La mare no ho fa. I és que, quan el que pensem pot ferir els altres, val més callar. Però jo no me’n surto gaire.
Ara mateix estic ben sola amb el meu dolor. Me n’acabo d’adonar. L’hauria de compartir amb l’Aram. De dona a dona. Però no. Ella és de guardar-se les coses, també.
Quan arriba ja fa gairebé cinc hores que m’han comunicat la notícia. La notícia que aviat em moriré. Sé que ningú no n’hi havia dit res abans. Ho sé, però tot i així em fa empipar. Hi ha les altres, també, però per a elles és diferent. Estan tristes i em trobaran a faltar, però la meva filla… No ho superarà mai, ella. Ho arrossegarà sempre, i per això vull que comparteixi amb mi el seu dolor.
Jo encara jec al sofà amb els ulls mig clucs. Les altres s’aixequen i li obren la porta. Sento la veu d’ella. Veu de cansada. Voldria sentir-la xisclar. Xisclar i plorar, presa del pànic. Però no passa res d’això. Es limita a entrar cap dins i a dir hola a les meves amigues amb aquella veu de cansament. Jo no m’aixeco. Ja vindrà. S’ho pren amb calma. Es queda una estoneta al rebedor amb les altres i els fa preguntes. S’esforça per entendre el que li diuen. Sé que és així, però no m’ho sembla pas, sinó que des d’allà on soc fa l’efecte que s’estigui allà tan tranquil·la fent-la petar. I és llavors que m’empipo de mala manera. Estic aquí ajaguda d’ençà que tot se n’ha anat a la merda, però ella triga gairebé cinc hores a aparèixer i, en comptes de córrer al meu costat, es queda allà a la porta. Noto com se’m va tensant tot el cos: els panxells, les natges, les mans, la cara… Per fi s’asseu al meu costat, a la catifa, però jo no dic res, sinó que tanco els ulls ben fort.
—Hola, mare —em diu.
—Però si ja no en tens, tu, de mare! —li etzibo—. Ningú, no tens! T’has quedat òrfena de pare i mare!
Sento com lluita per recuperar l’alè, igual que les altres. Sento el dolor que acabo de generar. El dolor que ara mateix omple l’aire. I la tristesa. No és gaire de plorar ni de xisclar, la meva filla, ja ho sé, però sí que sento com el dolor se li va escampant pel cos i fa que li costi respirar. Passa una estona. Un parell de minuts, potser. Després s’aixeca i se’n va. Entra al lavabo per mirar de sobreposar-se. Ho fa sempre.
De seguida noto com el plor se m’enfila per la gola i, tot seguit, les llàgrimes que em regalimen galtes avall. Quan s’adonen que estic plorant, les amigues se m’acosten; m’agafen les mans i em passen els dits per la clepsa. Ara són totes al meu costat i ella està sola. Els vull demanar que una d’elles vagi a fer-li companyia, però no aconsegueixo dir res. «S’hi ha d’acostumar», diu una veu que em ressona dins el cap. «Si encara no s’hi ha acostumat, val més que comenci a fer-ho ara.»
L’Aram em llegeix poesia. No ho fa gaire sovint i em sorprèn. Em penso que en llegien amb en Masood. I també em penso que espera que jo ompli el buit que ha deixat el seu pare. Però no ho podré fer. Ens hem assegut al sofà totes dues; ella, sobre els turmells.
—Escolta això, mare. El pare em deia: «Si mai no has enterrat cap dels teus en aquesta terra, aquesta terra no et pertany».
Jo li dedico una mirada buida.
—Entens què vol dir, mare? Que no pots considerar un lloc concret «la teva terra» si mai no hi has enterrat cap ésser estimat. Però nosaltres hi tenim enterrat el pare, aquí.
L’Aram contempla el meu silenci i, tot seguit, mira d’omplir-lo una mica, com si servís d’alguna cosa.
—Els ha escrit una noia persa, aquests versos.
Em venen ganes de dir-li que tot plegat és ridícul. Que, per començar, la terra no és de ningú. Que tot això són collonades patriòtiques. Ningú no pot dir seriosament que la terra li pertany. «El teu pare el vam cremar, i no enterrar», penso després. «L’únic que vam enterrar va ser l’urna. El cos del teu pare, doncs, no és part del territori suec.» Després de pensar-ho, ho deixo anar, i em sento a mi mateixa dient-ho en veu alta. Ja he dit que no sé callar, jo. Tot seguit me’n penedeixo. Veig el dolor que li inflama el pit i li abonyega els músculs del coll.
Mira de trobar un sentit al que li passa. I tant que sí! Mira de tancar el cercle, de lligar caps, per donar sentit a tot aquest caos. Em passa pel cap demanar-li perdó, però al final no ho faig i li dic:
—D’altra banda, suposant que sigui així, què passa, quan un ja n’ha enterrat dos? Com va, la cosa, quan un ja ha enterrat pare i mare al territori al qual vol pertànyer? Que li donen alguna medalla, potser? La «Medalla al Suec de Soca-rel», per exemple?
Llavors ella s’aixeca i va cap a la cuina. Obre l’aixeta. Potser fa veure que omple un got d’aigua. Hi hauria d’anar i treure-hi el cap, però no ho faig, sinó que alço una mica el comandament a distància i canvio de canal. Triga una estona a tornar i, quan ho fa, no diu res. Al cap d’un moment, però, em diu:
—Me’n vaig cap a casa.
Jo m’empipo altre cop i me la miro amb aire sorrut.
—Però si acabes d’arribar!
—Fa quatre hores que soc aquí, mare, i he de marxar.
Jo no vull que se’n vagi.
—Per fer-me visites de metge com aquesta no cal que tornis —em sento dir.
Ella remena el cap i poc després toca el dos. No he aconseguit que es quedi. De fet, ja fa temps que no me’n surto. Sempre acaba tocant el dos.
Pot ser que la vida se t’acabi abans, si vius massa intensament? La gent acostuma a dir-me que ric massa fort. I si, amb cada rialla, amb cada esclafit de riure massa sorollós, se m’han esmunyit dies de vida de dins? I si cadascun de nosaltres disposa d’un nombre limitat d’alenades que s’acaben abans d’hora si ens dediquem a riure massa fort, a discutir amb massa vehemència, o a ballar fins que no podem més? O a cridar consignes mentre correm com esperitats davant de militars i altres membres de les forces de l’ordre? I si, d’alenada en alenada, arriba la ranera de la mort i tot s’acaba? Només ho pregunto.
Començo el tractament. Tres mesos, he trigat a poder-ho fer. Coi de Pasqua.
—En aquests tres mesos, el càncer deu haver corregut, oi?
Em miro fixament l’especialista, la Christina. La meva mirada diu: «Si em moro, la culpa la tindreu tu i la llista d’espera dels pebrots».