la idea, perquè trobava que valia més no fanfarronejar davant dels altres de les bones notícies. Una de les coses que sempre ha fet més por a la mare és el mal d’ull: no volia de cap de les maneres que algú ens mirés carregat d’enveja i ens portés malastrugança. Tot i així, ens va ajudar amb els preparatius, i ja teniu vuit dones en una cuina enmig del baf. La mare i les set filles! Quan hi penso, em sembla un conte de fades. I, segurament, ho era; vivíem immerses en un conte de fades.
La Maryam anava fregint albergínies i traient dels fogons cassoles de carn, una rere l’altra, amb el front lluent de suor. La Mahvash, la Gita, la Shoohreh i la Shabnam seien a terra, amb les seves faldilles curtíssimes i les cabelleres enrossides; quatre dones independents i treballadores que semblaven nines. Els cabells els hi tallava jo i després els hi assecava amb l’assecador de mà, a l’estil de la Farrah Fawcett. Perquè aquell era el món pel qual ens delíem: el món d’Els àngels de Charlie i d’El padrí. Ens volíem fortes i fràgils alhora, salvadores i salvades, en un món que no és pas cap dels mons reals, doncs. Totes quatre seien a terra amb les cames estirades i anaven netejant verdures; la mare feia estona que es mirava amb cara d’empipada els fèmurs llargs i mig descoberts, i al final va agafar una manta i els la va posar al damunt. No volia que se’ns veiés la pell. No volia que ens exhibíssim. Que provoquéssim.
Després hi havia la Noora, la nostra menuda, que n’acabava de fer dotze. Corria amunt i avall, amb les trenes que li anaven en totes les direccions, i no parava de xerrar.
—No entenc per què no podem convidar l’agha Hossein i els nois!
—No pot ser perquè no pot ser, Noora —recordo que va contestar la mare.
—Però per què no? Els coneixem de tota la vida! Vols dir que no s’enfadaran, si no els convidem?
—Encara que els convidéssim no vindrien, Noora.
—I com ho sabeu, que no vindran? Que els ho heu preguntat?
—No vindran per no passar vergonya.
Quan s’adonava que la mare ja no podia més, la Maryam hi intervenia. Aquell havia estat sempre el seu paper: calmar les aigües, protegir les altres, i, en definitiva, donar-nos un cop de mà.
—Vergonya? Vergonya de què?
—L’altre dia va venir en Mustafa i va demanar a la Nahid si es volia casar amb ell, però ella li va dir que no. Que no te’n recordes? Per als homes, aquesta mena de coses són una mica difícils, saps?
—Si li va demanar per casar-s’hi, vol dir que a en Mustafa li agrada la Nahid. Segur que voldrà venir a la festa que li fem, doncs.
—No, Noora. Em sap greu, però la cosa no va ben bé així.
Ara em tocava a mi dir-hi la meva. I mai no he tingut el tacte de la Maryam, jo:
—Que no va ben bé així? És clar que no va així! En Mustafa és un home i l’únic que tenen els homes és el seu orgull. Et penses que li deu fer gaire gràcia, que la noia que li ha donat carbassa vagi a la universitat i que arribi a ser algú? Que es tregui el títol de metgessa? Però si dels sis homes que hi ha a casa seva no n’hi ha cap que hagi passat per la universitat! Cap! Ni els joves ni els grans! No es pot dir que siguin burros, però la meitat ni tan sols ha acabat el batxillerat, i ja et dic jo que no tenen cap ganes de celebrar això meu. Segur que ara mateix ens deuen estar criticant i dient que som unes bruixes i unes meuques!
—Nahid, sisplau!
Aleshores vaig abaixar el cap i em vaig mossegar la llengua. La Maryam no tenia per costum fer-me callar d’aquella manera.
—Bruixes i meuques! Bruixes i meuques! —es va posar a cantussar la Noora entre rialles, mentre seguia saltant amunt i avall per la cuina.
La Mahvash i la Gita es van sumar a aquella mena de cantussol improvisat. Aleshores la Noora se’ls va acostar, va agafar la manta amb què la mare els havia tapat les cames i, després d’obrir i tancar les pestanyes amb coqueteria fingida, se la va posar al cap com si fos un xador.
—Bruixes i meuques? Ja poden anar dient el que vulguin de la doctora Nahid i de totes nosaltres, que no ens interessa gens!
Llavors la meva mirada va topar amb la de la Maryam i les dues vam esclafir a riure. Algú va posar un vinil, i les que encara seien a terra es van aixecar i vam començar a ballar plegades amb fulles d’enciam i ganivets a les mans. Mentre sonava la veu de la Hayedeh, una de les estrelles del pop més famoses al nostre país, nosaltres vam seguir cantant allò de «Bruixes i meuques».
Em vaig recordar d’aquell moment anys després, quan ja feia molt de temps que tant nosaltres com la Hayedeh havíem marxat. Va ser el dia que vam conèixer la notícia de la seva mort. En Masood ni tan sols va alçar la vista del diari que fullejava, però li va dedicar unes paraules. Quatre, exactament:
—Una meuca menys, tu!
Quan penso en el vespre que vam fer aquella festa, el sentiment de pèrdua que em rosega es fa encara més intens. Tot era tan perfecte! La mare i les meves germanes havien cuinat durant dies, i l’oncle, germà de la mare, havia penjat tot de llums al pati; també havia convidat uns amics músics: una dona amb una veu d’allò més dolça, un home ja gran amb un tombak i el seu fill, que tocava el sitar. Veïns i parents no paraven d’entrar pel portal de casa, entre comentaris a mitja veu, visques i auguris de prosperitat. Fins i tot va treure el cap l’agha Hossein; es va aturar al portal amb el barret a l’altura del pit, i quan va veure que sortia a rebre’l es va escurar el coll i em va dir:
—Felicitats, noia!
Després em va allargar un paquetet. Un regal.
Jo m’hi vaig acostar i li vaig fer un petó a la galta. Veure’l aparèixer em va semblar la confirmació de la nova vida que m’esperava, una vida plena de bondats, en què, a diferència del que jo m’havia imaginat, res no aniria malament. Al cap d’un moment va fer mitja volta i va marxar sense dir res. Però tant era; vaig enganxar els ulls a la seva esquena i el vaig seguir amb la mirada fins que va desaparèixer darrere el portal de casa seva. Després vaig tornar amb les meves germanes, corrent i fent saltirons com una criatura petita.
Els músics cantaven i tocaven tot el que els demanàvem, i nosaltres sortíem a ballar, ara unes, ara les altres. Quan s’acabava la cançó, esperàvem la següent amb ulls expectants. No paràvem de ballar. Tant, que dubto que cap de nosaltres mengés res. Ballàvem i cantàvem. Aquell vespre no hi havia ni ombres ni matisos; a l’aire hi havia alegria i prou, alegria perquè la mare, una mare que havia pujat set nenes pràcticament sola, aviat tindria una de les seves filles a la facultat de medicina. Ella, la mare, mirava de passar desapercebuda i no deixar-se veure gaire, però al final la Noora va anar a la cuina a buscar-la i la va fer sortir a fora; aleshores nosaltres la vam agafar pels braços, la vam estirar fins al pati i vam fer rotllana. En veure’ns, la mare va esclafir a riure, es va tirar a l’espatlla el drap de cuina que encara duia en una mà i es va posar a ballar i a cantar al mig de la rotllana. Quan la cançó es va haver acabat, se’m va acostar i em va agafar la cara amb les mans aspres, anguloses i una mica espatllades a causa de tots aquells anys de feina a la perruqueria. Tot seguit em va fer un petó al front, un petó llarg i sonor; la Noora va fer un xiulet admirat i jo vaig haver de tancar els ulls perquè no em veiessin les llàgrimes que se m’hi havien començat a acumular. Al cap d’un moment, la mare va tornar a entrar a casa i ja no en va sortir en tot el vespre. Però a mi tant me feia, perquè sabia que li havia donat una cosa que era important per a ella.
No feia gaire que el coneixíem, però aquell vespre ell també hi era. Acabava d’arribar a la ciutat per començar-hi els estudis i els Soltani l’havien convidat a venir amb ells a la festa; els havia semblat que seria una bona ocasió perquè conegués altres universitaris. Al començament amb prou feines m’hi vaig fixar, però sí que m’havia adonat que la Noora li donava conversa i que ell reia de les bromes que feia i que escoltava amb atenció les ocurrències i històries que la Noora sempre explicava a tothom amb un entusiasme efervescent. No va ser fins força més tard, quan vaig anar a asseure’m a les escaletes