dir així mateix: que trobava irònic fins a quin punt se’ns arriba a castigar pel fet de ser dones. Aquella vegada em va mirar igual que em mira ara, una mica pensativa i en silenci.
—Soc conscient que l’espera es fa difícil —diu, al final—. Però fem tot el que podem.
—I no podíeu haver fet tot el que podíeu fa tres mesos? Així potser encara hauria tingut alguna possibilitat de sortir-me’n.
Es mira els papers que té davant.
—Ara t’ingressarem. Només seran uns dies.
Aleshores calla.
L’Aram li fa un munt de preguntes. Preguntes que a mi mai no se m’hauria acudit fer. Es nota que ha llegit. Estiro una mica el braç i busco la seva mà. Sempre ha llegit molt, ella.
—Que ets metgessa? —li pregunta llavors la Christina.
—No —contesta ella—. Però la Nahid és la meva mare.
Se li fa un nus a la gola i la doctora es descentra una mica i m’adono que perd el fil. Pel que diuen, dedueixo que sí, que el càncer ha seguit avançant i que em vigilaran de prop, per si els tumors fan que alguna de les meves funcions vitals em deixi a l’estacada. Continuen parlant de mi i del coi de funcions vitals com si estiguéssim a punt de signar un acord de divorci, i aleshores deixo d’escoltar-me-les. Val més que sigui l’Aram qui parli per mi.
Quan acaben, sortim del despatx esquifit cap a l’habitació. Ja m’han assignat un llit i jo m’hi assec al cantell. Em miro el barnús de l’administració local i els llençols d’un blanc que tira a gris. La manta és d’un blau ni massa clar ni massa fosc. L’Aram encara em té la mà agafada.
—Tot anirà bé, mare —em diu.
Després se’n va a comprar suc de fruita i alguna revista i jo l’espero allà sense moure ni un pèl.
Torna de seguida, amb la respiració mig tallada. Deixa les dues bosses que du a la mà a terra i després se m’acosta a correcuita i m’abraça. Fort. Deixo els braços ben relaxats al costat del cos i la deixo fer. Mentre ella m’abraça, jo descanso. Ens estem així una bona estona. Em gronxa a poc a poc; li sento el cor que em batega a la galta i llavors penso que l’he fet jo, aquell cor. Que durant un temps va bategar dins meu, que ara batega a tocar de mi i que d’aquí a no gaire haurà de bategar sense mi. Que aviat el meu cor callarà i que aleshores el batec del cor de l’Aram serà una mica el meu, perquè en algun racó d’aquell batec hi seré també jo. Voldria que aquest pensament em reconfortés una mica, però no ho fa. Vull que el meu cor segueixi bategant per si sol, i no haver-me de convertir en una ombra que habiti el cos i la memòria d’algú altre.
Llavors aixeco una mica els braços i me la trec de sobre, amb força. Ella trontolla i gairebé perd l’equilibri. Sembla una criatureta espantada, una cria d’ocell que han fet fora del niu de cop i volta. Em mira als ulls però no hi veu res, perquè estic buida i no hi ha res a veure-hi. Llavors es gira i busca atabalada les bosses que ha deixat a terra. Després se’m torna a acostar amb els sucs i les revistes, plenes de fotografies mig furtives d’aquelles que solen fer els paparazzi. Sap que no tinc esma de llegir. I una bosseta de Werther’s Original, també; l’obre i en posa els caramels en una tassa de plàstic. Em porten records de la infantesa, una infantesa tan llunyana en el temps i l’espai… Tot seguit m’allarga un conillet de peluix blanc amb les orelles molt suaus.
—He pensat… Potser no el vols, però.
Jo l’agafo, me’l poso a la falda i li faig quatre carícies. Mentrestant, ella omple un gerro amb aigua d’una pica més aviat petita. Hi posa flors, un ramet de flors que no trigarà a pansir-se. Són de les que solen tenir a les botiguetes dels hospitals. Em venen ganes de dir-ho en veu alta, que el coi de flors no duraran gens, igual que jo. Però em continc. Si més no, aconsegueixo contenir-me una estoneta. Quan deixa estar les flors, l’Aram s’asseu a la cadira que hi ha al costat del llit.
—En fi! Ara me n’he d’anar —diu al cap de poc—. M’esperen a la feina.
Em torna a agafar la mà; la deixo relaxada entre els dits d’ella.
—Quan tornes?
—Demà, mare. Però et trucaré al vespre.
Demà, tu! Miro el rellotge. Falten tres minuts per a dos quarts de dotze. Llavors compto les hores que em passaré tota sola, desperta, en aquesta habitació d’hospital. Li voldria demanar que es quedés, però com? Ja m’ha dit que marxa, i, encara que l’hi demani, segur que no es quedarà. Ara el tinc jo, el nus a la gola. Ningú no es vol quedar amb mi. Aleshores me la miro.
—Són ben lletges, aquestes flors. Segur que no duraran gens —li etzibo—. I jo, tampoc. Ja te les pots endur, si vols.
Ella fa un bot, com si li acabés d’engegar una bufetada. Clava els ulls a terra uns segons, però no diu res.
—Va, marxa —dic, al final, i em giro d’esquena.
Llavors em frega l’espatlla i, tot seguit, se’n va.
La mare encara no sap que em moro. Jo no l’hi he dit, i he prohibit als altres que n’hi diguin res. No vull que s’angoixi pensant-hi. No hauria de passar, això. Altre cop, no. Una altra filla. Una altra pèrdua… De vegades em venen ganes de preguntar als qui ens acusen d’haver vingut fins aquí per prendre’ls allò que és seu: «De debò us penseu que hi sortim guanyant, nosaltres? Que el que hi hem guanyat és més del que hi hem perdut pel camí?». I tu? De debò et creus que hi has perdut més del que hi has guanyat? De debò et creus que hi has perdut més del que hi he guanyat jo?
El dia que vaig néixer vaig decebre els pares en més d’un sentit. La sisena filla d’una família sense fills mascles. Allò era l’últim que volien. Però hi va haver algú altre que els va decebre encara més, perquè, quan va néixer la Noora, sis anys més tard, es van quedar de pedra. La veritat és que no sé per què tenien aquella dèria. En altres famílies més conservadores, l’arribada d’un fill mascle implicava que de gran aquell nen podria treballar i guanyar diners, mentre que les nenes eren una despesa més. En el nostre cas, però, no era ben bé així. Quan vaig néixer jo, la Maryam ja tenia vint anys i feia de mestra; l’enviaven al camp o a la ciutat, a qualsevol lloc on fes falta. Llavors vivia sola i no només es guanyava la vida, sinó que compartia una part dels diners amb nosaltres.
Cap de les meves germanes més grans va trigar gaire a posar-se a treballar. Algunes feien de mestres, també; d’altres, d’ajudants de recerca. I totes duien diners a casa, on vivíem immerses en un capoll d’orgull i germanor. La mare rebia les clientes a casa. Els tallava els cabells i les tenyia; també depilava celles amb pinces i el borrissol de la cara amb fil. Jo no vaig trigar gaire a aprendre a fer anar el fil i llavors vaig començar a ajudar-la. Les clientes s’estiraven en un matalàs i jo m’encorbava damunt de totes aquelles cares mentre aguantava el fil ben fort amb els meus dits molsudets de nena. Aquí, a Suècia, no ho explico a ningú, això, perquè xocaria amb la manera que tenen ells d’entendre la vida. Les meves pobres germanes treballant de sol a sol i donant pràcticament tot el que guanyaven a la mare, i la Noora i jo escombrant de terra els flocs de cabells i fent anar el fil de depilar per ajudar la família! Suposo que hi haurà qui pensarà que les grans no van poder gaudir de la seva llibertat i independència econòmica i que nosaltres, les més menudes, no vam tenir una infància com cal. Però jo trobo que ens ho vam passar bomba. Qui ho diu, que no se sentien lliures, les meves germanes? I jo, una nena entre dones, somiava com seria créixer i convertir-me en una d’elles. I, mentrestant, aprenia a espavilar-me.
De joveneta tenia moltes qualitats, jo. Era intel·ligent. Ambiciosa. Treballadora. La mena d’adjectius que una es pensa que volen dir alguna cosa. O que la duran a algun lloc.
M’havien acceptat als estudis de medicina. És difícil d’explicar què significava, allò. Era un somni. El somni. La mare i les meves germanes n’estaven tan orgulloses que van plorar emocionades uns quants dies seguits després