li resplendia de felicitat i admiració i, mentre ell m’observava, jo sentia com la inseguretat que m’havia assaltat un moment abans s’anava esvaint amb cada segon que passava. Tant era com anés vestida o si vacil·lava, perquè llavors vaig sentir com mai que en Masood ja sabia qui era jo i què volia, i que ell m’ajudaria a aconseguir-ho. Vaig tenir la impressió que em volia forta i lliure. Que em volia així més del que m’hi volia jo i tot.
Una tarda càlida de poques setmanes després, jo m’havia quedat estudiant a la biblioteca fins tard. Quan s’acabaven les classes solia tornar a casa de seguida per ajudar la mare, però, durant aquells primers dies de vida universitària, alguna cosa havia canviat, com si tot d’una m’hagués adonat que la meva vàlua residia sobretot en el fet que jo era jo i no tant en el que pogués fer amb els altres. Era una idea que mai no m’havia passat pel cap abans, però també és veritat que no vaig trigar gens a oblidar-me’n.
En comptes d’agafar l’autobús, vaig tornar passejant, i, mentre anava deixant enrere els carrers de la ciutat, observava les parelles joves amb cara d’enamorats amb qui anava ensopegant. Em vaig fixar en una que seia en un banc d’un parc i que es parlaven a cau d’orella, i en una altra que cridaven com bojos, immersos en una picabaralla, davant d’una paradeta de gelats. Allò no ho volia pas per a mi, jo; mai no ho havia volgut. No volia ser la dona de ningú i haver-me de passar la vida cuidant els altres. No volia acabar com la meva mare. I tant que no! Allò era l’últim que volia! Així i tot, no em treia del cap l’amor. No em treia del cap en Masood. Volia estar amb ell, però no volia ser «seva». Però la cosa no va així. Mai no ha anat així.
Quan per fi vaig ser davant del portal, em vaig trobar tots els llums apagats. Vaig pensar que, segurament, la mare i la Noora ja dormien, però, quan vaig haver travessat el pati no gaire gran i vaig haver obert la porta de casa, vaig sentir un cantussol que procedia de la cuina. Mentre penjava la jaqueta i deixava els llibres al rebedor, em vaig dir que devia ser la ràdio, però la veu m’era familiar, així que vaig afinar l’orella i vaig seguir escoltant. Llavors vaig sentir una remor d’aigua corrent, també. Em vaig acostar a la cuina de puntetes i la primera a qui hi vaig veure va ser la mare. Seia al lloc de sempre amb els ulls tancats i un got de te a les mans, i es gronxava suaument endavant i endarrere, al ritme de la melodia, com si es bressolés a ella mateixa. Llavors vaig entrar cap dins i, quan els meus ulls van topar amb l’esquena d’en Masood, vaig fer un bot de la sorpresa. Era dret davant de l’aigüera i fregava amb moviments suaus els plats del sopar, tot cantant, i amb les mànigues de la camisa arromangades.
No s’havien adonat que acabava d’entrar i els vaig veure tan tranquils que no vaig voler destorbar-los, així que vaig fer mitja volta i vaig marxar. Tot seguit me’n vaig anar al dormitori i em vaig ficar al llit; durant una estona, vaig contemplar la Noora, que dormia profundament al llit del costat. Mentre me la mirava, vaig seguir sentint el cantussol suau provinent de la cuina, i recordo que els ulls se’m van omplir de llàgrimes. Tenir en Masood a casa amb nosaltres em proporcionava un sentiment de seguretat que fins llavors no coneixia.
Un divendres al matí, a trenc d’alba, en Masood va picar fluixet a la porta de casa i jo vaig sortir corrents a rebre’l. Llavors ja havia guardat les faldilles i les bruses elegants en un calaix i les havia canviat per pantalons acampanats, una de les camises de quadres de la Noora i unes sabates ben còmodes. Tampoc no duia ni gota de maquillatge, i, quan ell em va abraçar, em vaig tensar una mica. Em sentia despullada. Al descobert. Més al descobert del que m’havia sentit amb totes aquelles faldilles tan curtes. Però allò aviat canviaria. Canviaria perquè, poc després, vaig deixar de pensar en mi com una cara i prou i em vaig començar a veure com un manat d’idees i pensaments, uns pensaments i unes idees que em farien sentir força més segura i protegida que tot el maquillatge del món.
Havíem quedat per anar cap a les muntanyes a trobar-nos amb altra gent, la gent que eren amb ell al bar el dia que m’havia matriculat. Ens reuníem sovint, però havíem de mirar d’esquivar la policia i els soldats, i les muntanyes ens engolien i ens amagaven de tots ells, orgulloses.
Vam sortir de la ciutat amb el seu cotxe, però un cop als afores el vam aparcar a una distància prudent del peu de la muntanya. Des d’allà vam continuar a peu. Aquelles caminades milloraven la nostra resistència física i ens preparaven per a una altra mena de resistència. Era màgic, una màgia que ens omplia mentre el sol tot just començava a brillar, baix, a l’horitzó. Era un dia clar, i l’aire encara era fresc. L’adrenalina ens recorria el cos, i els peus pràcticament ens anaven sols. Sols i endavant. Recordo el frec dels nostres peus a terra. En marxa. Lluitant pas a pas.
Quan ens vam haver acostat prou al lloc on ens havíem de trobar, en Masood va proferir aquells dos sons. El primer indicava que érem nosaltres; el segon, que no ens havia seguit ningú. Al cap d’un moment va arribar la resposta: un altre senyal acústic, que ens assegurava que no hi havia roba estesa.
En Saber, en Rozbeh, l’Ali i la Soraya ja ens esperaven. Llavors encara fèiem servir els nostres noms de debò i tampoc no vivíem soterrats, en la clandestinitat, com vam haver de fer després. Ens vam saludar amb calidesa, amb petons a les galtes i veus nítides. L’Ali va servir te per a tothom i en Saber, el cap de grup, va encetar la reunió. Parlava inclinat lleument endavant, amb un peu sobre una roca immensa i les mans recolzades en una cuixa. Veure’l feia posar la pell de gallina; s’havia arromangat les mànigues de la camisa i duia una armilla prima i unes sabates sofertes, ideals per caminar. I, darrere seu, els cims, daurats, lluents i poderosos sota la claror del sol del matí. Sovint penso que tots nosaltres ens vèiem com una part més d’aquelles muntanyes; ens crèiem igual de poderosos. Igual de ferms. Immortals. Homes i dones de pedra.
Quan vam haver acabat de parlar de política, en Rozbeh va agafar el sitar i es va posar a tocar. Des d’allà on érem vèiem altres grups; n’érem centenars, i la música ens arribava de totes bandes. Melodies d’harmònica. Cants. En Masood xiulava al compàs, i la Soraya cantava: «Ara que l’hivern s’ha acabat, la primavera aixeca el cap». Jo m’hi vaig afegir al segon vers: «La nit s’ha esmunyit, i les flors roges del sol s’han tornat a obrir».
Ens vam quedar allà asseguts una bona estona. Un garbuix de botes i de boines. I de trenes. Cares sense maquillar.
«Al pit hi duem boscos i astres…»
Va ser allà on va començar tot.
La revolució ens va caure al damunt com una pluja d’estels. De fet, no sabria dir quan ens vam adonar que el que teníem entre mans era una revolució. Que érem revolucionaris. El que sí que sé és que nosaltres volíem ser-ho. I tant que sí! Tot plegat havia començat com comença l’anhel d’una criatura petita. Com quan els infants somien que de grans seran astronautes, estrelles de cine, o presidents d’un país.
Quan vam conèixer en Saber, ell estava a punt d’acabar la carrera d’enginyeria. Semblava un lleó. Bell. Immens. Fort. La seva força saltava a la vista quan caminaves darrere d’ell, una força que li recorria la musculatura de l’esquena a cada moviment. Per això tots n’estàvem una mica enamorats, d’en Saber, tant els nois com les noies. No se n’acostumen a conèixer gaires, de persones com ell, al llarg de la vida, i crec que jo estic contenta d’haver tingut l’oportunitat de coneixe’l, tot i que alhora penso que tant de bo que els nostres camins no s’haguessin creuat mai. I que en Masood i jo mai no ens haguéssim conegut, que mai no hagués aparegut per casa, i que jo hagués seguit passejant-me per la universitat amb les meves faldilles curtes com si res i hagués continuat amb la meva vida tal com era llavors.
També trobo que vam ser uns idiotes. Ho teníem tot. Tot el que un podia arribar a desitjar. Érem dels més afortunats del nostre país i, en certa manera, teníem més que els més rics. Teníem un futur a les mans al qual havíem de donar forma nosaltres mateixos. En Saber! Ell s’hauria d’haver conformat a convertir-se en un home ben vestit, amb una dona preciosa, una casa ben gran, unes quantes criatures, un cotxe o dos i whisky del bo. Però no! Vam anar tots darrere els principis. L’autèntica llibertat. Allò era el que volíem per a nosaltres, però, sobretot, també per als altres. Ens seduïa la bellesa de la idea mateixa, la idea