ecològic és més saludable o que els productes modificats genèticament són perjudicials no tenen en compte els resultats que diuen el contrari. En anglès anomenen cherry picking aquesta pràctica de triar només els resultats que ens donen la raó i deixar de banda els que ens porten la contrària, com quan en una plata de cireres triem les més vermelles i ignorem les altres.
La pseudociència no és mala ciència, però algunes pseudociències poden contenir elements propis de la ciència, com la terminologia, les bates blanques o les màquines. La diferència és que no apliquen el mètode que fa servir la ciència i no posen a prova les seves afirmacions, que acostumen a ser dogmàtiques i poc fonamentades. Dir que els productes de l’agricultura ecològica són més sans que els de l’agricultura convencional és mala ciència, perquè els resultats dels estudis no diuen això. Dir que alguns aliments “depuren” o “desintoxiquen” el cos és pseudociència, perquè els conceptes de depuració o desintoxicació no tenen res a veure amb l’alimentació. La diferència és important. La mala ciència pot ser un tema de debat, perquè es basa en la selecció de dades. Algú que defensa la bondat del vi ecològic fa mala ciència, i hi ha dades suficients per rebatre’n els arguments. En canvi, la pseudociència es basa en creences que no es poden debatre. Si algú creu que un aliment el purificarà (eliminarà les toxines del seu cos), aquella discussió no anirà enlloc: ho creu i punt. Potser el millor que es pot fer és proporcionar el coneixement i les eines perquè cadascú adquireixi el criteri per contrastar d’una manera crítica la informació que rep i pugui prendre decisions ben informades.
Potser mai no se sabrà realment per què Hwang Woo-suk i Andrew Wakefield van fer trampes; potser va ser per prestigi, per ambició de triomf o per diners. Ambdós casos són exemples mediàtics de mala ciència, i un d’ells, la publicació que relacionava la vacuna triple vírica amb l’autisme, va proporcionar evidències falses a una creença pseudocientífica perillosa. Va fer créixer el moviment antivacunes, que ha provocat tants danys des de finals del segle passat i és un exemple de l’impacte que pot tenir la mala ciència sobre les persones i la societat.
10 / 100
DES DE QUAN DISTINGIM ENTRE CIÈNCIA I PSEUDOCIÈNCIA?
La ciència, tal com la coneixem ara, és un invent modern. Els grecs antics no feien ciència, sinó filosofia. De fet, durant molts anys la gent que estudiava el món es feien dir “filòsofs naturals”. Darwin es definia com a “naturalista”. La paraula científic no apareix en anglès fins al principi del segle XIX, i la separació entre ciència i filosofia va trigar ben bé dos-cents anys a completar-se, entre els segles XVI i XVIII.
Per això, si no hi havia ciència, tampoc no hi podia haver pseudociència. A les universitats medievals es podia estudiar astrologia i dret sense que ningú no hi veiés cap contradicció. Científics de la talla de Newton i Kepler, que van comprendre els moviments dels planetes abans que ningú, creien en l’astrologia amb tota naturalitat. El mateix passa amb l’alquímia: els primers químics van desenvolupar tecnologies i conceptes científics a partir d’uns plantejaments que no podem anomenar pseudocientífics, sinó precientífics.
Això no vol dir que, en temps de Newton, no hi hagués debat, però els termes eren uns altres. Es parlava de superstició, contraposada a la religió. Durant aquella època, les explicacions científiques dels fenòmens naturals van anar guanyant terreny a costa de les explicacions religioses (cristianes, que eren les de referència a Europa). El debat no era entre ciència i pseudociència, sinó entre ciència i religió.
Tampoc no vol dir que totes les teories científiques que s’han demostrat errònies fossin pseudociències. Simplement, eren teories errònies. La frenologia, l’homeopatia i altres que van aparèixer durant el segle XIX no van passar a ser considerades pseudociències fins que no van rebutjar passar pel filtre del mètode científic. Hi ha molta literatura sobre el mètode científic, i és un problema filosòfic de primera magnitud, però a grans trets hi ha un consens sobre el que es pot considerar una demostració científica. Mentre una teoria se sotmet a una demostració és una teoria, i si falla és una teoria refutada (o en revisió). La categoria de pseudociència s’aplica a les teories que es neguen a passar proves o que, encara que fallin les proves, algú les continua defensant.
Per això no podem dir que la teoria geocèntrica de l’univers, segons la qual la Terra és el centre de l’univers al voltant del qual giren tots els cossos celestials, fos una pseudociència en temps de Ptolemeu. Quan Copèrnic va proposar la teoria heliocèntrica va passar a ser una teoria competidora, que explicava els moviments dels planetes de manera més simple, però tot i així va trigar més d’un segle a imposar-se. El filòsof Thomas Kuhn anomenava això un canvi de paradigma, que és una expressió que ha fet fortuna fora del seu camp especialitzat.
En el sentit que en parlem ara, les pseudociències van aparèixer durant el segle XIX. En aquest moment, el mètode científic estava prou establert per posar a prova pràcticament qualsevol teoria, per molt esotèrica que semblés. Per exemple: l’èter era un concepte que es feia servir per explicar el fet que els planetes suressin per l’espai, i se suposava que estava format per matèria. L’any 1887 Michelson i Morley van fer un experiment enginyós, amb miralls i llums, van demostrar que l’èter no existia, i des d’aleshores ningú més no hi ha cregut.
Moltes àrees de la ciència són altament especulatives, perquè la ciència explora els límits del coneixement i intenta eixamplar-los. Per força això inclou la possibilitat d’estar equivocat, de vegades molt equivocat. Mentre una idea estigui a disposició de la comunitat científica perquè la posi a prova forma part de la ciència, ni que sigui en estat temptatiu. En el moment que una proposta es retira del joc, no admet que es facin experiments per validar-la o no reconeix els resultats dels experiments que la descarten, es converteix en una pseudociència.
El criteri de demarcació, la manera de distingir el que és ciència i el que no ho és, és un tema present des de l’antiguitat, però no és fins al segle XX que els filòsofs de la ciència l’escometen seriosament. Encara no hi ha una resposta que valgui per a tots els casos: no totes les ciències poden fer experiments modificant variables (com l’astrofísica o la paleontologia), i algunes ciències no poden posar en pràctica tots els seus models (com la física teòrica). Sempre hi ha una zona grisa on es pot debatre si una àrea del coneixement és ciència o no. Tot i així, és important tenir una mínima idea sobre com distingir-les.
11 / 100
EN QUÈ ES DIFERENCIA L’ASTROLOGIA DE L’ASTRONOMIA?
Quan els primers humans observaven el cel nocturn devien fer-se moltes preguntes, la majoria de les quals eren, llavors, summament difícils de respondre: què eren els punts que brillaven intermitentment al firmament? Què se suposava que eren altres punts que brillaven amb una llum que no palpitava i que estaven al cel només durant unes quantes nits? Què era aquella gran bola lluminosa que nit rere nit canviava de forma fins desaparèixer completament i així successivament? Què eren els punts brillants que apareixien fugaçment amb una cua lluminosa i s’esvaïen en un instant?
Els nostres avantpassats van anar observant regularitats: les estrelles i el Sol sempre sortien per l’est i s’ocultaven per l’oest; la Lluna creixia i decreixia d’una manera periòdica, mostrant invariablement les mateixes fases; durant diferents èpoques de l’any les estrelles es disposaven fent figures que canviaven al llarg de les estacions. El cel nocturn podia interpretar-se com un gran “calendari”. Les observacions sistemàtiques i els càlculs matemàtics van permetre formular teories que responien molts interrogants. El coneixement dels astres és un dels exemples més genuïns de metodologia científica: plantejar preguntes, formular hipòtesis, realitzar observacions, fer càlculs i enunciar respostes. El calendari que proporcionava el cel nocturn va permetre predir les estacions, anticipar l’arribada del fred, de les pluges, de l’època més propícia per caçar o per iniciar una migració. Com més exacte era el coneixement i la predicció dels moviments del Sol, la Lluna i les estrelles, més seguretat hi havia en sortir de cacera,