es basa en el fet que els bebès i els animals no tenen cap expectativa amb el tractament; per tant, el nucli accumbus de l’encèfal, al qual s’atribueix l’efecte fisiològic del placebo, no pot actuar per provocar cap efecte.
No és fàcil avaluar, en cada cas, l’eficàcia de la suposada teràpia, però hi ha evidències que els nens petits i els animals responen a l’efecte placebo. S’ha fet recerca veterinària en animals domèstics, sobretot gossos, per establir si aquest efecte també pot actuar-hi… i, efectivament, hi actua: alteracions com l’osteoartritis o la diarrea poden ser tractades eficaçment amb fàrmacs, però l’administració de placebo també fa millorar, als ulls del veterinari i del propietari, la salut de l’animal. El més sorprenent és que gossos amb malalties neurològiques, com l’epilèpsia, milloren amb placebo. Si el tractament és analgèsic, la manera d’avaluar-ne l’eficàcia és preguntar-ho al propietari del gos, el qual pot estar condicionat per les expectatives que té sobre el tractament (ni ell ni, evidentment, el gos no ho saben). L’efecte placebo afecta el propietari del gos (més que el gos), i s’anomena placebo induït. Altres experiments, sobretot amb rates, consistien a subministrar el fàrmac efectiu en injeccions seguides i després canviar el contingut de la injecció per un placebo, fet que recorda l’experiment del reflex condicionat de Pavlov. En aquestes situacions es va observar, en molts casos, que el placebo també feia efecte. En aquest cas s’anomena placebo condicionat. També és interessant una recerca amb animals de granja: investigadors noruecs, l’any 2004, van comparar l’eficàcia dels antibiòtics per solucionar la mastitis en una seixantena de vaques; a un grup se’ls administrava antibiòtic, a un segon grup un tractament homeopàtic, al tercer grup un placebo. El grup que va millorar més va ser el tractat amb antibiòtics, però també van millorar les vaques tractades amb homeopatia i placebo, sense diferències significatives entre tots dos grups.
En el cas de les criatures és més complicat: com es pot avaluar la millora d’alguns símptomes d’un bebè si no és fent preguntes als pares? Sembla que aquí el placebo induït també hi té un pes considerable, sobretot si els pares tenen expectatives i confiança en el tractament.
En tot cas, sembla clar que existeixen diferents tipus de placebo que actuen segons processos diferents. Rere el terme placebo, i l’efecte que produeix, probablement s’hi aplega tot un seguit de mecanismes biològics i psicològics que encara no coneixem prou bé.
19 / 100
EN QUÈ CONSISTEIX UN ASSAIG CLÍNIC?
No existeix un únic mètode científic que serveixi per a totes les àrees de la ciència. Cada disciplina té la seva manera de validar hipòtesis, en funció de la matèria de treball. Una hipòtesi d’ecologia marina i una d’astrofísica difícilment tindran un experiment comparable, però totes dues treballen en un mateix marc conceptual: cal fer experiments que posin a prova la nostra hipòtesi d’una manera que qualsevol observador imparcial accepti els resultats com a vàlids, tant si la confirmen com si la descarten.
En medicina, aquests experiments es diuen assajos clínics, i comproven si un medicament o una intervenció mèdica tenen algun efecte beneficiós sobre uns pacients. Són experiments que solen durar anys, que es fan a hospitals de diversos països i que estan fortament regulats. Qualsevol persona pot comprovar quins assajos clínics s’han fet, estan en marxa o en preparació al web Clinicaltrials.gov. Pràcticament qualsevol medicament que comprem a una farmàcia o qualsevol tractament que hem rebut a un hospital ha superat un o més assajos clínics.
Els detalls poden arribar a ser molt complicats, però la idea bàsica d’un assaig clínic és donar a un grup de pacients un producte que creiem que els funcionarà, i comparar aquests pacients amb un altre grup de pacients que reben un altre producte. De vegades la comparació es fa amb un placebo, però cada cop més la comparació es fa amb el tractament que rebrien aquests pacients si no formessin part de l’assaig clínic. Això és important, perquè no seria acceptable que una persona deixés de rebre tractament quan entra en un assaig. Pot ser que el producte candidat a medicament no funcioni, i és un risc conegut i acceptat, però de cap manera no es pot deixar sense tractament algú. Hi ha malalties que no tenen tractament, i en aquest cas la comparació sí que és amb un placebo.
Abans de poder fer un assaig clínic, cal fer una recerca preclínica amb animals que faci pensar que el producte pot ser eficaç i segur en persones. Pot passar que un producte funcioni en animals i no en persones, però dècades de recerca mèdica ens han ensenyat que donar un nou medicament a persones sense passar abans per animals comporta un risc molt alt que alguna cosa vagi malament i els pacients en surtin perjudicats.
Els assajos clínics tenen quatre fases, numerades de l’I al IV (així, en números romans, una de les rares aparicions d’aquesta grafia). A la fase I de l’assaig clínic es dona el producte a voluntaris sans per confirmar que les dosis són tolerables i que no hi ha cap efecte secundari inesperat. Després es dona el producte a un nombre petit de pacients, al voltant d’un centenar, per veure si té efecte o no. Si el nombre és massa petit pot passar que no hi hagi diferència entre el grup control i el grup tractat, i per això s’intenta fer el grup més gran que admeti l’organisme regulador (i el pressupost, perquè tot plegat és molt car). Molts medicaments es queden aquí: la fase II no mostra una diferència prou gran perquè valgui la pena continuar el desenvolupament.
Si tot va bé, es passa a la fase III, en què es dona el producte a un nombre gran de pacients, normalment en hospitals de diversos països. Aquí és caixa o faixa: d’una banda, els nombres són (o haurien de ser) prou grans perquè una petita millora sigui evident, però, d’altra banda, un efecte advers estrany que no es detecta en un grup petit pot aparèixer en un grup d’uns quants milers de pacients. La fase IV és precisament això: el seguiment dels possibles efectes adversos que només es poden veure quan prenen el fàrmac molts milers, o fins i tot milions, de persones.
Els assajos clínics tenen moltes imperfeccions. Fins fa relativament poc no era obligatori registrar-los: una empresa farmacèutica podia fer un assaig i, si no sortia bé, simplement no dir res i estalviar-se la mala publicitat que pot afectar la cotització en borsa. També és obligatori dir per endavant què es vol mesurar, quina és la definició de l’èxit. Si no, es podia agafar algun paràmetre secundari i considerar-lo important.
Un assaig clínic és un procés molt lent i car que assegura que els productes que arriben als pacients tenen una eficàcia (ni que sigui parcial) i una seguretat (encara que hi hagi uns efectes adversos coneguts). Per això qualsevol producte que s’ofereixi a pacients i que no hagi passat per aquest procés és, com a mínim, sospitós.
20 / 100
SI A MI EM FUNCIONA, LI FUNCIONARÀ A TOTHOM?
Tots els lectors i lectores que ja tenen una edat recorden aquella polsera metàl·lica oberta que acabava en dues boletes als extrems. La van comercialitzar a finals dels anys vuitanta diferents empreses i rebia el nom genèric de polsera biomagnètica. “Només es ven en farmàcies”, en deia la propaganda, i hi afegia: “va bé per a qualsevol mal i malestar”.
Fa uns quants anys també era freqüent que molts cotxes duguessin una tira prima de cautxú que penjava d’un dels extrems posteriors del vehicle. Deien que en fregar l’asfalt descarregava l’electricitat estàtica, i això evitava que els conductors es maregessin. A casa en dèiem “la goma del mareig”.
Hem de retrocedir molts més anys —de fet, gairebé només ho podem trobar als antics llibres de medecina— per sentir parlar de les sagnies (amb talls fets directament a la pell o amb sangoneres que xuclaven la sang) que s’aplicaven per curar diversos mals.
La polsera biomagnètica, la goma del mareig i les sangoneres segur que van alleugerir, respectivament, el malestar, el mareig o els símptomes d’una infecció a moltes persones, però realment funcionen? Són eficaces?
Per respondre aquesta pregunta amb rigor no hi ha altre remei