és una distòpia catastrofista on s’han creat regles internes versemblants (la catàstrofe i els trífids).
El cinema, fins i tot amb més èxit comercial que la literatura, ha posat a les pantalles films de ciència-ficció com ara 2001: a space odyssey (Kubrick, 1968), Alien (Scott, 1979) o Blade runner (Scott, 1982). Tal com expressa el terme, la ciència-ficció és un relat inventat per un escriptor o un guionista que especula amb els fets reals (no sempre sobre ciència o tecnologia), però els fets no succeeixen de veritat; l’autor ha de crear regles que proporcionen coherència científica i versemblança a la trama. Les sèries televisives de ciència-ficció que han proliferat en els darrers anys, algunes vistes per milions de persones, poden agradar més o menys, però no són en cap cas pseudociència, com tampoc no ho són La Fundació ni El dia dels trífids o qualsevol obra del gènere.
Cal distingir de la ciència-ficció el gènere fantàstic, que combina màgia i bruixeria amb una lògica pròpia a partir del joc que proposa l’autor, que va creant regles pròpies sobre la marxa. En aquest cas, el que és important és la meravella dels fets fantàstics, generalment envoltats d’èpica, més que la versemblança. La ciència-ficció i la pseudociència, en canvi, es basen en la versemblança, però la diferència es troba en la intenció de qui explica la història: si pretén mantenir el relat com a ficció (ciència-ficció) o si pretén intervenir sobre el món real (pseudociència).
Fa poc més de dos-cents anys, Mary Shelley va crear un monstre a la riba del llac Léman. Al monstre se li han atorgat moltes interpretacions: potser la més repetida és que la ciència pot arribar massa lluny. La ciència-ficció és útil per reflectir la naturalesa humana o per aprofundir en els dilemes morals de la societat. Cada relat o novel·la del gènere es basa en regles pròpies, més o menys coherents, però cal no oblidar que sempre és ficció, que no pretén ser real. Les pseudociències també generen les seves regles, més o menys versemblants, però en cap cas no pretenen ser ficció i, com el monstre que va fabricar Victor Frankenstein, se’ns poden girar perillosament en contra, sobretot quan es relacionen amb la salut de les persones.
14 / 100
QUÈ ÉS L’EFECTE FORER?
El 1948, el psicòleg nord-americà Bertram R. Forer (1914-2000) va realitzar un experiment que consistia a lliurar un test de personalitat als seus estudiants. Uns dies més tard, va retornar a cada estudiant un informe personalitzat del resultat del test, és a dir, un escrit que descrivia la seva personalitat, però amb la peculiaritat que era exactament el mateix text per a tothom i estava copiat d’una columna d’astrologia d’un diari local. Posteriorment, cada estudiant havia de valorar, en una escala que anava del 0 al 5, com s’ajustava l’informe a la percepció que tenien de la seva pròpia personalitat. El resultat final de l’avaluació va ser una mitjana aritmètica de 4,26. El mateix experiment s’ha repetit en diverses ocasions i els resultats es troben sempre al voltant de 4,2.
Posem-nos al lloc d’un estudiant que va fer l’experiment fa més de setanta anys. Va rebre un informe sobre la seva personalitat que deia això:
Tens la necessitat d’agradar i ser admirat per altres persones i, no obstant això, tendeixes a ser crític amb tu mateix. Tot i que la teva personalitat presenta algunes febleses, generalment ets capaç de compensar-les. Tens un potencial considerable sense utilitzar que encara no has aprofitat. Ets disciplinat i tens autocontrol extern, però tendeixes a preocupar-te i sentir-te insegur internament. De vegades tens dubtes seriosos sobre si has pres la decisió adequada o has fet el que és correcte. Prefereixes els canvis i la varietat, i et sents insatisfet quan et posen restriccions i limitacions. També t’enorgulleixes de pensar d’una manera independent, i no acceptes les afirmacions dels altres sense proves suficients. Trobes que no és gaire assenyat ser massa franc quan mostres qui ets als altres. De vegades ets extravertit, afable i sociable, mentre que en altres ocasions ets introvertit, cautelós i reservat. Algunes de les teves expectatives tendeixen a ser poc realistes.
Qui no es veuria reflectit en una descripció com aquesta? La validació subjectiva revela un engany sobre un mateix que podria aplicar-se a la majoria de les persones. L’efecte Forer es basa a combinar d’una manera empàtica aspectes positius i negatius que tots tenim (o voldríem tenir) i consisteix a acceptar com a vàlida una asseveració sobre un mateix perquè creiem que prové d’una font fiable.
Moltes pseudociències, sobretot les que pretenen descriure la personalitat, endevinar els fets del passat o la predicció del futur, basen la seva credibilitat en l’efecte Forer, encara que qui practica la pseudociència no n’hagi sentit parlar mai.
15 / 100
ÉS POSSIBLE DEMOSTRAR LES AFIRMACIONS DE LES PSEUDOCIÈNCIES?
Una de les característiques de la ciència és que fa prediccions que es compleixen: sobre moviments de planetes, sobre reaccions químiques, sobre canvis en un ecosistema quan es modifica una variable o sobre l’aparició de bacteris resistents en una placa d’agar amb antibiòtic. O sobre moltes altres coses. Hi ha altres maneres de definir la ciència, però una és que la ciència fa prediccions que es poden demostrar.
Segons aquest criteri, qualsevol activitat humana que permeti fer prediccions demostrables és una ciència. Per tant, una manera de distingir una ciència d’una pseudociència és que les pseudociències fan prediccions no demostrables.
Algunes empreses fan servir horòscops o grafologia en la selecció de personal. Si algú volgués demostrar la validesa d’aquestes eines faria un estudi de seguiment d’aquest personal, en comparació amb el d’altres empreses que hagin seleccionat d’altres maneres, com per exemple avaluant el currículum o fent proves pràctiques. Potser resulta que en un cas els treballadors duren més temps a l’empresa, aporten més valor, demanen menys baixes laborals o tenen menys problemes de relació dins l’empresa. O potser no. Amb una mostra prou gran hauria de ser possible veure-hi diferències, si és que n’hi ha. Si resulta que afegir la grafologia al procés de selecció fa que se seleccionin millors candidats, això indicaria que la grafologia està detectant alguna cosa que no es pot detectar de cap altra manera, i que està fent unes prediccions comprovables. Per tant, si això és significatiu estadísticament, caldria considerar que la grafologia és una ciència, i caldria posar esforços a entendre quins mecanismes fan que funcioni.
El mateix es pot aplicar a qualsevol altra afirmació sobre el món. Des del moment que és possible comprovar-les, es converteixen en afirmacions científiques. Les afirmacions de la pseudociència no es poden comprovar, perquè en el moment en què es comproven deixen de ser pseudociència i passen a ser ciència.
16 / 100
QUÈ ÉS UN RITUAL I PER A QUÈ SERVEIX?
Agafar una copa per beure és un gest que no té més importància. Ara bé, alçar una copa amb el braç estirat, fer un gest amb el cap i dir unes paraules especials és una cosa completament diferent. És un ritual. En aquest cas, un brindis. Brindem per desitjar-nos salut (i ho diem: “salut!”), felicitat, sort, o combinacions de les anteriors. És un ritual habitual a tot arreu, amb variacions dels gestos i les paraules. El destinatari del brindis tindrà salut, sort o felicitat? Potser sí, i potser en part serà a causa del seu entorn social, les persones que brinden per ella. El que sí que podem saber és que el brindis per si mateix no tindrà cap efecte directe més enllà de la felicitat del moment (excepte si el brindis és amb una beguda alcohòlica, que tindrà un efecte negatiu sobre la seva salut per l’acció de l’alcohol en l’organisme).
La nostra vida és plena de rituals de tota mena. Alguns estan relacionats amb les creences religioses i tenen una estructura molt establerta. Tothom ha vist senyar-se alguns jugadors de futbol en sortir al camp, per exemple. Altres són socials, i canvien d’un lloc a un altre. N’hi ha de personals: les paraules que ens diem per tranquil·litzar-nos abans d’un examen, o el fet de portar una peça de roba concreta en situacions d’inseguretat per donar-nos sort. L’origen de