—que són atributs molt humans— van envair el coneixement dels astres. Les constel·lacions van adquirir significat mitològic i es va atribuir a la posició de les estrelles i els planetes en el moment de néixer una persona la determinació del seu caràcter i el seu futur. Als eclipsis, la Lluna, la posició relativa de les estrelles i els planetes se’ls atribuïa la capacitat de predir no només els fenòmens naturals, sinó també l’esdevenidor de les persones i de les societats. L’astrologia, així, prenia cos en les societats humanes. L’astronomia i l’astrologia van néixer juntes. L’una observava el cel i el catalogava, l’altra especulava fent prediccions de futur sobre el destí de l’ésser humà.
L’astrologia popular prové directament de Claudi Ptolemeu, el primer astrònom, que va treballar a la biblioteca d’Alexandria durant el segle II. Ptolemeu va codificar la tradició astrològica dels babilonis. Va proposar un model geocèntric, d’acord amb les creences religioses que proposaven que la Terra era el centre de l’univers i el Sol i els altres astres hi giraven al voltant.
Els astròlegs de l’antiguitat es quedaven sense feina o eren severament castigats (especialment els que aconsellaven els poderosos) si s’equivocaven en les seves prediccions. Per tant, havien de ser molt cauts i, probablement, ambigus en els presagis perquè els errors semblessin encerts si volien conservar la feina… i, de vegades, la vida.
A l’antiga Xina i a Roma l’astrologia era propietat exclusiva de l’emperador; qualsevol ús privat d’aquest poderós art era considerat una ofensa capital. Era un delicte greu llegir els presagis del cel si no s’era l’astròleg oficial. A la Xina, els astròlegs de la cort que realitzaven prediccions equivocades eren executats. L’astrologia es va desenvolupar com una combinació enginyosa d’observacions, de matemàtiques i de dades curosament enregistrades i uns pensaments confusos i enganyosos.
D’altra banda, els astrònoms que contradeien les creences religioses eres criticats, perseguits i sovint condemnats per la Santa Inquisició. El polonès Nicolau Copèrnic, el pare de l’astronomia moderna, a principis del segle XV, va qüestionar el model geocèntric de Ptolemeu i va proposar un model heliocèntric, en el qual el Sol i no la Terra era l’astre al voltant del qual giraven els altres. Copèrnic va ser criticat per l’Església, però no va ser jutjat ni condemnat per la Inquisició. Anys més tard, el filòsof, matemàtic i astrònom Giordano Bruno va defensar les idees copernicanes. Va ser condemnat i cremat per la Inquisició l’any 1600. El toscà Galileu Galilei, un altre savi que va fer moltes aportacions a l’astronomia, era un ferm defensor de les idees de Copèrnic i les va poder demostrar amb l’ajut d’observacions telescòpiques. Va ser censurat i perseguit per l’Església. La Inquisició li va prohibir parlar, debatre i discutir les idees de Copèrnic. El 1633 va ser jutjat i condemnat a reclusió perpètua, però en retractar-se no va ser empresonat i la condemna va ser commutada per arrest domiciliari. Galileu, considerat el pare de la ciència moderna, va romandre reclòs a casa seva fins que va morir, el 1642.
12 / 100
ÉS POSSIBLE EL CONEIXEMENT EN LES PSEUDOCIÈNCIES?
Arran d’una intervenció nostra als mitjans, una persona ens escriu dient que ha estudiat homeopatia a una universitat anglesa durant cinc anys i que, per tant, en sap més que nosaltres i no tenim raó quan diem que és una pseudomedicina. Una altra ens diu que s’ha format en acupuntura a una universitat xinesa, i que aquest coneixement mil·lenari és perfectament sòlid.
En part, tenen raó. Una persona que dediqui molt temps, fins i tot anys, a estudiar alguna cosa sempre en sabrà més que una altra que hi dediqui menys temps. No cal anar a l’homeopatia o l’acupuntura per trobar-ne exemples: només cal veure com alguns aficionats al futbol coneixen els jugadors i entrenadors d’un munt d’equips.
Un altre exemple: els seguidors de la sèrie Star Trek, la saga de Tolkien o els llibres de Harry Potter poden discutir sobre detalls minúsculs d’un personatge secundari que a l’observador casual li ha passat completament per alt. És innegable que han adquirit un coneixement. En una competició de respondre preguntes sobre la seva sèrie favorita sempre superaran algú que la conegui superficialment.
Aleshores, què passa amb algú que ha estudiat acupuntura a la Xina? Té un coneixement que no tenim els autors d’aquest llibre?
Sí, és clar. Algú que ha estudiat els llibres d’acupuntura en sap més que nosaltres, de la mateixa manera que algú que ha fet una col·lecció de cromos de futbol sap més coses de futbol que nosaltres. No ho podem negar, perquè és fàcilment comprovable fent un grapat de preguntes. El que importa és quina relació té aquest coneixement amb el món real.
En el cas dels cromos de futbol, no hi ha dubte que saber qui és el porter del Barça és un coneixement vinculat al món real. Qualsevol dia ens el podem trobar pel carrer i el podem felicitar per la seva actuació del cap de setmana.
A diferència dels cromos de futbol, l’acupuntura no es basa en el món real. Els mapes de meridians i punts són a la mateixa categoria conceptual que els mapes de la Terra Mitjana inventada per Tolkien: són molt detallats, però no corresponen a un territori que els humans puguem trepitjar. Una astròloga que escriu els horòscops a un diari important de Barcelona deia un dia que hi ha gent que s’inventa els horòscops i fan quedar malament els astròlegs que en saben de veritat. El problema és com distingir entre algú que s’ho inventa i algú que no. Aquest és un punt central de les pseudociències: dos astròlegs poden discutir sobre el que esdevindrà al món o a determinades persones quan un planeta passa per davant de tal o tal altra constel·lació, i poden referir-se a llibres centenaris per defensar els seus punts de vista, però no hi ha manera de saber qui té raó, excepte comprovar si encerten les prediccions, i aquí l’historial dels astròlegs és poc impressionant.
El coneixement en les pseudociències no és gaire diferent del que passa amb els estudis de teologia. Una persona que hagi dedicat temps a l’estudi dels textos sagrats d’alguna religió els coneixerà millor que la resta de la gent, però això no vol dir que aquell déu existeixi, o que hagi dictat tal llibre o tal altre. Les discussions teològiques que han donat lloc, per exemple, als dogmes catòlics són discussions entre humans sobre temes humans, i és impossible resoldre-les com es resoldria un dubte sobre qui és el porter del Barça, o sigui, consultant l’àlbum de cromos.
13 / 100
LA CIÈNCIA-FICCIÓ ÉS PSEUDOCIÈNCIA?
Durant l’estiu de 1816 encara romanien a l’atmosfera les cendres del Tambora, l’estratovolcà que va fer erupció a Indonèsia a l’abril del 1815. Lord Byron, John Polidori, Percy Shelley i Mary Shelley van passar uns dies d’aquell estiu fred a la Vil·la Diodati, a la riba del llac Léman. Els quatre escriptors van conjurar-se, per separat, a escriure una història de terror. Mary Shelley va ordir un relat que més tard es convertiria en la novel·la Frankenstein, o el Prometeu modern. Va ser el naixement de la ciència-ficció com a gènere literari.
Isaac Asimov, escriptor nord-americà d’origen rus, va definir la ciència-ficció com una branca de la literatura que tracta de les respostes humanes davant els canvis, majorment els provocats per la ciència i la tecnologia. Asimov mateix, als anys cinquanta del segle passat, publicà la novel·la La Fundació, en la qual ideava la psicohistòria, un compendi de psicologia, història i matemàtiques que permetia predir amb exactitud el futur de la humanitat. Asimov es va treure de la màniga (és a dir, de la seva imaginació prodigiosa) una disciplina científica en la qual es vertebrava la trama. La psicohistòria no existeix, però és necessària per construir la ficció. L’escriptor no pretenia establir cap nova “ciència”, però va haver de fer-la versemblant perquè la novel·la funcionés.
El dia dels trífids, una novel·la escrita pel britànic John Wyndham, és una obra de ciència-ficció catastrofista: una radiació d’origen desconegut deixa cecs els éssers humans. Existeixen unes plantes, els trífids, que poden desplaçar-se i atacar els supervivents. Wyndham va iniciar la narració amb un fet fictici: un fenomen d’escala