100 qüestions per identificar la pseudociència. Jordi de Manuel

perquè la malaltia segueix el seu curs natural; una millora de l’ànim pot confondre’s amb una cura o, senzillament, els símptomes milloren per l’efecte placebo. Pot ser que no hi hagi cap relació causa-efecte, però qualsevol raonament mai no superarà l’inapel·lable “a mi em funciona”. Hi ha pocs exemples on es manifesti tan bé la subjectivitat, on es perdi una mirada en perspectiva que distorsioni la realitat. El cert és que les opinions i les percepcions individuals no tenen gaire valor per decidir si un tractament funciona, però el poder de les conviccions i l’autosuggestió és inexpugnable, i “a mi em funciona”, o “m’han dit que funciona”, continua sent l’argument més utilitzat per defensar una teràpia o un producte miraculós.

      Diuen que George Washington, primer president dels Estats Units i heroi de la independència, va morir la tarda del 14 de desembre del 1799 probablement perquè va perdre uns dos litres de sang en ser tractat amb sagnies i sangoneres per una infecció respiratòria. Malgrat tot, aquesta pràctica es va continuar realitzant per curar moltes afeccions. De gomes per al mareig fa anys que no se’n veuen, als cotxes. La polsera biomagètica, en canvi, va renéixer el 2009, però la reencarnació era un objecte de silicona amb un holograma: la Power Balance. Costava més de trenta euros i va ser un fenomen de masses. A Espanya la duien personatges populars com ara alguns esportistes, periodistes, polítics i, fins i tot, membres de la monarquia. Probablement l’efecte placebo, la suggestió, va funcionar per a uns quants, però era una estafa en tota regla tal com van haver d’admetre els fabricants pocs anys després. El problema és que la polsera tornarà a reencarnar-se d’aquí a uns anys i hi haurà persones que diran: “a mi em funciona”.

      21 / 100

       QUÈ ÉS LA RECERCA A DOBLE CEC?

      Posem per cas que un laboratori farmacèutic pretén investigar l’eficàcia d’un fàrmac en la reducció del contingut de colesterol a la sang. Evidentment, el disseny de la recerca seguirà una metodologia que maximitzi la fiabilitat dels resultats: la formulació clara d’una hipòtesi, el control rigorós de les variables dependent i independent, la fixació d’altres variables que poden influir en els resultats (edat, alimentació, exercici…), la realització de les rèpliques, la mida suficient de la mostra, la qualitat de les analítiques i el tractament estadístic adequat de les dades.

      El control de la variable independent d’aquest experiment consisteix a tractar amb la mateixa dosi del fàrmac un grup de persones —l’anomenarem grup experimental— en períodes concrets o no subministrar-lo, és a dir subministrar a un altre grup de persones —el grup control— un placebo (exactament amb la mateixa dosi i periodicitat que el fàrmac), que en un principi no hauria d’influir en la reducció del colesterol a la sang. Sovint la comparació no és amb un placebo, sinó amb el medicament que es dona habitualment a aquell tipus de pacients. Aquesta comparació és més difícil, perquè cal demostrar que el candidat a fàrmac és millor que un altre fàrmac, no un placebo.

      La metodologia de la recerca a doble cec consisteix en el fet que cap persona del grup experimental (que pren el fàrmac) ni del grup control (que pren el placebo) sap amb què l’estan tractant i, a més, l’investigador tampoc no ho sap (hi ha un registre codificat mitjançant el qual posteriorment es pot conèixer qui correspon a cada grup i com ha estat tractada cada persona). Així doncs, els pacients o voluntaris són “cecs” i no veuen (no saben) què prenen, però també ho són els investigadors: doble cec.

      Aquest requisit metodològic pretén que l’efecte placebo tingui la mínima incidència sobre l’efecte del fàrmac en el pacient o el voluntari de l’assaig, però també en la predisposició que pot tenir l’investigador per interpretar les dades d’una manera esbiaixada en el cas que conegués què havia pres el pacient o el voluntari.

      Així doncs, en els experiments a doble cec, ni els pacients (que solen assignar-se a cada grup a l’atzar) ni els investigadors coneixen qui pertany al grup experimental i al grup control. Els recercadors només ho sabran després que s’hagin analitzat i tractat estadísticament les dades.

      Fins i tot hi ha assajos a triple cec. Ni els pacients, ni els investigadors, ni les persones que processen les dades (els estadístics, en cas que hi participin) coneixen quin grup és l’experimental i quin és el grup control.

      Tornem a la situació de recerca del fàrmac per reduir el colesterol. Posem pel cas que els resultats obtinguts sobre el grup experimental (els que prenen el fàrmac) no són significativament diferents que els del grup control (els que prenen el placebo). Llavors hauríem de concloure que el fàrmac investigat per reduir el colesterol a la sang no és eficaç.

      22 / 100

       QUÈ ÉS UNA TERÀPIA? QUÈ ÉS UN TERAPEUTA?

      Algunes professions estan regulades per llei i no es poden exercir sense un permís vinculat a una titulació. Això es fa per protegir els ciutadans: els constructors de les catedrals medievals no van estudiar arquitectura a la universitat, i bé que aguanten dretes, però hem acordat posar una barrera d’entrada i ara no es pot fer un habitatge sense que se’n faci responsable un arquitecte titulat (i, a més, col·legiat). En altres llocs és diferent, però en general cada cop més tendim a prioritzar la seguretat. L’escriptor Pere Calders explicava que quan va arribar exiliat a Mèxic als anys quaranta trobava molts professionals que anunciaven a la porta del despatx “ejerce sin título”, però dubtem que ara això sigui habitual.

      La medicina és una d’aquestes professions regulades. Qualsevol pot dir que és escriptor i no li cal cap títol ni cap permís, però si diu que és metge ha d’ensenyar un títol que ho confirmi.

      Molta gent vol fer de metge perquè creu que sap la manera de guarir malalties, però no vol fer l’esforç d’estudiar medicina. La solució és fer-se dir terapeuta, que és una paraula no regulada per llei i que es pot fer servir sense cap permís. Per descomptat, hi ha terapeutes que saben el que es fan i ofereixen teràpies que tenen efectes beneficiosos sobre les persones. De seguida venen al cap els fisioterapeutes, que són uns professionals titulats que apliquen un coneixement escrupolosament alineat amb el dels traumatòlegs i la resta de professionals de la salut.

      Per tant, una teràpia és una acció que té un efecte mèdic. Pot ser una manipulació, com la que fan els fisioterapeutes per millorar la mobilitat d’una articulació, o pot ser una irradiació, com quan s’apliquen raigs X a un tumor en una sessió de radioteràpia. Una teràpia és una acció que, poc o molt, millora l’estat de salut d’una persona.

      Com que no és una paraula regulada per llei, qualsevol acte pot ser una teràpia. Un informe de l’Instituto de Salud Carlos III publicat el 2011 avaluava l’efecte de 139 teràpies naturals, entre les quals l’abraçadateràpia, la cromoteràpia, la sonoteràpia i la teràpia de renovació de memòria cel·lular. L’informe arribava a la conclusió que la majoria d’aquestes teràpies no tenien cap efecte, i unes quantes tenien un impacte sobre el benestar, però no sobre la salut. És a dir, que un massatge als peus o escoltar música agradable fa que una persona malalta es trobi millor, però no li fa res a la malaltia.

      La possibilitat de fer-se dir terapeuta i guanyar-se la vida practicant teràpies no validades científicament és atractiva perquè es pot tenir el benefici de la professió mèdica sense haver de fer l’esforç de formar-se, ni la responsabilitat legal d’afrontar les conseqüències en cas d’error.

      Hauríem de posar en dubte la formació d’una persona que es faci dir terapeuta, la qual cosa no vol dir que no ens pugui ajudar o fins i tot solucionar problemes de salut, però d’entrada podria ser que no en sabés prou per ajudar-nos. La dificultat consisteix a saber per endavant si aquest és el cas.