El meu any de repòs i relaxació. Ottessa Moshfegh

de l’escriptori juntament amb uns quants parells de sabates de taló, mitges, uns sostenidors push-up, una mica de maquillatge i una reserva de cocaïna que no havia fet servir al llarg d’un any. Vaig pensar de robar alguna cosa de la galeria; la foto d’en Larry Clark que la Natasha tenia penjada al despatx, o la guillotina. Em vaig decidir per una ampolla de xampany: un consol tebi i, per tant, adequat.

      Vaig apagar tots els llums, vaig posar l’alarma i vaig sortir. Era una nit fresca de principis d’estiu. Vaig encendre un cigarret i em vaig quedar dreta davant la galeria. Els làsers no estaven encesos, però a través del vidre veia l’alt caniche blanc que mirava cap a la vorera. Ensenyava les dents, un ullal d’or li centellejava a la claror del fanal. Un llaç de vellut vermell li cenyia el pentinat bombat. Tot d’una em va aflorar un sentiment a dins. Vaig intentar esmorteir-lo, però se’m va arraulir a les entranyes.

      —Els animals només embruten. No vull haver-me de treure pèls de gos de les dents cada dos per tres —vaig recordar que havia dit la mare.

      —Ni un carpí?

      —Per què? Només per veure com neda amunt i avall i es mor?

      Potser va ser aquell record el que va desencadenar l’hemorràgia d’adrenalina que em va empènyer a tornar a entrar a la galeria. Vaig estirar uns quants Kleenex de la capsa de la que havia estat la meva taula, vaig prémer l’interruptor per encendre els làsers i em vaig quedar plantada entre el labrador negre i el teckel adormit. Llavors em vaig abaixar els pantalons, em vaig posar a la gatzoneta i em vaig cagar a terra. Em vaig eixugar, vaig caminar tota engavanyada per la sala amb els pantalons als turmells i vaig entaforar el Kleenex brut de merda a la boca d’aquell caniche malparit. Vaig tenir la sensació que havia pres venjança. Va ser el meu autèntic comiat. Vaig sortir d’allà, vaig agafar un taxi fins a casa i aquella nit em vaig beure tota l’ampolla de xampany i em vaig quedar adormida al sofà mirant La lladregota. La Whoopi Goldberg era un motiu per continuar viva, almenys.

      L’endemà vaig presentar la documentació per a la prestació d’atur, cosa que devia molestar la Natasha. Però no em va trucar mai. Vaig demanar a la bugaderia que vinguessin a recollir la roba bruta un cop a la setmana i vaig domiciliar tots els rebuts dels serveis, vaig comprar una àmplia selecció de cintes de vídeo de segona mà a la botiga benèfica del Consell de Dones Jueves de la Segona Avinguda, i aviat engolia pastilles com si no hi hagués demà i dormia tot el dia i tota la nit, amb pauses de dues o tres hores entre dormides. Això estava bé, em deia jo. Finalment em dedicava a alguna cosa que realment importava. Em feia l’efecte que el son era productiu. S’hi resolia quelcom. Tenia la certesa —i aquella era, potser, l’única certesa que tenia llavors— que, quan hagués dormit prou, estaria bé. Em renovaria, renaixeria. Seria una persona completament nova, totes i cadascuna de les meves cèl·lules s’haurien regenerat prou vegades perquè les velles no fossin més que un record distant i tèrbol. La meva vida passada seria un simple somni, i jo podria tornar a començar sense recança, envalentida per la joia i la serenitat que hauria acumulat durant el meu any de repòs i relaxació.

      _______________

1. Es refereix al cas judicial en què el Tribunal Suprem dels Estats Units va dictaminar que una dona tenia dret a posar fi a un embaràs no desitjat amb privacitat i sense restriccions excessives per part de l’estat, tot i que, a la vegada, plantejava certes limitacions segons el trimestre de l’embaràs en què es trobés. La decisió judicial d’aquest tribunal tenia precedència respecte a les lleis estatals, i va ser el pas decisiu per a la despenalització de l’avortament als EUA. (Totes les notes són de la traductora.)