bòtox, s’operaven les mamelles i s’estrenyien la vagina per conservar la figa estreta per als marits i per als entrenadors personals, o això em deia la Reva. Jo havia pensat que l’Upper East Side em mantindria a recer dels concursos de bellesa i les baralles de galls del cercle artístic en què havia «treballat» a Chelsea. Però viure a la part alta de la ciutat m’havia infectat amb el virus autòcton, al principi de traslladar-m’hi. Havia intentat ser una d’aquelles dones rosses que feien marxa ràpida per l’Esplanade en roba de licra, amb el dispositiu Bluetooth a l’orella com una imbècil pomposa, parlant amb... qui? La Reva?
Els caps de setmana, al principi, em dedicava al que se suposava que es dedicaven les dones joves de Nova York com jo: m’anava a fer irrigacions colòniques, tractaments facials i reflexos als cabells, feia exercici en un gimnàs de preu desmesurat, m’estava ajaguda al bany turc del gimnàs fins que deixava de veure-hi i sortia de nit amb sabates que em feien talls als peus i em provocaven ciàtica. De tant en tant, a la galeria coneixia homes interessants. Tenia històries d’una nit a ratxes: ara sortia més, després menys. En afers amorosos no rutllava mai res. La Reva parlava sovint de «trobar una parella estable». Això sonava com una sentència de mort, per a mi.
—Prefereixo estar sola abans que ser la prostituta resident d’algú —vaig dir a la Reva.
I, tanmateix, una ànsia romàntica es manifestava de tant en tant amb en Trevor, un ex-xicot recurrent, el primer i l’únic que havia tingut. Jo només tenia divuit anys i feia el primer any de carrera quan el vaig conèixer en una festa de Halloween, en un àtic vora Battery Park. Hi vaig anar amb una dotzena de noies de la sororitat a la qual volia entrar. Com la majoria de les disfresses de Halloween, la meva era una excusa per córrer per la ciutat vestida com una puta. Hi vaig anar disfressada d’agent Rizzoli, el personatge de la Whoopi Goldberg a Bellesa mortal. Com que a la primera escena de la pel·lícula treballa infiltrada fent veure que és una meuca, jo, per copiar-la, em vaig estarrufar els cabells, em vaig posar un vestit ajustat, sabates de taló, una jaqueta de lamé daurat i unes ulleres de sol blanques en forma d’ulls de gat. En Trevor anava d’Andy Warhol: una perruca rossa i curteta, ulleres negres gruixudes i una camisa de ratlles ajustada. La meva primera impressió d’ell va ser que era un esperit lliure, intel·ligent, divertit. Va resultar ser completament equivocada. Ens en vam anar plegats de la festa i vam estar caminant durant hores, ens vam mentir mútuament sobre les nostres vides felices, vam menjar pizza a mitjanit, vam agafar el ferri de Staten Island d’anada i de tornada i vam veure sortir el sol. A la residència d’estudiants li vaig donar el meu número de telèfon. Quan per fi em va trucar, dues setmanes més tard, jo ja m’havia obsessionat amb ell. Em va tenir lligada amb una corretja llarga i ferma durant mesos: àpats cars, de tant en tant una òpera o un ballet. Em va desflorar en un refugi de muntanya de Vermont el dia de Sant Valentí. No va ser una experiència plaent, però, com que em feia l’efecte que ell era més versat en sexe que jo, quan va rodolar cap al costat i va dir: «Ha estat fantàstic», me’l vaig creure. Tenia trenta-tres anys, treballava al Fuji Bank del World Trade Center, portava vestits fets a mida, enviava cotxes a recollir-me a la residència, i després a la casa de la sororitat del segon curs, em portava a sopar i em demanava sense vergonya que li fes mamades al seient del darrere dels taxis que carregava al compte de l’empresa. Jo m’agafava tot això com una prova de la seva vàlua masculina. Les meves «germanes» hi estaven totes d’acord; en Trevor era «fi». I a mi m’admirava que li agradés tant parlar de les seves emocions, una cosa que no havia vist fer mai a cap home. «Ma mare és una fumeta, ara; és per això que tinc aquesta tristesa tan profunda.» Viatjava sovint a Tòquio per feina i a San Francisco per visitar la seva germana bessona. Jo tenia la sospita que ella intentava dissuadir-lo de veure’s amb mi.
La primera vegada va trencar amb mi, durant el primer curs, perquè jo era «massa jove i immadura. No puc ser la persona que t’ajudi a superar els problemes que et provoca la sensació d’abandonament», em va explicar. «És una responsabilitat massa gran. Et mereixes algú que realment et pugui oferir suport durant el teu desenvolupament emocional.» Aquell estiu, doncs, me’l vaig passar a casa dels meus pares, al nord de l’estat, i em vaig ficar al llit amb un noi de l’institut, que era molt més sensual i estava molt més interessat en «com funcionava» el clítoris, però que no acabava de ser prou pacient per interactuar de manera reeixida amb el meu. No obstant això, em va resultar útil. El fet de no sentir res per aquell noi, de fer-lo servir, em va permetre recuperar una mica de dignitat. A principis de setembre, quan em vaig traslladar a la casa de la Delta Gamma, en Trevor i jo ja tornàvem a estar junts.
Durant els vuit anys següents, en Trevor esgotava periòdicament les seves reserves d’autoestima amb dones més grans, és a dir de la seva edat, i després tornava amb mi per reiniciar-se. Jo sempre estava disponible. De tant en tant sortia amb nois, però no vaig tenir mai cap altre «xicot» seriós, si és que es podia anomenar així en Trevor. Ell no hauria volgut portar aquest títol. A la universitat vaig tenir moltes històries d’una nit mentre estàvem de morros, però no res que valgués la pena repetir. Quan em vaig llicenciar i vaig anar a parar de cop i volta al món dels adults —ja òrfena—, la desesperació em va tornar agosarada, i sovint demanava a en Trevor que tornés amb mi. Sempre que li trucava i li suplicava que vingués a abraçar-me podia sentir com se li enduria la cigala mentre parlàvem. «A veure si m’ho puc manegar per venir una estoneta», deia ell. Llavors venia, i jo li tremolava entre els braços com la nena que encara era, desfeta d’agraïment per la seva atenció, delectant-me en notar el seu pes al llit, al meu costat. Era com si fos un missatger diví, la meva ànima bessona, el meu salvador o una cosa d’aquestes. En Trevor estava molt content de passar una nit al meu pis del carrer 84 Est, recuperant tota la fanfarroneria que havia perdut durant el seu darrer idil·li. Jo no suportava veure com li venien aquells rampells. Una vegada m’havia dit que li feia por fotre’m un clau «massa apassionadament» perquè no em volia trencar el cor. Així doncs, me’ls feia amb eficiència, amb egoisme, i un cop havia acabat es vestia, es mirava el busca, es pentinava, em feia un petó al front i se n’anava.
Una vegada li vaig preguntar:
—Si haguessis de triar entre només mamades i només coits durant la resta de la teva vida, què preferiries?
—Les mamades —va respondre ell.
—Això és una mica de gais, no? —vaig preguntar jo—. Això d’estar més interessat per les boques que per les figues?
Es va estar setmanes sense parlar-me.
Però en Trevor feia metre noranta. Era net, estava en forma i era segur de si mateix. El preferia un milió de vegades als hipsters setciències i asocials que veia per la ciutat i a la galeria. A la universitat, el departament d’història de l’art anava ple d’aquella espècie concreta de mascle jove. Aquells marrecs estudiosos, intel·lectuals i privats d’encant eren una alternativa als tabolaires i faldillers habituals de les fraternitats, i als paios rectes i formals que feien els primers cursos de medicina. Com a estudiant d’història de l’art, jo no podia escapar-me’n. «Xavals» que llegien Nietzsche al metro, que llegien Proust, que llegien David Foster Wallace, que escrivien les seves agudes reflexions en quaderns negres Moleskine de butxaca. Panxuts i camaprims, vestits amb dessuadores de caputxa i cremallera, tabards blau marí o parques verd militar, vambes New Balance, gorres de punt, bosses de tela, mans petites, artells peluts, potser un cap de cérvol tatuat sobre un bíceps flàccid. Es cargolaven ells mateixos els cigarrets, no es rentaven prou les dents, gastaven cent dòlars a la setmana en cafè. Venien a Ducat, la galeria on vaig acabar treballant, amb les seves xicotes, més joves que ells i normalment asiàtiques. «Una xicota asiàtica vol dir que el paio té la cigala petita», em va dir un dia la Reva. Els sentia dir collonades sobre les obres d’art. Es planyien de l’èxit dels altres. Pensaven que volien adoració, ser influents i honorats pel seu enginy, que es mereixien ser venerats, però amb prou feines es podien mirar al mirall. A mi em feia l’efecte que tots prenien Rivotril. Gairebé tots vivien a Brooklyn, una altra raó per la qual m’alegrava viure a l’Upper East Side. Allà dalt ningú no escoltava els Moldy Peaches. Allà dalt a ningú no li importaven una merda la «ironia», Dogma 95 ni en Klaus Kinski.
La cosa pitjor era que aquells paios intentaven fer passar