indispensable, és clar. Saps què vol dir «letícia»? Ela, e, te, i, ce, i, a?
—Sí. Com a La casa de la letícia —vaig dir jo.
—Una història trista —va dir la doctora Tuttle.
—No l’he llegida.
—Val més que no ho facis.
—He llegit L’edat de la innocència.
—Ets instruïda, doncs.
—Vaig estudiar a Columbia.
—Està bé que jo ho sàpiga, però a tu no et servirà de gran cosa, en la teva condició. L’educació és directament proporcional a l’angoixa, com ja deus haver descobert, havent estudiat a Columbia. I la teva ingesta alimentària? És regular? Alguna restricció dietètica? Quan has entrat, he pensat en la Farrah Fawcett i la Faye Dunaway. Hi estàs emparentada? Deus estar uns deu quilos per sota de l’índex de massa corporal ideal, no és així?
—Em sembla que si pogués dormir tornaria a tenir gana —vaig dir.
Era mentida. Ja dormia més de dotze hores, de vuit a vuit. Tenia l’esperança que em donés unes pastilles que m’ajudessin a dormir tot el cap de setmana seguit.
—S’ha demostrat que la meditació diària cura l’insomni en les rates. No soc una persona religiosa, però podries intentar acudir a una església o una sinagoga per demanar consell sobre la pau interior. Els quàquers semblen gent sensata. Però vigila amb les sectes. No solen ser més que paranys per esclavitzar dones joves. Ets sexualment activa?
—No gaire —li vaig dir.
—Vius a la vora d’alguna planta nuclear? D’alguna instal·lació d’alt voltatge?
—Visc a l’Upper East Side.
—Agafes el metro?
En aquella època l’agafava cada dia per anar a la feina.
—Moltes malalties psíquiques es transmeten en espais públics tancats. Percebo que tens una ment molt porosa. Tens alguna afició?
—Miro pel·lícules.
—Aquesta és divertida.
—Com van aconseguir que les rates meditessin? —li vaig preguntar.
—Has vist com crien en captivitat, els rosegadors? Els progenitors es mengen els petits. Bé, no els podem titllar de malvats. Ho fan per compassió. Pel bé de l’espècie. Tens cap al·lèrgia?
—A les maduixes.
Després d’allò, la doctora Tuttle va deixar el boli a la taula i es va quedar amb la mirada perduda, absorta, pel que semblava en els seus pensaments.
—Algunes rates —va dir al cap d’una estona— probablement es mereixen que les titllin de malvades. Algunes rates concretes. —Va tornar a agafar el boli, agitant-ne la ploma morada—. Quan comencem a fer generalitzacions, cedim el dret de governar-nos a nosaltres mateixos. Espero que em segueixis. Les rates són molt lleials al planeta. Prova això —va dir, donant-me un feix de receptes—. No vagis a buscar tots els medicaments de cop. Els hem d’esglaonar per no despertar cap sospita. —Es va aixecar rígidament, va obrir un armari de fusta ple de mostres i va deixar caure uns quants paquets de pastilles de mostra a l’escriptori—. Et donaré una bossa de paper perquè els portis discretament —va dir—. Ves a buscar el liti i l’haloperidol primer. Val més que comencis fort. Així, si més endavant hem de provar coses més extravagants, la teva companyia d’assegurances no se n’estranyarà.
No puc culpar la doctora Tuttle dels seus nefastos consells. Al capdavall, jo vaig decidir ser la seva pacient. Em donava tot el que li demanava, i això em feia estar-li agraïda. Estic segura que hi havia més metges com ella, però la facilitat amb què l’havia trobada i l’alleujament immediat que em van procurar les seves receptes em van fer sentir com si hagués descobert un xaman farmacèutic, un mag, un bruixot, un savi. De vegades em preguntava si la doctora Tuttle era realment de carn i ossos. Si hagués estat un producte de la meva imaginació, m’hauria semblat estrany haver optat per ella en comptes de preferir algú que s’assemblés més a un dels meus herois; la Whoopi Goldberg, per exemple.
—Si alguna cosa va malament, truca al telèfon d’emergències —em va dir la doctora Tuttle—. Quan et sembli que pots, fes servir el seny. No hi ha manera de saber com t’afectaran, aquests medicaments.
Al principi del tractament, buscava a internet totes les pastilles noves que ella em donava per intentar assabentar-me del temps que era probable que dormís un dia concret. El fet de llegir coses sobre un medicament, però, n’estroncava la màgia. Feia que el son semblés trivial, una simple funció mecànica del cos, com esternudar, cagar o flexionar una articulació. Els apartats d’«Efectes secundaris i precaucions» d’internet eren descoratjadors, i les angoixes que suscitaven apujaven el volum dels meus pensaments, cosa que era justament el contrari del que esperava que fessin les pastilles. Així doncs, anava a comprar coses com Neuroproxin, Maxiphenphen, Valdignore i Silencior, i de tant en tant les afegia al còctel, però la majoria de les vegades prenia grans dosis de pastilles per dormir, amb un suplement de seconols o nembutals quan estava irritable, de valiums o huberplex quan sospitava que estava trista, i de placidyls, noctecs o miltowns quan intuïa que em sentia sola.
Al cap de poques setmanes havia acumulat una col·lecció de productes psicofarmacològics impressionant. Totes les etiquetes tenien el símbol de l’ull somnolent, el de la calavera i els ossos encreuats. «No prengui aquest medicament si es queda embarassada», «Prengui-se’l amb menjar o llet», «Guardi’l en un lloc sec», «Pot produir somnolència», «Pot produir nàusees», «No prengui aspirina», «No trenqui la càpsula», «No mastegui el comprimit». Qualsevol persona normal s’hauria preocupat per l’efecte que els fàrmacs tindrien sobre la seva salut. Jo no era del tot ignorant pel que feia als perills potencials. Al meu pare se l’havia menjat viu el càncer. A la meva mare l’havia vist a l’hospital plena de tubs, en mort cerebral. Havia perdut una amiga de la infantesa, a l’institut, per una fallida hepàtica després que es prengués paracetamol i GripaVicks. La vida era fràgil i fugaç i calia vigilar, per descomptat, però jo estava disposada a arriscar-me a morir si d’aquesta manera aconseguia dormir tot el dia i convertir-me en una persona completament nova. I vaig pensar que era prou intel·ligent per saber per endavant si les pastilles em matarien. Abans que passés això, abans que em fallés el cor o que el cervell m’esclatés, se m’hi fes una hemorràgia o m’impulsés a llançar-me per la finestra del meu pis de la setena planta, començaria a tenir malsons premonitoris. Confiava que tot plegat sortiria bé sempre que pogués dormir tot el dia.
M’havia traslladat al pis del carrer 84 Est el 1996, un any després de llicenciar-me a Columbia. L’estiu de 2000 encara no havia mantingut ni una sola conversa amb cap dels meus veïns: gairebé quatre anys de silenci absolut a l’ascensor, totes i cadascuna de les incòmodes pujades i baixades una representació de desconnexió hipnotitzada. La majoria dels meus veïns eren parelles de quaranta i tants anys, casades i sense fills. Tothom tenia cura de l’aparença i era professional. Molts abrics de pèl de camell i maletins de cuir negre. Bufandes de Burberry i arracades de perla. Hi havia unes quantes dones malparlades i solteres de la meva edat, a qui veia de tant en tant xerrant pel mòbil i passejant els seus caniches minúsculs. Em recordaven la Reva, però diria que tenien més diners i s’odiaven menys a si mateixes. Allò era Yorkville, l’Upper East Side. La gent era rígidament convencional. Quan travessava el vestíbul arrossegant els peus en pijama i sabatilles per anar a la botigueta em sentia com si cometés un crim, però m’era igual. Els únics inquilins malgirbats com jo eren jueus d’edat avançada que vivien en pisos de renda limitada. Però jo era alta, prima, rossa, bonica i jove. Fins i tot quan anava tan deixada com era possible, sabia que continuava tenint bon aspecte.
El meu edifici tenia vuit plantes, era de formigó amb tendals borgonya, una façana anònima en una illa de cases que, amb l’excepció del meu bloc, estava formada per impecables cases senyorials de diverses plantes, cadascuna amb un