Seigner està fantàstica, en aquesta pel·lícula.
—És exactament el que vas dir ahir.
Quan apareixia la Reva jo em sentia alleujada i irritada alhora, tal com et sentiries si t’interrompessin a mig suïcidi. No era pas que els meus actes fossin un suïcidi. En realitat eren el contrari d’un suïcidi. La meva hibernació era una qüestió de supervivència. Pensava que em salvaria la vida.
—Ara fica’t a la dutxa —deia la Reva, avançant cap a la cuina—. Jo trauré les escombraries.
Me l’estimava, la Reva, però ja no em queia bé. Érem amigues des de la universitat, un temps prou llarg perquè l’única cosa que ens quedés en comú fos la nostra història compartida, un complex circuit de ressentiment, records, enveja, autoenganys i uns quants vestits que jo li havia deixat i que, malgrat la seva promesa de dur-los a la tintoreria i tornar-me’ls, no havia recuperat mai. La Reva treballava com a secretària de direcció per a una corredoria d’assegurances del centre. Era filla única i una addicta al gimnàs, tenia una marca de naixement vermell clapejat i en forma de Florida al coll, un hàbit de mastegar xiclet que li provocava dolor a l’ATM i un alè que pudia a llaminadures de canyella i de poma àcida. Li agradava venir a casa meva, fer-se espai a la butaca, deixar anar algun comentari sobre l’estat del pis, dir que jo semblava haver perdut més pes i queixar-se de la feina, tot plegat mentre s’anava omplint la copa de vi després de cada glop.
—La gent no entén com em sento, jo —deia—. Donen per fet que sempre estaré animada. Mentrestant, aquests imbècils es pensen que poden anar pel món tractant tots els subordinats com una merda. I se suposa que jo he de fer una rialleta, estar bufona i enviar-los els faxos? Que els donin pel cul. Que es quedin tots calbs i es rosteixin a l’infern.
La Reva estava embolicada amb el seu cap, en Ken, un home de mitjana edat, casat i amb un fill. De la seva obsessió per ell en parlava amb franquesa, però intentava amagar la part sexual de l’afer. Una vegada me n’havia ensenyat una foto, en un fullet de l’empresa: alt, espatlles amples, camisa blanca, corbata blava, una cara tan insulsa i avorrida que hauria pogut ser feta de plàstic. La Reva tenia debilitat pels homes més grans, igual que jo. Els homes de la nostra edat, deia la Reva, eren massa cursis, massa acaramel·lats, massa dependents. Jo podia entendre la seva repulsió, però no m’havia trobat mai un home així. Tots els homes amb qui jo havia tingut relacions, joves o madurs, havien estat distants i freds.
—Perquè ets molt esquerpa, és per això —em va explicar la Reva—. Els qui s’assemblen s’atreuen.
Com a amiga, la Reva era certament cursi, acaramel·lada i dependent, però també era molt reservada, i de tant en tant molt condescendent. No era capaç d’entendre (o simplement no ho volia entendre) que jo volgués dormir constantment, i sempre em refregava per la cara la seva superioritat moral i m’exhortava a afrontar les conseqüències del mal hàbit concret en què m’hagués encallat en aquell moment. L’estiu que vaig començar a dormir, la Reva em va renyar per «arruïnar el meu cos escultural». «Fumar mata.» «Hauries de sortir més.» «Ja conté prou proteïnes, la teva dieta?» Etcètera.
—No soc una criatura, Reva.
—Estic amoïnada per tu, això és tot. Perquè m’importes. Perquè t’estimo —deia ella.
Des que ens havíem conegut durant el penúltim any de carrera, la Reva no havia estat capaç d’admetre mai, en estat sobri, tenir cap desig vulgar. Però no era perfecta. «No és pas un angelet», com hauria dit la meva mare. Jo feia anys que sabia que la Reva era bulímica. Sabia que es masturbava amb un aparell de massatge cervical perquè li feia massa vergonya comprar-se un vibrador de debò en un sex-shop. Sabia que estava endeutada fins al coll amb les despeses dels estudis i després d’anys d’esprémer les targetes de crèdit al màxim, i que pispava mostres de la secció de bellesa de la botiga dietètica, vora el seu pis a l’Upper West Side. N’havia vist els adhesius en diversos objectes que portava a l’enorme bossa de maquillatge que s’enduia arreu on anava. Era una esclava de la vanitat i de l’estatus, cosa que no era estranya en un lloc com Manhattan, però jo trobava la seva desesperació especialment irritant. Em dificultava respectar la seva intel·ligència. Estava d’allò més obsessionada amb les marques, les convencions, les ganes d’«encaixar». Anava sovint a Chinatown per adquirir les últimes falsificacions de bosses de mà de disseny. Un any, per Nadal, m’havia regalat una cartera de Dooney & Bourke. Va comprar uns clauers Coach d’imitació que feien joc, un per a cadascuna.
Irònicament, el seu desig de ser refinada sempre havia estat la pedra a la sabata que la feia semblar ordinària.
—L’elegància estudiada no és elegància —li havia intentat explicar un dia—. L’encant no és un pentinat. O se’n té o no se’n té. Com més t’esforcis a ser distingida, més vulgar semblaràs.
Res no feria tant la Reva com la bellesa natural, com la meva. Un dia, mentre miràvem Abans de l’alba en vídeo, m’havia dit:
—Sabies que la Julie Delpy és feminista? Em pregunto si és per això que no està més prima. Si fos americana no l’haurien agafada per a aquest paper ni de broma. Ho veus, quins braços més tous que té? Aquí ningú no suporta els braços flàccids. Els braços flàccids et desqualifiquen a l’instant. Són com l’examen SAT. Si no arribes a 1.400 punts, ni tan sols existeixes.
—Et fa feliç que la Julie Delpy tingui els braços flàccids? —li havia preguntat jo.
—No —havia dit ella després de rumiar-s’ho una mica—. No en diria felicitat. És més aviat satisfacció.
Una cosa que la Reva no semblava considerar necessari amagar-me era la gelosia. Des que ens havíem fet amigues, si jo li explicava que m’havia passat alguna cosa bona, ella repetia una vegada i una altra «No és just» amb veu queixosa, fins al punt que l’expressió es va convertir en una mena de crossa que deixava anar despreocupadament, amb una veu neutra. Era una resposta automàtica quan jo havia tret bona nota, quan tenia un color de pintallavis nou, quan només quedava un polo, quan veia el meu tallat de cabells car. «No és just.» Jo posava els dits en forma de creu i els sostenia enlaire entre nosaltres, com si em protegís de la seva enveja i la seva ira. Una vegada li havia preguntat si la seva enveja estava relacionada amb el fet que ella fos jueva, si pensava que jo tenia les coses més fàcils perquè era blanca, anglosaxona i protestant.
—No és perquè sigui jueva —recordo que em va dir. Va ser més o menys en acabar els estudis, quan jo vaig rebre una menció d’honor malgrat haver-me saltat més de la meitat de les classes de l’últim curs i la Reva va suspendre els exàmens d’accés als estudis de postgrau—. És perquè soc grassa.
En realitat no ho era. Era molt maca, de fet.
—I voldria que et cuidessis més —va dir un dia que em va venir a veure al pis, quan jo em trobava en l’estat d’entreson—. Jo no puc fer-ho per tu, saps? Què és el que t’agrada tant, de la Whoopi Goldberg? Ni tan sols fa gràcia. Has de mirar pel·lícules que t’animin. Com Austin Powers. O aquella amb la Julia Roberts i en Hugh Grant. Tot d’una sembles la Winona Ryder a Innocència interrompuda. Però tens més retirada a l’Angelina Jolie. En aquesta va de rossa.
Aquella era la seva manera d’expressar preocupació pel meu benestar. Tampoc no li agradava que anés «col·locada».
—Realment no hauries de barrejar l’alcohol amb tots els medicaments que et prens —deia mentre s’acabava el vi.
Jo deixava que la Reva es begués tot el vi. Quan estudiàvem a la universitat, d’anar de copes als bars ella en deia «fer teràpia». Podia engolir un whisky amb llimona d’un sol glop. Entre copes prenia ibuprofèn. Deia que així mantenia una tolerància elevada. Segurament complia els requisits per considerar-se alcohòlica. Sobre mi, però, tenia raó. Anava «col·locada». Em prenia una dotzena llarga de pastilles al dia. Però tot estava molt regulat, pensava jo. Tot era perfectament honest. L’únic que volia era dormir constantment. Tenia un pla.
—No