Welch. Era un idiota integral. Jo tenia la sospita que la Natasha i ell cardaven. En un pedestal baix, en un racó, una petita escultura dels germans Brahams: un parell de micos de joguina fets de pèl púbic humà. Ambdós micos tenien una petita erecció que aflorava entre el pèl. Els penis estaven fets de titani blanc i tenien càmeres, col·locades de tal manera que retratessin l’entrecuix dels espectadors. Les fotos es baixaven a una pàgina web. Una contrasenya específica per entrar-hi i veure les imatges de l’entrecuix de la gent costava cent dòlars. Els micos mateix costaven un quart de milió de dòlars la parella.
A la feina, durant la pausa del dinar, anava a fer nones durant una hora al petit magatzem sota les escales. «Anar a fer nones» és un terme molt infantil, però el que feia era això. La tonalitat del meu son nocturn era més variable, en general imprevisible, però cada vegada que m’ajeia en aquella habitacioneta m’endinsava directament en una buidor negra, en un espai infinit de no-res. En aquell espai no sentia ni por ni alegria. No tenia visions. No tenia idees. Si tenia algun pensament nítid, el sentia, i el so que feia reverberava una vegada i una altra fins que la foscor l’absorbia i desapareixia. No feia falta cap resposta. Cap conversa insulsa amb mi mateixa. Era una estona plàcida. Al magatzem hi havia un conducte de ventilació que anava vessant aire fresc que havia agafat l’olor de la roba neta de l’hotel del costat. No hi havia feina per fer, no havia d’equilibrar ni de compensar res perquè no hi havia res, res en absolut. I, no obstant això, era conscient del no-res. D’alguna manera, estava desperta mentre dormia. Em sentia bé. Gairebé feliç.
Però sortir d’aquell son era insuportable. Tota la meva vida em passava rabent per davant dels ulls de la pitjor manera possible: la ment se’m tornava a omplir de tots els records grisos, de cada petita cosa que m’havia conduït al punt on era. Intentava recordar una altra cosa —una versió més bona, una història feliç, potser, o simplement una vida igual de grisa però diferent, les digressions de la qual fossin com a mínim interessants—, però no rutllava mai. Sempre continuava sent jo mateixa. De vegades em despertava amb la cara humida de llàgrimes. Les úniques vegades que plorava, de fet, eren quan se m’arrencava d’aquell son, quan em sonava el despertador del mòbil. Llavors havia de pujar feixugament per les escales, fer-me un cafè a la petita cuina i fregar-me els ulls per treure-me’n les lleganyes. Sempre trigava una estona a adaptar-me a la llum forta dels fluorescents.
Durant més o menys un any, amb la Natasha tot semblava anar bé. La vegada que em va empipar més va ser quan vaig demanar els bolis equivocats.
—Per què tenim tots aquests bolis barats que fan clic? Fan molt de soroll quan en treus la punta. No ho sents, això?
S’estava allà plantada, fent clic-clic amb el boli davant meu.
—Em sap greu, Natasha —vaig dir—. Demanaré bolis més silenciosos.
—Ja han vingut els de Fed-Ex?
Jo gairebé mai no sabia què respondre, a allò.
Un cop vaig començar a veure la doctora Tuttle dormia catorze o quinze hores cada nit entre setmana, més aquella hora extra durant la pausa del dinar. Els caps de setmana només estava desperta unes quantes hores al dia. I, quan ho estava, no ho estava del tot, sinó que em trobava en una mena de tenebra, un estat tèrbol entre la realitat i el somni. A la feina em vaig tornar deixada i mandrosa, més grisa, més buida, menys present. Allò em satisfeia, però la necessitat de fer coses era problemàtica. Quan la gent em parlava, havia de repetir-me mentalment el que m’havien dit per entendre-ho. Vaig dir a la doctora Tuttle que em costava concentrar-me. Ella va dir que segurament es tractava de «boira mental».
—Ja dorms prou? —em preguntava cada setmana quan anava a veure-la.
—Justet —contestava sempre jo—. Aquestes pastilles amb prou feines em redueixen l’ansietat.
—Menja’t una llauna de cigrons —em deia ella—. I prova això.
Gargotejava alguna cosa al bloc de receptes. La col·lecció de medicaments que estava acumulant era digna de meravella. La doctora Tuttle em va explicar que hi havia una manera d’aprofitar al màxim la cobertura de l’assegurança mèdica receptant medicaments pels efectes secundaris que tenien en comptes de recórrer directament als que servien per alleujar els símptomes existents, que, en el meu cas, eren «una fatiga debilitant causada per una feblesa emocional, a més a més d’un insomni que deriva en una psicosi lleu i en hostilitat». Això és el que em va dir que escriuria a les seves notes. Anomenava el seu mètode prescriptiu «ecoscripting», i va dir que estava escrivint un article sobre el tema que es publicaria aviat. «En una revista d’Hamburg.» Així doncs, em donava pastilles que servien per curar la migranya, per evitar atacs epilèptics, per curar la síndrome de les cames inquietes, per prevenir la pèrdua. Se suposava que aquells fàrmacs m’havien de relaxar perquè pogués obtenir «un repòs molt necessari».
Un dia de març de 2000, vaig tornar a la meva taula a Ducat després d’una visita a l’abisme infinit del magatzem i m’hi vaig trobar el que va ser el primer pas en la trajectòria vers el meu futur acomiadament. «Dorm a la nit», deia la nota. Era de la Natasha. «Això és un lloc de treball.» No puc culpar la Natasha de voler-me fer fora. Aleshores ja feia gairebé un any que feia la migdiada a la feina. Al llarg dels últims mesos havia deixat d’arreglar-me per anar a la galeria. Seia a la meva taula amb una dessuadora amb caputxa i la màscara de pestanyes que m’havia posat tres dies enrere tota agrumollada i escorreguda al voltant dels ulls. Perdia coses. En confonia unes amb d’altres. Era incompetent en les meves tasques. De vegades em proposava fer una cosa i després em trobava fent la contrària. Embolicava la troca. Els becaris m’obligaven a estar per la feina recordant-me el que els havia demanat que fessin.
—Què més?
Què més? No en tenia ni idea.
La Natasha va començar a parar-hi esment. La meva somnolència era útil per tractar amb rudesa els visitants de la galeria, però no pas per signar quan arribaven paquets, ni quan calia vigilar si algú havia entrat amb un gos i havia deixat tot de petjades d’animal per terra, cosa que va passar unes quantes vegades. Vaig tombar uns quants cafès amb llet. Els estudiants de Belles Arts tocaven els quadres, i un cop fins i tot van recol·locar els bocins de capses de CDs esmicolades d’una instal·lació d’en Jarrod Harvey per formar la paraula «FARSANT». Quan me’n vaig adonar, em vaig limitar a barrejar els trossos de plàstic i ningú no va notar res d’estrany. Però quan una tarda una indigent es va acomodar a la sala del fons, la Natasha se’n va assabentar. Jo no tenia ni idea de quant de temps feia que la dona era allà. La gent potser havia pensat que formava part de l’exposició. Vaig acabar pagant-li cinquanta dòlars de la meva butxaca perquè se n’anés. La Natasha no va poder amagar la irritació.
—Quan ve gent, tu dones una impressió en nom meu. Saps que la setmana passada va venir l’Arthur Schilling? M’acaba de trucar.
Es pensava que anava drogada, n’estic segura.
—Qui?
—Per Déu, estudia’t la llista. Estudia’t les fotos de tothom —va dir ella—. On és l’albarà de l’Earl?
Etcètera, etcètera...
Aquella primavera, la galeria havia d’exhibir la primera exposició individual d’en Ping Xi, Bub-bub-upa, i la Natasha s’indignava amb cada petita cosa. Segurament m’hauria fet fora abans si no hagués estat tan enfeinada.
Jo intentava fingir interès i dissimular l’horror sempre que la Natasha parlava de les «peces canines» d’en Ping Xi. El noi havia dissecat un conjunt de gossos de pura raça: un caniche, un Pomerània, un terrier escocès. Un labrador negre, un teckel. Fins i tot hi havia un petit cadell de husky siberià. Hi havia estat treballant molt de temps. La Natasha i ell s’havien fet amics després que els seus quadres de semen s’haguessin venut d’allò més bé.
Mentre preparaven la instal·lació, vaig sentir que un dels becaris xiuxiuejava amb l’electricista.
—Corre el rumor que l’artista compra els gossos quan són cadells, els cria i