de l’Himne de Riego (París, Alfred Ikelmer & Cie, dècada de 1860; informació que agraïm a Francesc Cortès).
La imatge d’una veu unificada del poble com a símbol suprem de la unió nacional va triomfar de seguida que els revolucionaris francesos dissenyaren el ritual laic de la república. I aquesta comunió cantada fa viure emocionalment i individualment —com si es tractés d’una realitat física— allò tan eteri i abstracte que és la nació. No és cap atzar que els cors moderns —ben separats de les capelles religioses i alhora inspirats en elles— sorgissin en aquest context revolucionari. Qualsevol de les reivindicacions nacionals europees del segle XIX, més d’hora o més tard, varen formular un cant identificador (són raríssims els casos dels que fan ensenya d’una música no cantada). Catalunya no podia pas ser altrament. Però no es percep aquesta «necessitat» fins que els grups que lideraven el moviment de reivindicació no arribaren a una inequívoca concepció nacional.
Al Regne d’Espanya el primer indici d’un himne va ser la declaració l’any 1822 de «marcha nacional» —per tant d’aplicació militar— de la melodia que serà coneguda per Himne de Riego, vigent ben pocs mesos (música de José Melchor Gomis i lletra d’Evaristo San Miguel). El 1853 la Marxa reial o Marcha Granadera (vigent des de 1761 com un toc d’infanteria i emblema sonor de la casa dels Borbons) va assumir el valor oficial d’identificar les bandes militars, però no pas la consideració moderna d’himne nacional. Als darrers anys del segle XIX tenia ja un ús, no oficialitzat, d’emblema de l’estat. Però no va ser fins a la Segona República, a l’any 1931, que es va declarar oficialment un himne nacional espanyol: l’Himne de Riego. I el 1937 un decret del govern de Franco —ratificat el 1942— va establir la «Marcha granadera» com a himne nacional, amb la paradoxa que es feia oficial precisament quan no regnava la casa reial a qui representava.
El Gernikako Arbola, de José María Iparraguirre (compost vers 1853; Iparraguirre era famós a la França de cap a 1848 per les seves interpretacions de La Marsellesa), va ser utilitzat com a cant simbòlic pels foralistes des de principis de la dècada de 1870, però mai no va ser declarat himne oficial. L’any 1936 Euskadi va declarar himne la melodia de l’Eusko Abendearen Ereserkia (melodia popular a qui Sabino Arana havia posat un text de partit), però que només va ser acceptat pel PNB. Des de 1983 ho tornava a ser —sense la lletra—, amb l’oposició dels altres partits, que demanaven que ho fos el Gernikako. El galleguisme va assumir com a himne Os Pinos, d’Eduardo Pondal i música de Pascual Veiga, estrenat l’any 1907 al Gran Teatre de l’Havana i prohibit durant la dictadura de Primo de Rivera.
A Catalunya, l’establiment d’un himne va anar amb retard en relació amb la divulgació de la bandera (com detalla ANGUERA 2010b). En la dècada de 1860, el moviment claverià en tenia prou de reivindicar una comunitat «regional» amb el cant Los néts dels almogàvers, un seguit de rigodons que descrivien i celebraven les victòries dels voluntaris catalans del general Prim al nord d’Àfrica, dins de l’exèrcit espanyol. A l’agost de 1871 Josep Anselm Clavé va traduir i adaptar La Marsellesa: aquest va ser el cant revolucionari d’aquells anys, seguint l’estela de la Comuna de París. Tanmateix, el 15 d’agost de 1871 la societat La Jove Catalunya convocava un concurs per a la lletra d’«un himne propi» —per després poder convocar un concurs per a la música—, però malgrat les 32 obres presentades, deixaren el concurs desert aquell any i el següent (La Renaxensa, 1871: 181, 203-204 i 245, i 1872: 91 i 107). Caldria precisar què significava en aquell moment «himne propi», si de la societat catalanista que convocava o de Catalunya, però va ser molt probablement el primer senyal d’un interès per un himne de Catalunya. També caldria veure si hi va haver alguna relació entre la publicació de Clavé i la convocatòria de La Jove Catalunya.
Després de la restauració monàrquica, no tornem a retrobar aquest interès fins a l’any 1886, quan Josep Narcís Roca Farreres (v. 1834-1891) va fer una crida amb l’article «l’himne de la independencia catalana», publicat a L’arch de Sant Martí (22 d’agost de 1886). Roca era un veterà republicà federal que s’havia transformat en catalanista i, com veiem en el títol, en decididament independentista. Considerava que l’absència d’un himne havia dut al fracàs d’algunes propostes polítiques, i acusava Clavé de no haver passat del federalisme: «En Clavé no hauria anat fins al separatisme, sino ja’l tindriam l’himne de Catalunya independent». Creia que ja era el moment de crear «l’himne de la independencia catalana», explicant que tenien lletres prou adequades i que només faltaven les músiques. Per acabar, s’adreçava als poetes i als músics: «¡donéunos algú de vosaltres l’himne de la patria catalana!».
L’any següent, el jove activista Manuel Rocamora (1863-1948) va publicar a La Renaixensa-Revista Catalana (1887: 313-316) l’article «l’himne nacional català», on afirmava que un himne «seria molt bona arma pera nostra causa […] una obra o cansó ahont [el poble català] hi trobés condensats tots los ideals del Catalanisme». No veia imprescindible que es fes de seguida —argument que potser s’ha d’entendre com a resposta a Roca—, sinó que calia trobar «la oportunitat» i la situació, car «tots [los himnes] han nascut en època d’opressió ó lluytas insoportables». Només quan arribés «l’hora de la mort pera nostra patria […] llavors será quan comensarán á sentirse las primeras estrofas del himne nacional catalá, perque llavors tindrá ja rahó de ser».
Entre 1887 i 1889, aprofitant les campanyes contra el nou Codi Civil, els catalanistes joves provaren diferents himnes: A Felip V (poesia de Francesc Matheu i música del mateix Manuel Rocamora), Las Barretinas (potser La Barretina de Jacint Verdaguer i Càndid Candi?), Catalunya i Avant (de Josep Margarit i, probablement, altra vegada Rocamora; L’arch de Sant Martí, 21 i 28 d’abril de 1889) i fins i tot, paradoxalment, Los néts dels almogàvers (de Josep Anselm Clavé; informacions de premsa aplegades per ANGUERA 2010: 14-16).
Molts anys després, l’advocat i polític Joan Garriga Massó (1871-1956) deixava testimoni dels cants dels joves catalanistes d’aquest període (a Mirador, 13 d’octubre de 1932, en un text que presenta una memòria inexacta i amb diversos errors; Ernest Moliné i Brasés el va respondre amb diverses esmenes al mateix setmanari el 27 d’octubre):
Allí pels anys 1888 a 1889 (els temps de la primera Exposició Universal de Barcelona), els catalans no teníem himne: quan ens reuníem en algun banquet (llavors es podia donar el cas de trobar-nos tots els catalanistes reunits al voltant d’una taula) cantàvem el Brindis a Felip V de Francesc Matheu, amb música d’un procurador dels tribunals anomenat Rocamora [Moliné i Brasés li recorda que Manuel Rocamora aleshores era dependent de banca, i no fou procurador fins a l’edat madura]:
Companys, bevem-hi,
tot maleint
a la memòria
de Felip V...
El solista cantava l’estrofa: …Rei i lladre quinze voltes… etcètera, etc., i tots repetíem a conjunt la tornada… Idíl·lic…
No sé si En Millet o En [Enric] Daniel (pare de Miss Espanya [1932, Teresa Daniel]) va compondre’n un amb aquella lletra que comença [i aquí oferim el text que aporta Moliné i Brasés, esmenant els errors del de Garriga]:
Hem d’ésser tots ben catalans
d’arrel i soca el pla i la serra;
hem d’ésser els amos com abans
—avant, minyons—
del pervenir de nostra terra
—avant, minyons, avant!—
En realitat, no teníem himne.
És interessant seguir com en aquells anys els catalanistes expressaven admiració per al Gernikako Arbola, que es cantava en els actes d’agermanament amb els bascos, i que va acabar essent una possibilitat de cant per als cors catalans en les situacions en què trobaven a faltar una cançó emblemàtica: «Una cosa així nos falta a Catalunya!» exclama una carta d’un tal Jordi