canta en la Plana de Vich, per altra de simbolisme eminentment patriótich.» És revelador que tots en lloessin la melodia —i l’harmonització— i alhora que precisessin que Alió n’havia canviat la lletra. És una òptica exactament contrària a la que trobarem en les cròniques de set anys després, quan els comentaristes identificaven Els Segadors amb la lletra i no pas amb la melodia.
Per entendre d’on Alió havia tret el text i la lletra d’Els Segadors, i com havia remodelat el cant per a la seva col·lecció de lieder, cal fer atenció a la memòria que en feia el canonge vigatà Jaume Collell el 1899 a La Veu de Catalunya (15 de setembre de 1899, edició del matí, dins de la discussió d’aquelles setmanes sobre la conveniència o no de dotar l’himne d’un nou text). Vegem, per parts, l’escrit de Collell:
Fa més de trenta anys que en las sentadas matinals que l’Esbart de Vich celebrava en la poética Font del Desmay, soliam cantar una cansó d’uns segadors, que jo l’havia apresa, si mal no recordo, de don Marián Aguiló. La cansó deya aixís:
Si n’eran tres segadors
portavan la fals daurada
ja se’n posan á cantar
sota de la balconada.
Segueu arrán,
segueu arrán que la palla va cara
segueu arrán.
Y va seguint la cansó amorosa, curteta, que qui la vulga veure, la trobará en el Romancerillo popular de don Manuel Milá y Fontanals (edició de 1887 [en realitat l’obra es titula Romancerillo catalán i és de 1882, amb una segona edició de 1897]), en la página 445, ahont s’hi troba la tonada baix el número XXVIII.
Tal com la nota Milá, la cansó popular es un xich diferent, no molt, de la que nosaltres cantavam ab gran delit y alegría en aquell bon temps de la nostra jovenesa.
Collell situa el record, sense dubtar, vers 1867-1868 en les trobades poètiques a la Font del Desmai, amb Verdaguer, Serra Campdelacreu, Masferrer, Salarich i Genís: «ens ne tornavam a la ciutat [Vic], cantant velles cançons o taral·lejant una popular tonada». Verdaguer i Collell cantaven, fent el duetto, balades antigues i fragments d’òpera i de sarsuela (COLLELL 1920: 79-80). Més dubtós és que l’origen de la cançó dels tres segadors vingués de Marià Aguiló, ja que es tracta d’una balada que era molt cantada a la Plana de Vic i voltants —i aquí molt sovint amb la tornada «Segueu arran»—, i tant Verdaguer com Collell coneixien perfectament, ja de família, aquestes balades tan habituals. Verdaguer va recollir textos per a Aguiló aquells anys, entre 1865 i 1868. D’altra banda, el desenvolupament eròtic de la narració cantada dels tres segadors no escau gens a les maneres que coneixem de Marià Aguiló (que censurava les lletres eròtiques que li enviava Verdaguer, com indiquem a GRFO 2002: 8, 43 i 60), i en canvi sembla que l’erotisme no molestava gaire a aquella colla de joves que la cantaven «ab gran delit y alegría». Encara més clar: Collell explica que quan tenia 9 i 10 anys passava els estius «a casa l’oncle de l’Esquirol» i «a casa l’ávia [«bona cantadora»] en lo poblet rónech de Ca’n Toni Gros» (COLLELL 1996 [1908]: 13 i 16). En les recerques que vàrem fer amb el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona entre els anys 1981 i 1986 al Collsacabra, la cançó eròtica dels tres segadors era ben coneguda pels bons cantadors, i en vàrem poder recollir quatre o cinc versions. Seria difícil de creure que més d’un segle abans i en època de sega, Collell no l’hagués sentida més d’una vegada. Això mateix ratifica el testimoni dels osonencs de La Veu del Montserrat que el 3 de juny de 1899 explicaven que, abans de la difusió dels darrers mesos, només alguns «el sabían per haverlo sentit de veu directa del poble ab el conegut rescobla Segueu arran que la palla vá cara.» d’altra banda Collell confirma la diferència melòdica, malgrat algun gir semblant, entre la melodia que ell va cantar a Alió i la que va publicar Milà. Pel que fa a la lletra, Milà n’ofereix dues versions, però limitant-se als primers set versos, abans que l’argument entrés als detalls més eròtics.
Y vetaquí qu’un día, en una de las tantas excursions que’s feyan per la festa dels Jochs Florals, parlo de casi una vintena d’anys, jo cantí la cansó, estanthi present en Francesch Alió, qui la trobá original y bonicoya; y allá mateix ne va fer la transcripció en solfa. Y quan ell, ab tan bon acort, se determiná de publicar el xamós aplech de Cansons que tant ha contribuhit á desvetllar en certes classes el gust pels nostres cants populars, se trobá entre sos papers ab la nota de la cansó de los tres segadors (que son set en la variant d’en Milá), y agradat de aquella tonada, pero no de la senzilla lletra, determiná aplicarla, ab certas modificacions fetas de má de mestre, á la famosa lletra de La guerra de los Segadores, que aixís intitulava en Milá la cansó patriótica del sigle XVII, que va sense solfa en la pág. 73, núm. 81, del citat volúm del Romancerillo.
Podem imaginar l’escena, que el canonge situa entre 1882 i 1885: Alió li va demanar a Collell si sabia la melodia de la balada de la Guerra dels Segadors, que Milà acabava de publicar l’any 1882. Collell responia que de cançons de segadors només en sabia l’«amorosa», i li va cantar. Alió la va notar i va veure que la melodia s’adaptava del tot a la mètrica de la lletra de Milà. Excepte que la de Milà no tenia tornada i l’eròtica sí. Va ajuntar-les i, sense saber-ho, amb això repetia l’acció del creador de la lletra «històrica», a l’any 1640 (com veurem en el capítol següent). Collell detalla tot seguit algunes de les «modificacions fetes de má de mestre»:
Com dich, l’Alió, portat del bon desitg de fer acceptables en els salóns els cants de las nostras montanyas, cregué no fer cap mal modificant el temps y alguna cadencia de la verdadera y popular cansó, al adaptarla á una lletra també popular, pero ben distinta[.] Y posat á modificar, com que en la cansó de la guerra dels segadors no hi ha rescobla ó ritornello, no agradantli prou aquell segueu arrán que la palla va cara, entre’ls companys de la Lliga de Catalunya obrí una especie de concurs per una rescobla ó respost, y adoptá’l compost per en Moliné y Brasés, que diu, bon colp de fals defensors de la terra, bon colp de fals.
Una altra variació s’hi feu, que jo no veig justificada y que es inexacte de concepte, com es el primer vers d’entrada. En l’original transcrit per en Milá, y que segurament li fou dat per don Joseph de Tortadés, propietari de las Guillerías, diu: Ay ditxosa Catalunya, qui t’ha vista rica y plena, lo qual fou substituhit per lo de Catalunya, comtat gran, etc., no pensant l’autor d’aqueix cambi que may s’ha dit Comtat á Catalunya, sino Principat, que fou la reunió de tots los antichs Comtats de la terra catalana.
Abans de res, Collell explica que Alió en va modificar el temps, o sigui el tempo: a la partitura hi consta Largo, mentre que el delit i l’alegria amb què la cantaven els joves, indica un tempo força més viu. També el conjunt de les versions orals que hem pogut recollir —i les editades que duen indicació de tempo— assenyalen en línies generals una velocitat clarament més ràpida. Alió va concebre una melodia més solemne i pausada, del tot d’acord amb l’estètica que proposava, amb efectes de crescendo des del piano general, per acabar amb un allargando en pianissimo. No anava gens desencaminat Nicolau quan comparava algun moment de la composició amb els temes de Beethoven, sobretot amb els segons moviments lents a manera de marxa fúnebre de la tercera simfonia i de la sonata Patètica per a piano (número 8 de l’opus 13).
Segonament Collell consigna que Alió va canviar «alguna cadència», sense aclarir quina. Es fa difícil endevinar què podia canviar, però amb el dèbil fonament del nostre continuat tracte amb melodies semblants, ens decantaríem per pensar que va canviar la cadència del compàs novè, o sigui del final de l’estrofa i just abans de la tornada (que en la primera estrofa cau en el mot «guerra»), tot i que també podria haver canviat la cadència dels mots «nostre senyor», que la majoria de versions resolen un grau més avall (vegeu-ho a la notació de Coda. A l’hora de cantar). Per al públic actual, acostumat al ritme emfàtic del «Bon cop de falç», també pot sorprendre el treset simple que li adjudica Alió —i que retrobem en diverses