del Montserrat, 5 d’abril de 1894). I encara a l’agost de 1895, ja en temps de la incipient difusió d’Els Segadors, a Girona el diari carlí El Baluarte proposava com a himne de Catalunya la versió catalana que el poeta Pere de Palol havia fet del Gernikako Arbola (GRANELL 2003: 23). A Reus el cor El Eco Republicano va acabar la serenata de la festa de Sant Jordi de 1896 amb l’himne basc, amb gran èxit i no precisament entre tradicionalistes! (La Veu del Montserrat, 3 de maig de 1896; per a les informacions d’aquest paràgraf hem seguit ANGUERA 2010: 18-21).
Però abans de 1897 els desitjos de tenir un himne no estaven gens resolts, de tal manera que els catalanistes sabadellencs «s’havían empenyat en moure’l cor dels catalans per medi d’un himne que resumís en breus paraulas los agravis y les aspiracions. Això no’s conseguí» (M. R. a La Veu del Montserrat, 3 de novembre de 1894). I fins i tot el president de l’Orfeó Català, Joan Millet, va proposar un premi als Jocs Florals de 1895 —amb Rocamora al jurat— a les millors lletra i música per a un «Himne de Catalunya» que seria interpretat per l’Orfeó (Jochs Florals de Barcelona 1895, p. 38). El va guanyar Francesc Matheu amb «De la terra»; ara bé —com indica ANGUERA 2010: 21— la manca de melodia i el contingut notablement religiós varen fer que el text no fos una opció pràctica. Així queda clar en la premsa que, almenys fins al 1897, Els Segadors encara no era un cant considerat un sòlid candidat a himne.
Val la pena, però, aturar-nos un moment en la crònica esmentada de M. R. (potser, un cop més, Manuel Rocamora?) de La Veu del Montserrat del 3 de novembre de 1894 on l’autor recordava molt encertadament que ni La Marsellesa, ni l’Himne de Riego, ni el Gernikako Arbola havien estat escrits per ser himnes: «l’ocasió’ls doná aqueix valor y res més que l’ocasió. Y de l’ocasió sortirá, si ha de sortir, y si es indispensable que surtia, l’himne nacional de Catalunya, que tal vegada será una tonada popular, y res d’impropi tindría: ja s’es dit per algú que será un bon cant de reivindicació —y la Patria y l’art podrían estarne ben contents— la superba cançó dels Segadors, que’l mestre Alió ha netejat y escampat, composició sentida, enèrgica y viril que admet un chor robust en la rescobla y que recorda un dels majors agravis que rebé Catalunya y una de les páginas de sa historia que més s’han llegit y comentat al mon.» I l’ocasió va arribar el 6 de març de 1897 —tal com exposarem dos capítols enllà. Aquesta al·lusió de M. R. és important perquè servia d’encapçalament a un article on s’exposava la doctrina catalanista del jove Enric Prat de la Riba: era el naixement del nou catalanisme que va determinar Catalunya com a nació única i es va separar del regionalisme que veia el terme nació supeditat a Espanya (una idea decisiva en la transformació ideològica, com insisteix MARFANY 1995). Alhora, en la descripció que Rocamora fa d’Els Segadors, la referència a un «chor robust en la rescobla» ens indica com va ser cantat a la festa de Sant Jordi de l’any 1894: amb un solista i una tornada entonada col·lectivament per tots els assistents.
Però no avancem els esdeveniments. L’any 1892 Francesc Alió va publicar la cançó per a cant i piano Els Segadors, i d’aquesta partitura se’n va derivar el posterior himne nacional. D’on sortia Els Segadors d’Alió? I com era la composició?
Alió compon Los Segadors
El jove compositor Francesc Alió (1862-1908) es va formar en l’ambient del compositor Antoni Nicolau i del pianista Carles Gumersind Vidiella, i va ser col·laborador de L’Avenç i de diverses publicacions modernistes i catalanistes. L’any 1887 havia publicat una col·lecció de cançons per a cant i piano, seguint el model dels lieder del romanticisme alemany, que causaren impacte en els salons burgesos barcelonins. Fins llavors hi havien predominat les àries d’òpera belcantista, i en els llocs selectes on es presentava la imatge del cantant —o de la cantant— que expressava la intimitat del lirisme tardoromàntic acompanyat per un piano, les composicions es cantaven en llengües provinents de les ciutats admirades, com ara els lieder de Schubert en francès, que s’interpretaven almenys des de la dècada de 1870 (GAY i RABASEDA 2011: 5-6). Sentir en un català del tot comprensible una composició emotiva d’un jove músic del país, era una novetat en l’alta societat barcelonina. I si ens guiem per les paraules de Pedrell, no pas acceptada per tots els oients. «Alió marxa amb les primeres avançades y es wagnerista y germanòfil dels més entussiastes», afirmava Lluís de B. Nadal pocs anys després a La Veu del Montserrat (5 de maig de 1895).
L’èxit de la primera col·lecció el va animar a repetir, ara amb una col·lecció de 25 composicions per a cant i piano fetes a partir de cançons orals (en realitat, 23 cançons i 2 balls). De «cançons populars» per a solista i piano, només tenia el precedent dels dos primers quadernets de Cansons de la terra de Pelai Briz (1866 i 1867), amb els acompanyaments fets per Càndid Candi. Però ara el disseny de la publicació —dibuixat pel mateix Alió, excel·lent artista— anava clarament destinat a la música de saló, amb un impactant Sant Jordi d’estil modernista a la portada. La intenció del volum era impulsar una estètica moderna contra les modes italianistes i els derivats espanyols del género chico: «la verge tonada tradicional en nostres salons ciutadans, sanejantlos en gran part de les cursis romanses italianes y preparar el camí pera una cultura musical seriosa» (MILLET 1908: 131). Una estètica, doncs, que des dels salons dels senyors s’havia d’escampar per tot el poble amb una clara intenció regeneracionista i de recatalanització. I, com deia Felip Pedrell en el pròleg, havia de lluitar contra els prejudicis que els cantants tenien envers la llengua catalana: «¡no es musical!». Les cançons orals «tornarien», d’aquesta manera, al poble amb unes noves actituds i una nova estètica, com explicava el seu amic Lluís B. Nadal en la nota necrològica: «La cançó popular, netejada, afinada de nou per l’art ciutadà, tornava a volar per les muntanyes y les selves ab major llibertat y més hermosura» (NADAL 1908: 127). La cosa no va ser planera, però el mateix Nadal explica que, amb l’empenta que va agafar Els Segadors, a l’any 1899 ja s’havien estampat cinc edicions de les cançons d’Alió (La Veu de Catalunya, 26 d’octubre de 1899).
A finals d’abril del 1892 (no du data però, si atenem a la presentació que en va fer La Vanguardia, va ser el 29 d’abril) van sortir a la venda les Cansons Populars Catalanas recullidas y armonisadas per Francisco Alió publicades pel Sindicato Musical Barcelonés Dotésio. Els segadors, amb essa minúscula, hi era una cançó més a les pàgines 42 i 43. Ara bé, a la contraportada Alió hi va representar un manuscrit antic precisament amb els versos i les notes inicials d’aquesta cançó. El llibre va tenir diverses crítiques i comentaris. La Vanguardia del 28 d’abril el rebia amb dues pàgines i mitja, reproduint el pròleg de Pedrell (traduït al castellà) i tres cançons harmonitzades, a més dels elogis de Puig Samper i un llarg article del mestre Antoni Nicolau, que hi afirmava:
Estas tres [Estudiant de Vich, Los fadrins de San Boy i Lo Pardal] y Los Segadors, cuya melodía recuerda aquellos temas beethovenianos llenos de grandiosidad dramática, son a mi modo de ver las cuatro canciones más notables de la colección. Admirablemente sentidas y secundadas por Alió, pueden figurar en primera línea entre las más elevadas inspiraciones de los autores alemanes. En la cuarta (Los segadors) Alió ha sustituido la letra obscena con que se canta en Vich y figura en otras colecciones (letra, que en atención al carácter noble y dramático de la música es imposible que sea la primitiva) por otra más adecuada al espíritu de la melodía.
Quina era aquesta substitució? A quina cançó «obscena» es referia Nicolau? La segona crítica, molt entusiasta, la va fer Lluís B. Nadal a La Veu del Montserrat (14 de maig de 1892), on destacava Els Segadors per sobre de les altres composicions i en reproduïa tot el text: «Es un verdader himne nacional de Catalunya, y tothom l’hauría d’aprendre.» Concloïa, arriscat, que «ha avançat més l’Alió en lo camí del catalanisme, ab son llibre de música, que l’Assamblea de Manresa.» Alhora, també relatava, com Nicolau, que «La lletra d’aquesta cançó s’ha hagut de retocar per expurgarla d’algunes coses malsonants ab que segurament l’havían enlletgida boques indignes de cantarla».
La